Moriran igualment

Aquest sembla ser el posicionament generalitzat entre la nostra classe política, legislativa i judicial respecte les residències de gent gran. No només sobre què va passar ara fa just quatre anys durant la primera (i segona) onada de la Covid-19; sinó pel que continua passant ara mateix, i res sembla impedir que continuï passant en el futur. Els tres poders que encasellen les nostres vides ens van repetint, sense analitzar en detall exhaustiu les decisions preses, que no només no hi ha delicte, sinó que tampoc es pot considerar que hi vagi haver pràcticament cap vulneració de drets donades les circumstàncies. Ens quedem amb les explicacions parcials i sovint incongruents entre si, i passem pàgina.  

Així, els nostres governs futurs queden habilitats per a poder repetir un nou genocidi residencial. Sona fort, oi? Però l’opacitat permanent davant la crisi més gran des de la Guerra Civil ho fa més clar cada dia que passa. I ho podran repetir amb la mateixa tranquil·litat de no haver de retre comptes de cap classe, per molt descontent i malestar social que pugui comportar. Les fiscalies i jutjats ho arxivaran tot, i el Parlament ni legisla ni legislarà de forma efectiva per limitar-ho i molt menys impedir-ho. Inacceptable no només per a les famílies afectades, sinó tampoc com a societat. 

Continuaran governant ERC, Junts o PSC, que de forma reiterada ens han negat justícia i reparació, via infame mercadeig polític. Són els que ens diuen que en l’etapa final, en una residència, la condició humana desapareix; passem a ser prescindibles, sense embuts. Perdem tota garantia de respecte dels nostres drets i també la garantia d’un tracte i una cura dignes. Fins i tot la nostra mort pot ser indigna. Ningú tindrà dret tampoc a posar en dubte el com ni de què morim, ni reclamar explicacions ni responsabilitats. 

Bona part de persones implicades en aquella (al nostre parer) nefasta i negligent gestió pública continua ocupant la mateixa posició o similars. Incloses també aquelles patronals, empreses privades i directors de residències que tan crítics van ser en el moment inicial, en el qual denunciaven abandonament. Després, van passar a demanar “seguretat jurídica” i, un cop obtinguda amb la col·laboració de Govern, Parlament i Fiscalia i jutjats, via arxivaments, manca de rendició de comptes i diners públics aquí i allà, han passat a callar i somriure. 

Durant i després de la crisi, hi ha beneficiats. La presidenta d’ACRA (la patronal majoritària) Cinta Pascual ha incorporat al seu grup empresarial L’Onada la macroresidència de DomusVI a Premià de Mar; el seu vicepresident Ignasi Aletà ha incorporat al seu grup Sophos la macroresidència de Els Pallaresos, intervinguda en el seu moment per no poder gestionar l’alta mortalitat. Altres residències es van repartir a dit (sense concurs públic) vuit milions d’euros de diners públics per a la reserva de places d’aïllament per a positius de Covid-19 que no es van arribar a utilitzar. Això tampoc ha merescut explicacions ni assumpció de responsabilitats. Per tant, també podem repetir. I els grans empresaris saben que les crisis són bons moments per a fer negocis. 

En canvi, els residents (sempre perjudicats) continuen patint maltractament institucional; Drets Socials actua amb connivència amagant o silenciant escàndols, que sovintegen arreu del país. En molts casos, amb una cura i atenció deficient deguda a la manca de personal qualificat, molt pitjor que prepandèmia. Veure hemeroteca: la defunció de vuit persones per salmonel·losi al Geriàtric Aragó (amagada per les nostres pròpies administracions durant un any), brots de sarna que es gestionen amb parsimònia per salut pública a Santa Coloma de Gramenet, el tancament de residències 100% públiques com la ICASS de Reus, o la privada Bellamar de Platja d’Aro, comprada per un grup inversor immobiliari, mentre l’administració xiula mirant cap a l’altra banda. I no oblidem la col·laboració i protecció essencial de la inspecció de residències: conscientment cecs, o bé laxes si és que troben irregularitats. Quantes coses més passen i no surten a la llum? 

“No passa res, tots ens equivoquem en algun moment” deia Chakir El-Homrani a l’abril de 2020. El drama és que la nostra administració pública tria equivocar-se permanentment, sota la premissa “moriran igualment”. Hi ha personatges impunes que haurien de ser inhabilitats, com a mínim. I per això continuem exigint una comissió d’investigació al Parlament de Catalunya.