Ulls grans, orelles grans i boqueta petita

Fa unes setmanes estava preparant una ponència sobre el voluntariat i, entre les diverses reflexions que em feia, se’m plantejava una pregunta: quines han de ser les característiques fonamentals que han de tenir les persones que volen ser voluntàries per a poder fer un bon acompanyament a les persones més vulnerables? 

La resposta a aquesta pregunta pot ser molt extensa i molt filosòfica, cosa que en aquest moment no m’interessa perquè em vull centrar en tres punts molt concrets. Podem parlar de la importància de l’empatia. Podem parlar de la importància de l’acollida incondicional. Podem parlar del respecte a l’altre. Podem parlar de... 

Des d’un punt de vista molt gràfic, mirant a la cara de la persona que vol apropar-se als altres de manera gratuïta i altruista, per tal d’acompanyar-la des de la sinceritat i des del tu a tu, em vull centrar en els tres sentits primordials: 

1. Els ulls: una persona voluntària ha de tenir uns ulls molt grans. Uns ulls que siguin capaços de mirar més enllà de la persona que es troba davant seu. Uns ulls clars i transparents, sense malícia, sincers. Aquests ulls que transcendeixen el que es veu a primera vista per a ser capaços d’analitzar des de la profunditat. El què ens trobem davant nostre és el resultat visible, és l’efecte d’una causa més profunda que ha portat a la persona a trobar-se en una situació d’exclusió. Les causes concretes, moltes vegades estructurals d’una societat injusta que estem construint i tolerant entre tots, que comporta uns efectes indesitjables per a les persones que tenim al voltant i que, sovint, justifiquem com a “efectes col·laterals inevitables”. 
2. Les orelles: hem de tenir unes orelles també molt grans. Unes orelles que són capaces d’escoltar, no només sentir. Unes orelles que distingeixen el soroll ambiental del crit d’auxili, sovint silenciat, de les persones que pateixen. Unes orelles que ens permeten sentir el més profund de l’altra persona per a poder donar-li una resposta a cada una de les seves necessitats i no donar la resposta que a mi m’interessa donar-li. 
3. La boca: finalment, davant de tant patiment que hem observat i escoltat, no ens queda més remei que tenir una boqueta molt petita. No estem per a donar consells a ningú i, menys, quan veiem la vida dels altres des de la distància. Tampoc tenim receptes miraculoses que ens permeti resoldre els problemes dels altres (sovint, no som capaços de resoldre els nostres propis problemes, com per a resoldre els dels altres). 

Per tant, jo crec que la nostra tasca com a acompanyants es resumeix en aquests trets essencials: observar molt, escoltar millor i parlar molt poc. En definitiva, l’acompanyament l’hem de fer posant-nos al costat de l’altre i caminant junts. 

No he esmentat, però també ho vull incorporar, el poden sanador que té la carícia. Agafar la mà de l’altre, tocar-lo amb tot el respecte sense intimidar-lo, donar-li un copet afectuós a l’esquena, de manera que vegi que estem junts i no ens tenim por. A tots ens ajuda a afrontar la nostra vida amb major serenor.