No cal que ningú t’exploti, ja t’ho fas tu tot sol

L’altre dia vaig anar a veure l’obra de teatre FairFly de La Calòrica. Es tracta d’una excel·lent comèdia de Joan Yago en la que quatre amics veuen perillar la feina i es reuneixen per mirar de defensar els seus llocs de treball. En el transcurs d’aquesta trobada, en lloc d’això, decideixen crear la seva pròpia empresa. I es converteixen en emprenedors. 

A l’emprenedoria sovint se la presenta com l’heroïna del nostre temps. Si en el liberalisme clàssic la idea era limitar el paper de l’estat; en el neoliberalisme actual es vol estendre la lògica de mercat més enllà del propi mercat. L’emprenedoria es presenta com qui promou la llibertat de moviment entre les idees i els diners. I això és molt llaminer. 

En aquesta nova fe, la desocupació es dona per falta d’ambició. Si la teva vida professional és precària, infeliç i insatisfactòria, serà per culpa de la falta de “cultura emprenedora”. Es tracta d’una emprenedoria que té una dimensió metafòrica de caràcter moral. Que ve a dir-nos que cada persona ha de fer-se càrrec d’ella mateixa. La idea és: “tu pots”. Tots seríem els propietaris del nostre destí.

Però atenció, perquè acceptar que “el meu amo soc jo” no significa no tenir amo. Suposa acceptar que l’amo serà el meu propi rendiment. Ens faran creure que l’emprenedoria només pot ser individualista i d’acumulació de guanys. Se’ns dirà: “deixa de preocupar-te per la teva societat i comença a preocupar-te per tu mateix”; “el canvi és fer girar la roda i ser nosaltres els qui ocupem un lloc de privilegi”. En definitiva, ens diran que no es tracta de capgirar el món sinó la teva situació en ell. Els inversors ens prometran un gran banquet així que trobin la manera de convertir-ho tot en beneficis. 

En aquesta dinàmica, serà només qüestió de temps que els emprenedors tornin a ser esclaus. Ara de la nova feina. On la lògica del rendiment i l’emprenedoria s’hauran aliat. Escopint-los a la cara que ja no cal que ningú els exploti laboralment. Que ja s’ho fan ells mateixos. 

Davant d’això, hi ha una altra emprenedoria. La del rendiment social. La que té una dimensió comunitària i de desenvolupament personal. La que combat el risc d’individualització. La que busca com encabir la feina dins d’un projecte de vida. La que va més enllà d’allò únicament laboral.

Però les opcions transformadores han de ser capaces d’articular la crítica social amb propostes emancipadores. Si ens quedem reproduint discursos apocalíptics sense articular-los a propostes de canvi, el risc és que l’opció neoliberal ens avanci per la dreta. I el que és pitjor, que ho faci en nom de la llibertat. La de mercat, és clar. Robant-nos no només el discurs de canvi sinó la rebel·lia per dur-lo a terme.