Pedrera de la democràcia

El pròxim 12 maig tenim convocades eleccions al Parlament de Catalunya. Sens dubte, més enllà de l’interès individual de les persones que en formen part, l’economia social i solidària i el tercer sector, l’associacionisme i el conjunt de la iniciativa social del nostre país seguirà amb atenció la precampanya, la campanya, la jornada electoral i els pactes postelectorals. Un seguiment expectant, amb el desig que es consolidi una opció de govern i majories parlamentàries fortes i estables que garanteixin quatre anys de legislatura i permetin el desenvolupament, mitjançant pressupostos i acció legislativa, de les desenes d’iniciatives impulsades per donar resposta a les necessitats de les persones i col·lectius més vulnerables. Unes expectatives lògiques, lícites i coherents.

Però la realitat és que estem davant d’unes eleccions d’altíssima complexitat, en les que es barrejaran diferents fronts i en les que els resultats són incerts. No són pocs els analistes que contemplen la possibilitat que les diferents forces polítiques no siguin capaces d’arribar a acords i calgui anar a una repetició electoral. I cal afegir que, més enllà de titulars i bones intencions, les concrecions de propostes vinculades a polítiques públiques que donin resposta a greu crisi social en què estem immersos no formaran part dels debats centrals de la campanya.

Intueixo que aquesta convocatòria electoral serà, d’alguna manera, un final d’etapa. La ciutadania, amb els seus vots o la seva abstenció, haurà de donar resposta a un període més aviat estèril, caracteritzat per discursos i debats de baix nivell, poca capacitat d’aportar i executar respostes a les prioritats de la societat i consignes partidistes que només serveixen per alimentar les picabaralles de baixa volada entre els càrrecs orgànics dels partits. Ens trobem davant el final d’un cicle en el qual una part important de la població ha desconnectat, farta i decebuda, de la política. La desafecció, que no desinterès, cada cop és més gran. Un període en el qual, cal dir-ho alt i clar, la política ha fallat a la ciutadania.

Aquests darrers mesos, la meva tasca professional m’ha permès mantenir diverses converses amb persones de referència dels sectors claus de l’estat de benestar. I molt sovint les reflexions han anat en aquesta línia. Què hem de fer quan la política falla, no dona respostes i es converteix en un llast? Doncs cal que la societat civil, la iniciativa social o com preferiu anomenar a la ciutadania organitzada, faci un pas endavant. La història de manera global i els esdeveniments recents succeïts a casa nostra en particular, ens demostren que és quan la societat passa per davant d’una classe política desconcertada i indecisa que es produeixen grans transformacions.

Caldrà esperar a veure com quedar repartit l’arc parlamentari català i que passa a les següents convocatòries electorals, però molt possiblement per a molts partits començarà una etapa de foc nou, de relleus de lideratges caducs i d’una necessària incorporació de noves cares, ja sigui de dins o de fora de les formacions. Potser fora bo que algunes d’aquestes sortissin d’aquesta societat organitzada. No parlo de la incorporació de figures destacades com a independents. Justament en un altre article escrit aquests dies i que sortirà publicat pròximament, reflexiono sobre el fracàs d’aquest fenomen en un sistema polític dominat per estructures de partit que no toleren la discrepància i que practiquen una democràcia interna manifestament millorable.

Ben al contrari, la meva proposta és que les organitzacions cíviques i socials actuïn com a pedrera per renovar les estructures dels partits existents (i dels que puguin sorgir) i que en aliança amb la iniciativa social en la qual han crescut facin efectiva una transformació radicalment democràtica del nostre sistema. Disposem d’un parell de generacions, especialment la més jove, la que avui està a la trentena i la quarantena, formades, preparades i motivades per assumir lideratges i responsabilitats per recuperar la política amb majúscules, la política centrada en millorar la qualitat de vida de les persones, posant el bé comú per sobre d’interessos personals i partidistes.