A salaris baixos, pensions baixes

Al març els carrers i les places de Catalunya es van omplir de reivindicacions. El dia 8 les dones denunciaven la bretxa salarial entre homes i dones i reclamaven la igualtat de drets, i el dia 10 pensionistes reclamaven unes pensions justes. Dues reivindicacions que estan estretament vinculades: a salaris baixos, pensions baixes.

Les dones estem més mal situades que els homes al mercat de treball. La contractació precària, els contractes a temps parcial, els salaris baixos i les temporades sense cotització ens afecten en major mesura, posant en risc el nostre dret de pensió. A més, hi ha moltes dones que ni tan sols arriben als quinze anys de cotització necessaris per disposar d’una pensió contributiva de jubilació (dels quals, i això és rellevant, dos anys han de ser entre els últims quinze abans de jubilar-se). Si la bretxa salarial entre homes i dones és d’un 24%, quan parlem de pensions aquesta esquerda s’amplia: la pensió mitjana de les dones és un 63% de la dels homes (726,97 euros de mitjana les dones i 1.150,18 euros els homes). De tot el sistema de pensions, les dones únicament cobren més que els homes en les de viudetat (488,54 euros de mitjana els homes i 665,8 euros les dones), però cal tenir en compte que en aquest cas els homes només representen una part petita dels beneficiaris —el 7,69%— perquè aquesta prestació va ser pensada per les dones casades que no treballaven.

La desigualtat de gènere al sistema de pensions és brutal i la majoria de les dones que hi accedeixen perceben l'import mínim, que en molts casos se situa al llindar de la pobresa. Si fem una comparació entre la població major de 65 anys i el nombre de persones que cobren la pensió de jubilació contributiva, que és la més alta, podem veure que en aquesta franja d’edat hi ha 1.227.270 dones més que homes i, en canvi, hi ha 1.274.343 homes més que dones cobrant aquesta pensió.

La divisió sexual del treball no és aliena a aquesta situació. El rol de responsables de la cura de les persones que la societat atorga majoritàriament a les dones les ha situat en una posició d’inferioritat al mercat laboral, que s’ha vist agreujada a partir de la crisi econòmica. Una conseqüència de la divisió sexual del treball és la segregació ocupacional, amb salaris més baixos per a les professions feminitzades, contractes a temps parcial o períodes d’inactivitat laboral, entre d’altres factors, que fan que les cotitzacions de les dones a la seguretat social siguin més baixes i curtes. Un sistema de pensions basat únicament en les cotitzacions socials, juntament amb la fràgil situació de les dones al mercat de treball, aboca a una part de la població a la pobresa. Sobretot a les dones. I aquesta pobresa que pateixen una part de les dones grans resta invisible perquè es tracta del col·lectiu que acudeix menys als serveis socials per qüestions econòmiques (com poden ser la pobresa energètica o l’alimentació).

Les transferències socials són l’instrument que tenen els governs per reduir la pobresa, però, altra vegada, l’impacte no és el mateix entre homes i dones. Segons el dossier ‘La feminització de la pobresa. Reivindicant una mirada de gènere’, publicat per la Taula del Tercer Sector, les transferències socials redueixen el risc de la pobresa significativament, especialment per a les dones, però, no són suficients per eliminar la bretxa de gènere en la taxa de pobresa. El mateix informe també diu que en totes les franges d’edat el risc de pobresa després de les transferències socials és superior en les dones que en els homes. On la diferència entre sexes és especialment elevada és en la població de 65 anys i més, amb una taxa de pobresa del 8,1% els homes i del 12,1% —quatre punts més— les dones. Precisament és en aquesta franja d’edat on, com és lògic, les transferències socials —concretament les pensions— tenen un paper més important.

Les reformes encaminades a exigir més requisits d’accés a una pensió contributiva i la darrera modificació de les regles de càlcul, que rebaixa substancialment les quanties, incrementen les desigualtats. El que ha permès construir l’Estat de benestar ha estat la idea de tenir un model productiu capaç de generar riquesa a partir de la producció de béns i servies de qualitat, amb ocupació de qualitat i salaris que permetin cotitzacions que assegurin pensions dignes i un sistema impositiu que permeti finançar les despeses del sistema de benestar. L’ocupació i la seva qualitat són elements fonamentals del sistema de pensions. Acabar amb la bretxa salarial implicaria un increment de la cotització de les dones i rebre pensions més dignes.

Aquestes propostes són necessàries per combatre les desigualtats de gènere, però segurament no són suficients. Només a partir de qüestionar la divisió sexual del treball i generar un conjunt de polítiques públiques que incideixin en tots els factors estructurals que provoquen aquestes discriminacions es podrà aconseguir avançar en la igualtat real entre homes i dones i, també, en combatre la pobresa. Paral·lelament, també és necessària la universalització dels serveis públics. Cal tenir en compte que l'educació, la recerca, la sanitat o els serveis socials generen beneficis socials imprescindibles. L’atenció a la dependència, les escoles bressol i els serveis públics són polítiques aliades de les dones que, juntament amb un repartiment equitatiu del treball domèstic i de cures, obren el camí per a una igualtat efectiva en drets i obligacions.