Aprendre de les situacions de la vida

La meva germana té una sordesa (hipoacúsia) adquirida en edat adulta, que amb el pas dels anys ha anat incrementant-se. Després de passar per moltes operacions quirúrgiques sense gaire èxit, ella no ha tingut més remei que adaptar-se a la situació i aprendre a conviure amb les limitacions que significa no sentir la gent quan parla, ni els sorolls bàsics, ni tants altres sons que inunden la vida diària.

Des que la meva germana ha estrenat uns nous audiòfons, tot i alguns problemes d’infeccions d’orella, ha notat un gran canvi, que, en general, és molt positiu. Paradoxalment, però, també s’ha adonat que el món oïdor té inconvenients: “He descobert l’infern del soroll del trànsit”, diu. “Sento ara els plats de la cuina del restaurant o la conversa innecessària d’una altra taula. L’extractor horrible, els teclats que no paren a la feina! Quantes fresses inútils”, descriu.

La meva germana confessa que representa un “luxe” decidir ―gràcies a aquests petits ginys tecnològics—, quan pot apagar o encendre el so que desitja d’escoltar o d’evitar. El seu testimoni em recorda l’anècdota, que explica l’escriptor Josep Pla en el llibre Per passar l’estona, d’un alcalde sord que, quan parlava el cap de l’oposició de l’Ajuntament, “es treia el seu aparell, el dipositava curosament sobre la taula i es quedava tan tranquil”. Ho feia per no haver de suportar, així, totes les crítiques que rebia.

És obvi que cada sordesa és diferent. Res tenen a veure aquests perfils amb, per exemple, les greus barreres de comunicació que afronten les persones sordes pregones de naixement o que han perdut l’audició en l’etapa prelingüística, entre molts altres casos de diferent etiologia. Per això, la llengua de signes és, sense cap mena de dubte, quelcom importantíssim en el desenvolupament del llenguatge dels nens, en la comunicació i en l’emancipació de tantes i tantes persones sordes d’arreu del món.

A propòsit del tema, em ve de gust recordar l’edició d’enguany del Dia Internacional de les Persones Sordes, celebrat a Barcelona. De les diferents ponències que va acollir l’Institut d’Estudis Catalans el 28 de setembre, destaco, per la seva curiositat, l’experiència de l’artista i creador d’essències Ernesto Ventós, àlies Nasevo. El conegut perfumista es fa dir l’home-nas perquè ha desenvolupat una gran capacitat olfactiva que l’ha permès treballar amb geni i tirar endavant una empresa familiar que es dedica a les olors d’essència. Tanmateix, el fet de ser sord ha contribuït a que fos més sensible a la captació de les flaires i aromes.

Sovint els aprenentatges que aconseguim al llarg de la nostra vida tenen a veure amb la necessitat o capacitat que tots tenim d’adaptar-nos a cada situació. Així mateix, va haver d’adaptar-se a l’ambient sord d’aquell dia la consellera de Cultura, Laura Borràs. Després de les reivindicacions oportunes de la comunitat sorda catalana en la intervenció del president de la Fesoca, Albert Casellas; la consellera va cloure el seu parlament amb un bonic poema de Fabio Morábito:

“Dos orejas: una para oír a los vivos / otra para oír a los muertos / las dos abiertas día y noche / las dos cerradas a nuestros sueños / para oír el silencio no te tapes las orejas / oirás la sangre que corre por tus venas / para oír el silencio aguza tus oídos / escúchalo una vez y no vuelvas a oírlo / si te tapas la oreja izquierda oirás el infierno / si te tapas la derecha oirás... no te digo / había una tercera oreja pero no cabía en la cara / la ocultamos en el pecho y comenzó a latir / está rodeada de oscuridad / es la única oreja a la que el aire no engaña / es la oreja que nos salva de ser sordos / cuando allá arriba nos fallan las orejas./ “

De vegades ens n’oblidem, però els humans hem d’aprendre a escoltar més sovint les veritats amagades al fons del nostre cor.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article