El paper crucial dels CAP per prevenir la mutilació genital femenina: “Ho abordem com un problema de salut, no legal”

ACN

La mutilació genital femenina no és una realitat aliena a Catalunya. Els Mossos d’Esquadra van detectar el 2023 el cas de tretze nenes —dotze d’elles menors d’edat— que podien ser víctimes de mutilació si viatjaven al país d’origen de la família. La intervenció policial, però, és un dels últims passos; una situació extrema que s’intenta evitar amb la prevenció des de la comunitat. Les metgesses de família Carme Saperas, que treballa a Mollet del Vallès, i Rou Sánchez Collado, a Olot, expliquen el paper clau de l’atenció primària: “Intentem que vegin que serà un problema de salut i un risc per a la vida de les nenes”. Aquest dimarts, 6 de febrer, és el Dia Internacional de tolerància zero amb aquesta forma de violència contra les dones.

És un treball a foc lent des de la comunitat per protegir les nenes de famílies que provenen de països o regions on, tot i que està prohibit, es continua practicant la mutilació: de l’escola a les consultes de pediatria i de medicina familiar; dels serveis socials a les entitats.

Carme Saperas, metgessa de família al CAP Plana Lledó de Mollet del Vallès (Vallès Oriental), no oblida l’impacte que li va causar la primera vegada que va veure una nena mutilada durant una exploració. Va preguntar què podien fer davant d’aquestes situacions i quins recursos tenien per a la prevenció i la detecció d’aquesta forma de violència cap a les nenes i les dones i violació dels drets humans. Al llarg dels anys, ha detectat més d’una vintena de nenes mutilades (al país d’origen, abans de venir a Catalunya) i una norantena que podien estar en risc.

Saperas i Rou Sánchez Collado, del CAP Garrotxa, d’Olot, formen part de la Comissió de Cooperació i Salut Internacional (COCOOPSI) de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), des d’on ofereixen formació i eines per a altres professionals sanitaris, que, quan visiten una família que prové d’un país on es practica la mutilació, han d’abordar el risc de les filles.

Inici de la prevenció: “El primer que arriba és el pare”

Sánchez Collado indica que la prevenció des de l’atenció primària ha de començar en el primer moment en què s’estableix contacte amb les famílies: “La prevenció de la mutilació ha començat pel final, amb les nenes, però el primer que arriba és el pare. Ell és el primer amb qui es pot treballar la prevenció”.

“Ho enfoquem com un problema de salut, més que un problema legal”, remarquen les dues metgesses de família. Mutilar els genitals d’una nena li pot comportar moltes complicacions de salut. En el moment de la mutilació, poden patir hemorràgies severes; moltes infeccions, entre les quals el VIH, ja que les condicions higièniques solen ser molt precàries, i fins i tot hi ha risc de mort.

Les dones que han patit la mutilació genital femenina també poden tenir problemes crònics de salut, com cicatrius, menstruacions i relacions sexuals molt doloroses, dificultats per quedar-se embarassades i complicacions en el part. Tot això també pot comportar problemes psicològics i de baixa autoestima en prendre consciència que els genitals els han estat mutilats. Algunes nenes, sobretot les més grans, tenen estrès posttraumàtic.

El procés: “No volem estigmatitzar-los ni culpar-los”

Però, amb la família dins la consulta, què significa treballar la prevenció? “Vol dir conèixer què pensen sobre la mutilació, qui ho defensa i per què i aportar arguments per a un canvi interior i no com una imposició”, diu Sánchez Collado. “No volem estigmatitzar ni culpabilitzar. És una pràctica que es fa en el seu país d’origen i volem saber l’opinió de la família. Des d’aquí anem treballant, preguntem des de la humilitat cultural i no jutgem”, afegeix Saperas.

Les dues metgesses recorden el vincle que es crea amb el pacient a la primària i expliquen que opten per fer la pregunta clara: constaten davant la família que al seu país d’origen es practica la MGF i els demanen la seva posició. Si la consulta és amb la mare, també poden preguntar-li si ha estat mutilada.

Les doctores observen que, en un primer moment, molts pares i mares es queden sorpresos davant la pregunta, pensen que l’han entès malament i elles aclareixen que sí, que es refereixen a aquest tall. La doctora Sánchez Collado destaca que disposar de temps a la consulta és “bàsic” per abordar temes com aquest i adverteix que, si no se’n té, es pot acabar deixant de banda.

Les metgesses de família exposen que els països d’origen que les fan estar alerta són tots els de l’Àfrica subsahariana, si bé aclareixen que la pràctica de la mutilació depèn molt dels grups ètnics i les famílies. També hi ha altres països fora de l’Àfrica, com alguns de l’Àsia o Colòmbia.  

Desenllaç: el compromís de no mutilació abans de marxar de viatge

Una part important del treball de prevenció és el protocol de risc. Davant la proximitat d’un viatge al país d’origen d’una família que ve d’un d’aquests països, s’ha de visitar la nena a la consulta de pediatria i demanar el compromís per escrit que la filla no serà mutilada. Les doctores pacten amb la família una visita per explorar la nena després del viatge.

El tutor legal de la nena i el metge responsable firmen el compromís de no mutilació. “Això és el punt final, el treball l’hem fet abans, durant anys. Saben que estem evitant un problema de salut, no només legal”, diu Saperas, a la consulta de la qual, cada any, entre quatre o cinc famílies firmen aquest compromís. “La prevenció és un procés molt llarg i la idea és no fer-la ràpid ni corrents quan la família ha de marxar de viatge”, recalca.

El ‘capítol extrem’: la intervenció policial

En la gran majoria de casos, les famílies marxen de viatge i, a la tornada, a les consultes de pediatria es confirma que a les nenes no els ha passat res. Ara bé, en alguna situació, quan l’escola o el CAP identifiquen un risc alt de mutilació, ja sigui perquè els pares no signen el document o el treball de prevenció ha generat molts dubtes i el viatge és imminent, és quan es posen en contacte amb els Mossos d’Esquadra o la Fiscalia de Menors.

Des de Mossos, assenyalen que el principal indicador és que siguin ètnies practicants de la mutilació. Sandra González, de la Unitat Central d’Atenció a la Víctima i Seguiment, deixa clar que “no hi ha un únic indicador, sinó que és la suma de diversos factors el que fa que s’activi el sistema”. La responsable afegeix que quan es disposa de prou marge i els viatges no són imminents, també fan entrevistes als pares de les petites per saber quina posició tenen envers la mutilació. 

“Sovint pensen que en el seu país és normal i que aquí no hi ha res de dolent a fer-ho i que fins hi tot és bo per a la nena”, comenta González, que avisa que “per obligació no es pot convèncer a ningú”. Com les metgesses, advoca per apropar-se a les famílies i fer-les entrar en raó exposant-los les conseqüències penals, però també les físiques i psicològiques que poden patir les menors d’edat. Per a González, aquest treball conjunt és bàsic per aconseguir una detecció efectiva, tot i que creu que, com en tota violència masclista, encara hi ha una xifra oculta de casos.

Sobre els casos en què Mossos van intervenir el 2023, González precisa que l’edat mitjana de les nenes és de set anys, tot i que també hi ha una major d’edat, les seves dues germanes adolescents i una nena de menys d’un any.

En total, nou denúncies, algunes amb més d’una nena afectada i que s’han rebut des de diversos punts del territori: sis nenes eren de la Regió Policial Metropolitana Sud, quatre de la Metropolitana Nord i tres de Ponent. En la majoria dels casos, vuit concretament, l’avís va arribar des l’àmbit educatiu. 

Els Mossos poden demanar mesures cautelars en cas que el risc de mutilació sigui molt alt, però és el jutge el que les acaba dictant. En sis de les tretze nenes, el magistrat va demanar la retirada del passaport de les menors d’edat.

53 operacions al sistema sanitari públic  

Des de l’atenció primària, també intervenen quan visiten una dona que va ser mutilada. Les metgesses de família n’exploren el grau d’afectació i els ofereixen tractament i suport. “Hi ha molt tabú, però som personal sanitari i hi som per ajudar-les”, subratllen, sobre el fet que moltes dones víctimes de mutilació viuen en silenci i dolor aquesta realitat. A la consulta de ginecologia es valora una operació per reconstruir-los el clítoris.

Des del 2015, el sistema sanitari públic té un circuit per a la cirurgia reconstructiva de les dones residents a Catalunya que han patit una mutilació, amb una unitat mixta de ginecologia i cirurgia plàstica de l’Hospital Clínic. Des d’aleshores, s’han fet 53 operacions. Així mateix, l’hospital Dexeus té des del 2007 un programa gratuït que ha beneficiat dones d’arreu de l’Estat però també d’altres països: en aquests anys, ha fet 147 operacions, 93 de les quals a residents a Catalunya.

“Protegim les nenes d’aquí, però les d’allà també són importants”

Les doctores Saperas i Sánchez Collado fan notar que un dels valors de la medicina de família és que pot incidir més enllà del pacient i arribar a la comunitat. I en aquest cas, fins i tot, traspassar fronteres pel que fa a la prevenció. “Molts d’aquests pacients tenen filles a l’Àfrica. Estem protegint les nenes que han nascut o viuen aquí, però les d’allà també són importants”, reflexiona Sánchez Collado, per concloure: “És un tema educatiu, no floreix quan sembres, sinó més tard. Però si poses la llavor d’explicar el riscos de la mutilació, la prevenció és més fàcil”.