La dominació com a base de les relacions humanes

Quan en les relacions humanes es posen en joc qüestions com la igualtat, l’exclusió, la diversitat i la discriminació, entre altres, sorgeix, al nostre entendre, el problema de la dominació, que es constitueix com a base d’aquestes relacions. Per pensar-ho ens pot ser útil recuperar allò que les lluites feministes de les darreres dècades aporten al pensament radical i transformador.

En els seus inicis, el feminisme dominant era el de la igualtat, la reivindicació d’igualar-se a l’amo patriarcal, el d’ocupar llocs de dominació, en les mateixes condicions en les quals ho fa l’home. Una posició que no només no suposa l’eliminació de les estructures patriarcals, sinó que les reforça en reproduir els rols de dominació. Són prou conegudes les crítiques dels corrents feministes decolonials en el sentit que moltes dones (blanques i europees) van poder sortir del seu rol exclusiu de “mestressa de casa” per entrar en el mercat laboral, fent-ho a costa de l’explotació d’altres dones (migrades i pobres) que la substituïen en el rol d’opressió de les tasques domèstiques. Es donava així, un desplaçament de l’opressió de gènere d’un subjecte a un altre, però no el qüestionava ni el feia desaparèixer. Més tard, en contraposició, van sorgir els corrents que proposaven un feminisme de la diferència. Cal matisar que quan parlem aquí de diferència no ens referim exactament a la diversitat, no són ben bé el mateix. 

La diversitat remet d’alguna forma a allò que es pot acceptar dins dels límits de la “normalitat” dominant, d’allò que és tolerable. Ara bé, no hem de perdre de vista que la tolerància és una forma de dominació i, paradoxalment, d’exclusió. Qui s’atorga a si mateix un lloc des del qual es permet tolerar alguna cosa o a algú és perquè se sent en una posició de superioritat moral sobre l’altre i, per tant, està reproduint i perpetuant el model de dominació. La diversitat pot ser inclosa dins de l’ordre heteropatriarcal dominant sense que aquest es vegi mínimament alterat en els seus fonaments. 

Per contra, la noció de diferència sí que pot tenir, d’entrada, un potencial transformador. La filòsofa Laura Llevadot en el seu magnífic llibre “Mi herida existia antes que yo”, ens adverteix de la paradoxa de l’empoderament, que no fa sinó reproduir allò mateix que pretenia combatre: el poder. Llavors, com fer per qüestionar i transformar una cosa sense reproduir una nova rèplica del mateix? 

Llevadot ens proposa pensar-ho en termes de posició masculina i femenina, que no és el mateix que l’ordre binari patriarcal, home-dona. La noció de masculinitat compren allò que articula el món occidental heteropatriarcal. És, per tant, el que construeix la norma i defineix el que està dins (el que és normal) i el que queda per fora, és el que estableix el règim de dominació que coneixem i patim. La noció de feminitat és aquella que s’oposa a aquesta dominació. Cal advertir, però, que des d’aquesta perspectiva la qüestió no es redueix al simplisme de pensar en termes binaris, que els homes ocupen la posició de la masculinitat i les dones la de la femineïtat. Fer-ho així seria, novament, reproduir l’ordre existent. 

Sabem que hi ha “dones” que ocupen un rol de masculinitat, un lloc de poder des del que exploten i dominen a altres persones, també a dones. De l’altra banda, hi ha “homes” que se situen en una posició feminitzada. Poden ser gais, trans, queer, etc.; cossos que escapen a la norma que la masculinitat ha imposat, però també, aquells homes que, en paraules de Llevadot, no accepten el mandat de ser-ho. Així doncs, entenent que la posició femenina no és un monopoli de les dones, hi tenim cabuda en aquesta totes aquelles persones que rebutgem assumir un rol de dominació vers altres. 

Obrir possibles vies d’emancipació col·lectiva passa perquè assumim i ens fem conscients de quin posicionament ocupem i quin volem ocupar i actuar-hi en conseqüència.