L’envelliment, l’emergència silenciada

En les societats europees hi ha una emergència de la qual no se’n parla: l’envelliment de la població. En un moment, en el qual ha caigut en picat la taxa de natalitat i en què l’esperança de vida s’ha incrementat, cada cop hi ha més gent que viu sola a casa, que requereix un acompanyament personalitzat, ja que cada persona és un món i té unes necessitats diferents de la d’altres.

Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) del 2023, a Catalunya hi ha 1.528.323 persones de 65 anys o més, el que representa el 19,3% de la ciutadania. En sis comarques són, com a mínim, una quarta part dels seus habitants: la Terra Alta (29,2%), el Ripollès (25,8%), el Pallars Jussà (25,6%), el Priorat (25,3%), la Ribera d’Ebre (25,2%) i les Garrigues (25,2%). Al Barcelonès, la comarca més poblada, els que superen aquesta franja representen el 20,8% del total (471.226).

Tot i que aquestes xifres demostren un èxit, el de l’increment de l’esperança de vida, l’envelliment també aporta dades preocupants de cara al futur. El departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya calcula que el 2050 prop del 30% de la ciutadania tindrà 65 anys o més. Si mirem més enllà, en 40 anys l’Estat espanyol serà un dels països més envellits del món, amb el 40% de la població en la tercera fase de la vida.

Si es compleixen aquestes previsions, la xifra de persones dependents o amb mobilitat reduïda també augmentarà de forma pronunciada en els pròxims anys. Això se li suma que moltes de les persones grans arriben soles a la darrera fase de la vida. De fet, l’Institut Nacional d’Estadística de l’estat espanyol (INE) estima que més de 2 milions de persones grans viuen soles, una xifra que, sens dubte, creixerà en els pròxims anys amb l’envelliment de la població.

Això, en molts casos, propicia que es quedin aïllades en els seus domicilis, una situació que s’accentua en aquelles persones que tenen mobilitat reduïda. A més, sovint, els canvis constants que comporten l’aparició de les noves tecnologies es converteixen per aquest col·lectiu en una barrera per accedir al món actual.

Ara bé, la tecnologia i la innovació també poden esdevenir unes aliades imprescindibles per millorar la seva qualitat de vida, així com revertir l’aïllament, fins i tot, el d’aquelles persones que la seva condició física actual els hi impedeix sortir de casa. Una bona mostra d’això és el casal remot de Suara, en el qual les participants poden fer activitats lúdiques, gimnàstica o interaccionar amb altres persones des de la seva llar. Això ha propiciat que puguin compartir part del seu dia a dia amb gent, encara que sigui de manera virtual, i, per tant, no es trobin tan soles.

Un altre dels temes no resolts que afecta aquest col·lectiu és la gestió de les cures. A Catalunya, tan sols un 2,17% de persones grans rep ajuda a domicili amb serveis públics, segons dades de la Direcció General de l’Autonomia Personal i la Discapacitat del 2022. La taxa de cobertura de la prestació econòmica per a persones amb dependència vinculada al servei de centre de dia, de residència o d’ajuda a domicili és només de l’1,42%. A més, el 80% de les persones cuidadores no són professionals, sinó familiars. En concret, vuit de cada deu són dones i el 80% no rep cap mena d’ajuda. Si la situació és aquesta avui dia, què passarà en 15 anys?

No podem esperar a demà i hem de començar a aplicar polítiques que garanteixin els drets d’aquest col·lectiu. Sens dubte, les familiars que cuiden les persones grans ho fan amb la millor de les intencions possibles, però aquestes necessiten professionals amb preparació que les acompanyin en aquesta etapa de la vida en els seus domicilis. Cal fer una aposta clara per la innovació i la tecnologia per dotar-nos d’eines que propiciïn una vida més senzilla, amigable i que evitin l’aïllament d’aquestes persones, especialment, quan el seu grau de dependència és més elevat. Si com a societat defensem un envelliment digne, ens hem de començar a preparar avui. Això també és una emergència.