La violència que no acaba

L’any 2023 va acabar amb una xifra nefasta 26 feminicidis als Països Catalans, 15 d’elles a Catalunya, 130 feminicidis en una dècada. Una xifra que mostra que no n’hi ha prou amb lleis i recursos, sinó que cal anar més enllà i acabar amb la complicitat social. 

Durant l’any 2023, el telèfon d’atenció a la violència masclista de Catalunya va atendre un 15% més de trucades, un total d’11.953, que correspon a una mitja de 39 trucades diàries. Un fet destacable és que, del total de trucades, un 15,6% el va fer l’entorn de la dona en situació de violència. El darrer assassinat de 2023 va ser el de la Choumicha, que ja havia denunciat la seva exparella dues vegades. 

Les lleis milloren, els protocols es revisen i augmenten els serveis, però les xifres segueixen sent esfereïdores. D’altra banda, creix un “nou” tipus de violència, la violència vicària. En els darrers deu anys han estat assassinats 50 menors en mans del progenitor agressor i en un 28% dels casos hi havia hagut denúncia prèvia.  

En quin punt estem? És evident que cal abocar més recursos per l’atenció, però el que cal, també, és aturar la violència. Una violència que hem anat normalitzant. Quan fa uns anys els mitjans no parlaven de violències masclistes s’invisibilitzava les dones que la patien, actualment la sobreexposició als mitjans, així com la banalització i una forma de donar les informacions que no posa en dubte l’hegemonia d’un model de masculinitat determinat ha fet que la violència entri en la normalitat de l’imaginari social. 

En el nostre dia a dia convivim amb televisió escombraria, amb xarxes diferents on les informacions falses corren com l’aigua, a plataformes diverses on es presenta la violència masclista com a fet normal, a videojocs, pel·lícules, sèries, etcètera, on la violència, en general, ha passat a ser el centre i la masclista, en particular, motiu de gaudi. També trobem un accés precoç dels i les menors a aquest continguts i altres que mostren uns rols socials condicionats a la desigualtat entre gèneres fruit d’un sexisme brutal i la violència que impregna tots els àmbits de la vida.  

Ja podem posar en marxa recursos i lleis; ja podem fer tallers de sensibilització; ja podem promocionar relacions no violentes i masculinitats diverses; ja podem empoderar les noies... que la toxicitat —que sovint va associada a negoci— ho envaeix tot. En aquest sentit, cal començar a actuar, com podem aconseguir que aquests continguts decaiguin, desapareguin, no tinguin impacte? 

L’educació és fonamental i heus aquí per què formacions polítiques i lobbies econòmics lligats a la dreta extrema —a escala nacional, estatal i internacional— tenen al centre de les seves ires l’educació en valors. D’altra banda, en els currículums educatius acaben sent “maries” i, massa sovint, els i les educadores no tenen prou eines ni recursos per afrontar-ho en un mar de problemàtiques diverses fruit de les mancances de la nostra societat. 

Cal tenir cura i treballar en xarxa, la comunitat és fonamental en aquesta feina de sensibilització i combat contra les violències. Cal perdre la por de l’entorn, de la comunitat, de la societat a denunciar, a criticar actituds violentes, a actuar i assenyalar qui agredeix, a desmarcar-se d’actituds, sovint grupals, que comporten assetjament, agressió i exclusió. Cal desmarcar-se dels discursos d’odi, negadors de drets i fonamentats en la violència. 

Donar valor als valors i crear una comunitat conscient i empoderada contra les violències, una societat orgullosa de ser solidària és una societat que creix en llibertat i drets.