El nom fa la cosa

Molts cops no parem compte en la manera com utilitzem el nostre lèxic, no parem atenció en la connotació que pot tenir una paraula, sigui un substantiu, un adjectiu o fins i tot un verb. El mot que fem anar per esmentar alguna cosa o alguna persona influeix d’una forma directa en la manera com es percep i es tracta aquesta persona per la resta de la societat. Hem sentit moltes vegades als mitjans de comunicació titulars com “dues persones magribines han atracat una senyora gran”. En aquest cas, el missatge subliminal que impacta en la societat no és altre que el de generalitzar un estigma de delinqüència en les persones d’origen magribí. De la mateixa manera, en el cas de les persones amb discapacitat, el llenguatge que s’utilitza per referir-s’hi té un impacte significatiu en la seva autoestima, la seva dignitat i la seva inclusió a la societat.

El terme “disminuït” o “disminuïda” que utilitza la nostra “consagrada” Constitució, que ens vam donar entre tots el 1978, s’ha utilitzat històricament per referir-se ales persones amb discapacitat, tot i que l’adjectiu tingues un caràcter pejoratiu i despectiu. La paraula “disminuït” suggereix que la persona, o persones, a la que ens referim és inferior o menys valuosa que algú sense discapacitat, cosa que acaba tenint un efecte negatiu en l’autoestima i la confiança de la persona, però encara més greu, acaba tenint una percepció negativa per a la resta de la societat.

D’altra banda, el terme “persona amb discapacitat” és inclusiu i respectuós. Aquest terme reconeix que la discapacitat només és una part de la identitat de la persona i no la defineix com és. En aquest cas, la discapacitat és un atribut més de la persona, com ho pot ser el color dels cabells, la seva raça o la seva alçada. Quan utilitzem aquesta definició, estem transmetent una visió normalitzadora en referència a les seves capacitats i així, d’una manera implícita, estem reconeixent la dignitat de la persona i el seu valor, fomentant la inclusió en la societat.

Aquesta apreciació no és una qüestió de modes o criteris estètics en l’aplicació del llenguatge, ben al contrari, la lluita de les entitats representatives de la discapacitat per aconseguir aquest canvi de denominació a la Constitució espanyola ha estat llarga i àrdua. Durant més de 40 anys, aquestes entitats han treballat incansablement per aconseguir que es reconegui la dignitat i el valor de les persones amb discapacitat a la Constitució. La lluita ha estat difícil, però finalment, després de massa anys de treball, s’ha aconseguit el canvi de denominació de “persona disminuïda” per “persona amb discapacitat”.

Tot i això, la tardança de la classe política per acceptar de forma majoritària el canvi de denominació d’aquest col·lectiu humà és preocupant i, al meu parer, denota una deixadesa en la interpretació ètica de la Constitució. Durant massa anys, les persones amb discapacitat han estat marginades i discriminades a la societat espanyola. La manca de reconeixement dels seus drets i de la seva dignitat ha estat una de les principals barreres per a la seva inclusió a la societat. No hem d’oblidar mai que la Constitució espanyola és el document fonamental que regeix el funcionament de l’Estat i estableix els drets i els deures dels seus ciutadans. Per tant, és essencial que la Constitució sigui rectificada per reflectir els valors i principis ètics de la societat i no menyspreï cap col·lectiu del país.

Per tant, és de vital importància que els nostres polítics hagin comprès la importància d’aquest canvi de denominació i hagin decidit garantir que es respectin els drets i la dignitat de les persones amb discapacitat en tots els àmbits de la societat. En aquest sentit, vull recordar un lema del president Pasqual Maragall, que deia: “El nivell de desenvolupament d’un país es mesura per la manera com tracta els col·lectius més vulnerables de la seva població”. La inclusió de les persones amb discapacitat a la societat és essencial per al desenvolupament sostenible i la construcció d’una societat més justa i equitativa. És essencial que la classe política comprengui la importància d’aquest canvi i treballi per garantir que es respectin els drets i la dignitat de les persones a tots els àmbits de la societat. T’ho miris com t’ho miris, la discapacitat no és, ni ha de ser mai, un obstacle per a l’èxit del projecte de vida de la persona.

Per tant, aquest canvi a l’article 49 de la Constitució espanyola per substituir la paraula “disminuïts” per “persones amb discapacitat” és un pas transcendental en la lluita per la inclusió i la dignitat de les persones amb discapacitat.