L’orgull de fer-se gran: la resistència invisible de les persones grans LGTBIQ+

Anna Adrià Català

Quan pensem en el col·lectiu LGTBIQ+ ens ve al cap la imatge de persones joves. Difícilment ens imaginem algú de més de 60 anys i, si ho fem, és probable que sigui des d’una perspectiva històrica o amb una imatge negativa, relacionada amb la inadaptació social. L’imaginari col·lectiu, reforçat per la premsa i els productes audiovisuals, no té en compte la gent gran LGTBIQ+ ni les seves necessitats reals.

Es tracta d’un grup generacional complex i divers, que abasta edats, identitats i experiències vitals molt diferents. Moltes d’aquestes persones han viscut gran part de la seva vida amagant qui són, perseguides per la discriminació i criminalització i obligades a elegir entre el silenci o una vida de precarietat i estigma. Altres de més joves, van defendre els seus drets i van acabar transformant la societat.  

Paulina Blanco va néixer a un poble petit d’Extremadura i allí no va sentir parlar mai d’orientacions afectivosexuals més enllà de l’heterosexualitat. De fet, poc en va sentir parlar de sexualitat en general. Era un tema tabú, i més per a les dones. “La sexualitat de les dones ni tan sols es contemplava. Com a dona havies de respondre al desig de l’home, però no calia ni tan sols plantejar-se si tu tenies o no desig. Les dones, per al franquisme, no érem ningú, érem la companyia necessària d’un home, però res més”, recorda Paulina. Quan tenia 14 anys, va sentir atracció per una companya de classe i anys després va conèixer a la que encara és la seva parella. L’any 1983 se’n van anar a viure juntes a Barcelona, però fins al 2005, amb la Llei de modificació del Codi Civil en matèria de matrimoni, no es van poder casar. Des d’aleshores, Paulina ha dedicat part de la seva vida a l’activisme pels drets de les persones LGTBIQ+, ara especialment de les més grans.  

“No ens agraden les persones velles, perquè ens recorden el final de la vida”, afirma el president de la Fundació Enllaç

A l’Informe 50+LGTB, publicat l’any 2020 amb l’objectiu d’identificar les necessitats socials del col·lectiu a la ciutat de Barcelona, s’arriba a la conclusió que les persones grans LGTBIQ+, en general, no tenen necessitats diferents de la resta de persones grans. La principal discriminació que rep el col·lectiu és compartida: l’edatisme. Josep Maria Mesquida, president de la Fundació Enllaç, denuncia que existeix una profunda discriminació estructural i simbòlica vers la gent gran per la seva edat. “El problema és que l’edatisme està tan present que ni ens n’adonem. Modifiquem la nostra forma de parlar quan ens adrecem a una persona gran infantilitzant-la, no la veiem quan ens creuem amb ella a les escales. No ens agraden les persones velles, possiblement perquè ens recorden el final de la vida, perquè no són productives”, afegeix. 

Tot i això, les persones grans LGTBIQ+ tenen una sèrie de factors de risc que els diferencien de la resta de gent gran. Segons l’informe esmentat, entre aquest col·lectiu es donen amb més freqüència situacions d’absència de relacions de parella o fills, factors que faciliten l’aïllament i la soledat. A més, alguns grups que formen part del col·lectiu són més propensos a patir opressió i marginació, sent aquests les dones trans, les persones migrants, les bisexuals i les persones amb VIH.  

Altres factors de risc són els territorials (no en tots els territoris es compta amb el mateix grau d’acceptació) i els relacionats amb les experiències de violència viscudes al llarg de la vida d’aquestes persones, les quals tenen un impacte en el seu benestar emocional quan es fan grans. Josep Maria Mesquida ho explica: “És una qüestió de temps d’exposició. L’homofòbia viscuda es tradueix en homofòbia anticipada. La violència provoca desconfiança respecte a l’entorn i això pot significar, per exemple, que no es vulgui fer ús de serveis gerontològics per a la població general, perquè no els consideren espais segurs”, afirma. 

Accés als serveis públics no garantit 

La múltiple discriminació repercuteix directament en la cobertura dels drets més bàsics del col·lectiu, com l’accés als recursos econòmics, els serveis d’atenció sociosanitaris, les cures o l’oci. Segons l’informe Mayores LGTBI: Historia, lucha y memoria de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB), el 57% de les persones enquestades considera com a principal necessitat del col·lectiu la visibilitat i l’acceptació. El que més els preocupa és no poder valer-se per un mateix (33%) i la solitud (29%). Així doncs, un 12% reconeix la necessitat d’alguna mena de suport en la seva vida diària i un 28% no compta amb suport en les tasques que necessita. Malgrat això, només un 4% fa ús de recursos públics socials, situant-se molt lluny del 46% dels serveis de participació social per a la població gran general.

El col·lectiu reivindica que a l’administració pública encara existeixen molts estereotips de cara a les persones LGTBIQ+ i un desconeixement generalitzat de les necessitats de la gent gran del col·lectiu, especialment entre els professionals dels serveis socials i d’atenció sanitària. Segons l’estudi Envelliment i diversitat sexual i de gènere, això se suma al no reconeixement de la sexualitat de les persones grans en general, fet que invisibilitza encara més les sexualitats no normatives. “Cal ampliar la mirada dels serveis. És necessària una perspectiva que contempli la diversitat de les persones grans”, reivindiquen des de l’estudi.  

A l’administració pública encara existeix desconeixement de cara a les persones grans LGTBIQ+ i les seves necessitats

Davant la falta de polítiques públiques que incloguin la diversitat en la provisió de recursos per a la gent gran, diferents entitats treballen per donar suport i assessorament al col·lectiu. És el cas de la Fundació Enllaç, la qual es va crear l’any 2008 com a resposta a la necessitat d’expressió, suport i representació de la gent gran LGTBIQ+. Des de la fundació s’ofereix assessorament, acolliment i acompanyament per tal de defensar els interessos de les usuàries en temes legals i davant els proveïdors de serveis.

“El que cal és treballar per les necessitats reals de les persones grans, més enllà dels estereotips, i en el nostre àmbit les persones tenen necessitats de vincles. Aquesta és la funció de la Fundació Enllaç: poder establir lligams amb persones similars, persones amb les quals tu et trobes còmoda i a gust”, explica Paulina Blanco, qui també és patrona de la fundació.

L’última etapa de la vida, desatesa 

Amb l’edat, les necessitats de les persones canvien i ens fem més dependents. Sense una xarxa de cures que ens done suport, es fa molt difícil viure el procés d’envelliment. Però, què passa quan no comptem amb aquest suport? Quines alternatives ens queden? L’opció de les residències no s’adapta a les necessitats de les persones grans LGTBIQ+. Després d’anys de viure i reivindicar la seva sexualitat i identitat, aquestes generacions desconfien de les residències perquè no volen tornar a patir discriminació o soledat.  

El problema és, un cop més, el desconeixement que es té en aquests centres de les necessitats reals del col·lectiu i les possibles discriminacions que poden patir per part de la resta de residents, una generació on l’homofòbia encara està molt integrada. “El que s’ha de fer és donar més vida a la vida que encara podem tenir. I com es fa això? En condicions de comoditat, de comprensió, d’empatia, de coneixement de les nostres necessitats. I no continuar negant-nos l’existència, com ens han fet sempre a les persones LGTB”, reivindica Paulina Blanco. Per a ella, la clau està en la formació dels treballadors i la inspecció dels centres. 

La Fundació Enllaç ofereix des de 2012 serveis de formació i sensibilització a les residències, per tal de traslladar la realitat i les necessitats del col·lectiu a les persones treballadores, les quals, segons afirmen des de la fundació, sovint tenen dubtes o desconeixement al respecte. “Volem aconseguir entorns més segurs i, sobretot, que les persones LGTBIQ+ percebin les residències com a una opció segura”, remarca Josep Maria Mesquida. 

El passat mes de febrer del 2023, la Generalitat va publicar una guia per incorporar la perspectiva LGTBIQ+ a les residències de gent gran. Aquesta inclou mesures per garantir la seguretat, el respecte i la convivència dels residents LGTBIQ+. No obstant això, les pautes de la guia són només recomanacions. “Des del nostre punt de vista, una limitació d’aquesta iniciativa és que no és obligatòria per a tots els serveis”, afirma Josep Maria Mesquida. 

Davant aquesta realitat, les entitats de defensa dels drets de la gent gran LGTBIQ+ han començat a buscar alternatives d’habitatge més adaptades i segures. Una d’elles és el cohabitatge, una tendència creixent a Europa que permet generar espais de convivència on s’assegurin les necessitats de la gent gran, respectant qui són. “Exigim un canvi de paradigma i que hi hagi recursos per poder construir habitatges amb serveis”, reclama Paulina Blanco.

La generació del suport mutu i la lluita 

En contraposició a la imatge estigmatitzada de soledat i aïllament, les persones LGTBIQ+ formen part de xarxes de relacions on la cura, el suport mutu i l’afirmació d’identitats són essencials.  

Un exemple és el Grup La Tardor. Cada dilluns i divendres a la tarda, persones grans LGTBIQ+ acudeixen al Casal Lambda, a Barcelona, per “fer tertúlia, compartir activitats i taula de sopar”, tal com diuen ells. Junts formen aquest espai de trobada que el Casal va crear per atendre les necessitats de la gent gran LGTBIQ+ i fomentar xarxes de relació social. 

La Fundació Enllaç també organitza de manera periòdica activitats per tal de fomentar l’oci, la xarxa i les cures. “Tenim grups d’encontre, que en realitat són grups d’amistat, és a dir, grups de persones que es troben i fan activitats d’oci i de conversa; tenim activitats també grupals en un tarannà més terapèutic que comptem amb la intervenció d’una persona que des del dret ofereix orientació jurídica, a més d’una persona que ho fa des de l’atenció psicològica”, explica Josep Maria Mesquida.  

“En general, manca la força de la gent jove per defensar els drets, el dret a ser qui som”, opina Paulina Blanco

Es tracta d’una generació que, precisament per suportar durant anys la discriminació i el rebuig de part de la societat, és resilient a l’hora d’afrontar les situacions desfavorables, com ara les dificultats que comporta l’envelliment. “La gent jove ha d’entendre que si avui ens podem casar, tenir fills, adoptar com a parella, heretar i tenir els drets que ens corresponen és perquè hi ha hagut molta gent que ha lluitat per aconseguir aquestes lleis”, reivindica Paulina Blanco. 

Davant l’entrada de partits d’extrema dreta que expressen públicament el rebuig cap al col·lectiu LGTBIQ+ a ajuntaments i governs autonòmics, les generacions més grans del col·lectiu animen a les joves a lluitar. “En general, manca la força de la gent jove per defensar els drets, el dret a ser qui som. Els drets s’han de conquerir, s’han de defensar i s’han de mantenir, perquè es poden perdre”, conclou. “Existeix un moviment fort, divers, plural i present a tot arreu. Confiem que siguem capaços i capaces d’aturar aquestes iniciatives”, opina Josep Maria Mesquida. “Davant aquesta situació, no se m’acut una altra paraula que ‘resistir’” afegeix. Resistir i continuar. Tal com ho van fer elles i ells.