“Som velles, però som velles que fem, estem i participem”

Anna Freixas | Escriptora feminista i professora universitària jubilada

Recordeu la primera vegada que us van parlar de vostè? O la primera vegada que us van dir: “Perdoni, senyora, em passa la pilota?”. O el primer cop que us van cedir el seient a l'autobús, tot i no anar amb crosses o sentir-vos terriblement cansades? Com jo, la majoria segurament ho recordeu: vam fer un rebuf i, amb preocupació, vam pensar: “Jo, vella?”.

Doncs així és, precisament, com Anna Freixas titula el seu últim llibre —tot i que sense la interrogació (Yo, vieja. Capitán Swing, 2021)—, una mena de recull d'“apunts de supervivència” per a la nova generació de velles que s'intenta obrir camí cap a la llibertat i la dignitat. “Em semblava que feia falta una lectura més desenfadada, divertida i interessant per poder parlar de moltes coses que no es parlen, però que són necessàries”, explica l'escriptora i professora universitària, ja jubilada, en una conversa que —degut al seu atrafegat ritme de vida i a què baixa poc a Barcelona— tenim per telèfon. “I vaig pensar que calia desmitificar la vellesa i el drama que socialment comporta aquesta paraula, la paraula vella”, apunta.

Però, per què ens fa por fer-nos velles? Per què ens entra pànic quan ens surten les primeres canes o ens descobrim noves arrugues? L'Anna Freixas ho té clar: “Fer-se vell implica pèrdua de poder i de visibilitat, i jo crec que això és el que ens fa por: ens fa por desaparèixer”, afirma rotundament. Així, amb el seu llibre tracta de donar visibilitat a la vellesa per tal que “les dones trobem un camí per envellir amb significat”.

L'Anna Freixas ho té clar: “Fer-se vell implica pèrdua de poder i de visibilitat”

Explica que una de les maneres amb què la societat fa desaparèixer la gent gran és tendint a assumir que les persones velles són totes iguals. “Si tots són iguals, no cal preocupar-nos, no hem de fer res. Podem seguir vivint com vivim, sense mirar-los i sense fer cap esforç per seguir reconeixent en aquella persona vella la persona que era, la persona que és, i la persona que encara pot ser, és clar”, diu l'Anna. S'expressa amb la claredat i contundència pròpies d'algú que es pren el seu temps per reflexionar sobre les coses abans d'explicar-les a l'audiència. De fet, la barcelonina establerta a Córdoba es va interessar per la psicologia abans que aquesta existís com a tal, quan encara no hi havia una carrera sobre aquesta especialitat. Així, es va apuntar a Història, però es va passar a Psicologia quan anava a segon, tan bon punt es va iniciar la primera promoció a la Universitat de Barcelona, on poc després va desenvolupar els seus primers anys de docència. Eren els anys 70, en plena segona onada del feminisme, i aviat es va “incorporar amb ple interès per tot el que tenia a veure amb el gènere i les dones”. Els seus treballs han tractat àmbits com l'envelliment de les dones, la coeducació i el feminisme, i ha reflexionat i publicat al voltant de la transformació de la investigació i la docència en psicologia des d'una perspectiva de gènere. És més, a través de les seves investigacions i publicacions ha fet aportacions pioneres per al desenvolupament de la gerontologia crítica feminista, motiu pel qual va ser nomenada doctora honoris causa per la Universidad Simón Bolívar de Barranquilla (Colòmbia), a més de rebre diverses distincions i premis.

L’escriptora apunta que “el que ens emmalalteix és la desigualtat i la injustícia en què vivim des que som nenes” | Alisa guerrero

Després de l'èxit del seu llibre Tan frescas. Las nuevas mujeres mayores del siglo XXI (Paidós, 2013), el 2018 va publicar Sin reglas. Erótica y libertad femenina en la madurez (Capitán Swing), on analitza els diversos àmbits que configuren la sexualitat femenina a través de la veu de diferents dones. Havent doncs reflexionat i analitzat l'envelliment durant anys, quan li pregunto quina influència creu que té la societat patriarcal en la vida i la manera d'envellir de les dones en relació amb la dels homes, no dubta què respondre: “Envellim com vivim”. Així, si “ens fem velles en una societat que ha permès als homes tenir més llibertat, més diners, més passions, més visibilitat, més poder” que a les dones, aquests privilegis segueixen estant allà en la vellesa. Per tant, envellir no ens farà poderoses de cop, sinó que “haurem de veure com ens fem visibles i com aconseguim tenir una vida digna”.

“El que ens emmalalteix és la desigualtat i la injustícia en què vivim des que som nenes”, apunta l'escriptora

En el seu llibre, Freixas apunta que “el que ens emmalalteix és la desigualtat i la injustícia en què vivim des que som nenes”. I raona: tenint en compte la quantitat d'hores de treball domèstic i emocional, sense contrapartida, que les dones carreguem any rere any a les nostres espatlles, “no és que estiguem boges, sinó que vivim vides que són com per tornar-nos boges”. Tanmateix, com també apunta Carme Valls al seu llibre Mujeres invisibles para la medicina (el pròleg del qual és, per cert, de l’Anna Freixas), quan una dona va al metge en primera consulta, el més probable —en un 25-30% dels casos, segons diversos estudis— és que li receptin un ansiolític o antidepressiu, sense buscar el motiu real de la seva consulta o oferir altres tractaments. “Una realitat inacceptable que exigeix de l'elaboració urgent d'unes polítiques i pràctiques mèdiques responsables que ens permetin envellir amb salut —sense atipar-nos a pastilles—, amb un cos menys esgotat, vivint una vida quotidiana més justa i millor distribuïda”, urgeix l'escriptora en el seu llibre.

Per no parlar del treball de cures, aquest “treball voluntari de relacions desiguals: nosaltres donem, donem i posem, i els altres reben, reben, reben i estan tan panxos”. I és que les cures —dels fills, els pares, els sogres, els amics— no només suposen una càrrega de temps i emocional per a les dones, sinó que plantegen un interrogant molt important: “Qui em cuidarà quan jo sigui vella? Perquè ells sí, que ho saben. Ells diuen: ‘la meva dona, la meva filla, la meva germana’... sempre una dona”. Tot i això, l’Anna creu que “haver sigut les persones que hem cuidat i que hem estat pendents dels altres ens permet ser unes velles amb un capital de relacions, de vincles i amistats” que ens ajuda a “no envellir en plena soledat”.

De fet, a Yo, vieja en parla molt, de la importància de tenir una bona xarxa d'amigues al voltant. I és que, “ara que les famílies són cada vegada més petites”, aquesta xarxa d'amistats es converteix en “la gran fortalesa de la vellesa”. “No és fàcil envellir si no tens uns vincles, unes relacions i un espai en el qual trobis suport i camins d'intimitat, de coneixement, de conversa... De moltes coses que són necessàries en la vellesa”, afirma.

Tenir una xarxa d'amistats es converteix en “la gran fortalesa de la vellesa”, afirma Freixas

Un altre dels estereotips vinculats a la vellesa és assumir que la gent gran no és productiva. Tenint en compte que cada vegada vivim més anys, cada cop té menys sentit assumir que la vellesa és una etapa hegemònica que engloba totes les edats a partir dels 65 anys, ni que totes les velles són igual d'improductives. “Som velles, però som velles que fem, estem i participem”, afirma l'Anna, i amb un mig riure afegeix: “Més improductius són els bebès, i molts dels adolescents!”. “L'adolescència sí que costa diners, però ningú se'n queixa”, perquè és el “futur”. “En canvi, no ens fixem en tot el que han aportat les persones grans durant la seva vida, i el que encara aporten cada dia”. 

Així, l'escriptora afirma que l'administració pública ha d'aconseguir assegurar que puguem viure una vellesa digna. “I això vol dir que la societat ha d'oferir uns serveis mínims, unes residències que no siguin presons, sinó una espècie de 'col·legi de majors' del qual tu en puguis entrar, sortir, tenir una realitat que no sigui invivible. I això exigeix unes transformacions molt importants a nivell social i polític”. És una mica com un peix que es mossega la cua, perquè si com a societat no li donem suficient importància a la gent gran, la política tampoc ho fa. Potser és perquè, com diu l'Anna, “els polítics creuen que mai envelliran, i per això no fan canvis que realment els acabaran afectant a ells”. I és que, “si no morim pel camí, la vellesa ens afectarà a tots”.

“Fer-se vell implica pèrdua de visibilitat”, afirma Anna Freixas | Alisa Guerrero

Per això, l’Anna Freixas té clar què li diria a una adolescent actual: “Una de les coses més importants que pots fer és convertir-te en una mena de radar. Observar com viu la gent gran, imaginar-te tenint aquella edat i preguntar-te: ‘M’agradaria viure així?’, ‘Què hem de canviar, els joves i la societat, perquè tothom visqui bé i les persones velles s’ho passin bomba?’”. Perquè, és clar, “si els vells s’ho passen bomba, tu també t’ho passaràs bomba quan siguis gran!”, riu sota el nas l’escriptora, tot i que el missatge no va en broma; ens hem de posar les ulleres grises i preguntar-nos: “Què hem de fer per viure bé, per poder ser velles i sentir que et tracten dignament, que vius dignament i que et respecten?”. 

“La situació de les residències és terrible”, diu la professora universitària jubilada

I una manera de sentir que vius amb dignitat és vivint a casa sempre que la salut t’ho permeti. Així, Freixas dona molta importància a mantenir la independència, tant pel què fa a l’àmbit econòmic com al de la llar. Perquè, explica, viure a casa implica tenir relacions amb el veïnat, baixar a la botiga de sempre on et coneixen i et guarden la fruita que més t'agrada; i saber que, si et lleves a mitjanit i necessites anar al lavabo, has d'anar al fons del passadís a l'esquerra. “A més, de cara a les polítiques socials, és molt més econòmic i rendible un país en què la gent pot viure a casa seva fins que mor”, que no pas aquell que depèn de residències. En aquest àmbit, “és molt preocupant” el que estem vivint ara, afirma la psicòloga: “La situació de les residències és terrible”, diu, preocupada per “totes les promeses de canvi que s'havien fet arran de la pandèmia” i que, per ara, s'han quedat en fum. “No estem transformant res, i això no sé com es pot resoldre”, diu. Però sí que en té una idea: “Sense força de grup és difícil arribar enlloc, sobretot perquè els canvis que s'han de fer són molt importants”, assevera l'Anna, fervent defensora de la necessitat de la gent gran d'organitzar-se com a grup de pressió.

Potser, així aconseguiríem sentir-nos “orgullosament velles”. Tot i que l’escriptora feminista té clar que això “no és gens fàcil en la nostra societat i cultura, on tot el que té a veure amb la vellesa està devaluat”. Però, “entre totes i tots —perquè a ells també els afecta— podem anar construint una identitat d'una vellesa digna, respectable i respectada; una vellesa on les persones són valorades pel que són i pel que valen”. Es tracta d'un procés, una transformació molt crucial i gens fàcil, que ningú farà per nosaltres. “Som cadascuna de nosaltres les que haurem de lluitar per donar significat i resignificar tot aquest temps de la vida que, de fet, també té molts elements positius”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article