La violència dels joves als Centres Residencials d’Acció Educativa

Daniel Ortega  Educador social

Precisament perquè no concebo l’educació amb qualsevol besllum de violència, intento, tant a la meva vida familiar – soc pare de una nena i d’un nen- com a la meva praxis professional, dotar als “meus nens” d'una major dosi de mà esquerra pels conflictes que puguin sorgir. Tanmateix, els “meus nens”, els del CRAE, de ben segur que han conviscut amb situacions de violència a casa, ja sigui per observació, transmissió o per haver patit alguna de les situacions greus de maltractament, abús o abandonament que recull l’actual legislació sobre protecció a la infància i adolescència.

En aquest sentit, els professionals socioeducatius – i molt concretament els del medi residencial (educadores i educadors socials)- hauríem de ser el millor exemple, com a referents i persones que acompanyen als milers de nens i nenes tutelats/des del país per tal d’evitar la possible repetició de patrons de conducta violenta en el cas que n'hagin estat víctimes.

No obstant, no ens enganyem: un CRAE no es el millor exemple normalitzador – al menys a llarg termini- per canalitzar la frustració que han de sentir els nens que viuen en un centre de menors. I dic han de sentir perquè una de les consignes més repetides pels nanos atesos al llarg de la meva trajectòria es “tú no me entiendes porque no has estado en un centro”.

Efectivament, podem empatitzar, però a no ser que hagim viscut situacions similars, es molt poc probable que els puguem entendre. La solució del medi residencial serà efectiva quan suposi una separació del nucli familiar on suposadament s’està produint algun tipus de negligència o maltractament paterno-filial. El problema és quan aquesta  –aparent- solució provisional es perpetua en el temps i l’infant tutelat es converteix en un noi institucionalitzat, atès el temps que ha romàs sota el paraigües de l’administració.

A la perpetuïtat del temps del noi al CRAE, cal afegir-li les característiques pròpies de l’adolescència, una franja d’edat caracteritzada per la cerca de la identitat, la incertesa, l’hedonisme etc... a més d’un obvi canvi físic, emocional i psicològic, entre altres. Si la conjugació de totes aquestes variables ja fan de per si difícil l'adolescència, com deuen viure tots aquets factors els nois i les noies que viuen en un CRAE? A les esmentades variables, cal afegir una complexa situació familiar- sovint nul·la – que ens deixa un panorama quant menys desolador pel que fa al futur immediat d’aquets joves.

No obstant això, es cert que també parlem de nois i noies força resilients. Que – segons l’experiència de molts de nosaltres- sabem que molts sortiran endavant i tindran un futur un xic més esperançador del que tenien quan estaven a casa. Ara bé, com canalitzen la seva ràbia, frustració o vivència del que han viscut a nivell familiar dins de l’estada a un CRAE?

La realitat que ens trobem en els CRAES a l’actualitat són situacions de convivència on es reprodueixen patrons de conducta violenta entre els infants, entre els nois/es envers el professional (educadors, psicòlegs, EAIAS,mestres etc) , entre els propis nois/es (autolesions, conductes disruptives) o contra la pròpia institució (trencament del mobiliari entre altres). Tots aquests exemples els visc cada cop més sovint en el meu dia a dia en el centre. Cert és, que la societat amb els joves cada cop es més permissiva, on els joves conviuen en una societat quasi sense valors sòlids, on predomina el consumisme, el hedonisme exacerbat i on la violència i les seves diferents vessants (verbal, psicològica, física etc...) és cada cop més present. No hi ha un exemple més clarificador del auge dels aparents nous fenòmens com son l’esmentada violència filio-parental o el bullying entre altres.

Ara bé, com professionals que podem fer quan observem l'aparició de conductes violentes en el medi residencial? És clar que les respostes educatives no seran les mateixes las realitzades en un CRAE que les que faries a la teva llar familiar; no obstant, de la pròpia resposta es poden esdevenir posteriors conseqüències , com ara l’exemple de cara a la resta de nens- fins i tot la seva protecció en determinats casos- o l’aprenentatge del noi/a emissor de la conducta violenta en futurs atacs d’ira. En las successives línies intentaré ser un xic valent pel que fa a la – a vegades necessària- però que tinc clar que ha de ser l’ultima en aparèixer: la contenció física.

La literatura científica es poc agraïda sobre la contenció física, o al menys els manuals d’intervenció psicopedagògica consultats no diuen gaire cosa al respecte. Personalment tinc clar que aquesta no es pas una resposta educativa, sinó una eina que quan s’han esgotat totes les vies de diàleg entre l’educador/a i el noi/a davant del estat d’exaltació i violent d’aquest/a últim/a.

De la mateixa manera, tinc clar que per realitzar alguna contenció física s’han de complir alguna de les següents premisses: Que la conducta violenta del menor, presenti un perill bé per sí mateix (autolesions),  bé pel professional o bé per algun altre menor que convisqui amb aquest. Tanmateix, la contenció ha d’anar acompanyada del que anomenarem “recollida”, es a dir, la contenció emocional del jove, de les problemàtiques o falta de habilitats emocionals per contenir tota l’agressió que duu a terme així com la gestió del succeït amb anterioritat, a destacar: agressió verbal, física, ruptura de mobiliari, autòlisi, visió d’un mateix i dels iguals cap a un mateix...

Com a educadors socials de CRAEs no tenim gaire marge, haurem d’aprendre a conviure amb  situacions tan  desagradables  com les  darrerament  descrites;  l’actual situació socioeconòmica també fa que els infants i adolescents que arriben al sistema de protecció català arribin amb situacions de risc cada cop més clarividents en la que a les problemàtiques familiars descrites en el seguit de normativa de protecció jurídica del menor, cal afegir problemàtiques de salut mental infantojuvenil.

Cal doncs, donar resposta als nous interrogants que ens plantegen els nous reptes pel que fa a l’atenció a la infància i adolescència en risc d’exclusió social. Quin sentit té treure a un nano del seu nucli familiar, exposat a violència intrafamiliar quan en el propi sistema mitjançant la perpetuïtat de la institucionalització conviu amb situacions de violència com les darreres descrites?

Atès la dificultat en un alt volum de casos de un pròxim retorn al nucli familiar  d’origen, o la cerca de noves vies alternatives a la institució com ara l’ ingrés al programa de ¡ famílies d’acollida alienes, cal refondre el sistema de protecció. Donar-li major protagonisme al empoderament dels pares i mares abans de la separació del nucli familiar, dotar de competències i eines parentals a les famílies, tornar a la  sinèrgia entre escola i famílies i pel que fa als centres residencials convertir aquets en petits nuclis de convivències lluny dels auspicis i macro centres on conviuen desenes  de nens amb múltiples problemàtiques familiars que, malgrat la diversitat d’enguany, es troben lluny de convertir-se en nuclis familiars adients i actuals.