Si bé una de les principals dificultats en l'acompanyament d'una persona és, sens dubte, la mediació en la relació entre els diferents membres familiars i la gestió de les diferents capacitats d'aquests per contenir la situació vinguda, o sobrevinguda, l'acompanyar a infants, adolescents i família és un procés lent, difícil, llarg, i no gaire agradable a vegades. Sobretot, és un procés de gran exigència ètica i moral.
Tot i ser situacions personals i familiars ni gaire freqüents, ni gaire nombroses –com a mínim fins al dia d'avui– des dels SSAP es viuen amb preocupació totes aquelles entrevistes en què, o bé per demanda familiar directa, o bé per derivació feta per altres professionals, se'ns presenta el perfil d'una o un "adolescent incontrolable" i se'ns sol·licita una "immediata, ràpida i eficaç intervenció social i educativa".
Jo no sé si la família ha perdut aquella capacitat per gestionar els diferents afers domèstics, no sé si els adults som incapaços per mantenir-nos en una estructura familiar serena, edificada sobre uns límits mínims i equilibradament perdurables... el que sí sé del cert és que són força els o les adolescents que, vés a saber per què, vés a saber per qui, prenen l'orientació vital directa cap a l'(auto)abandonament... l'(auto)desatenció. El que he pogut constatar és que en la "difícil cultura" del jove extrem i arriscat, alguns adolescents flirtegen amb el risc de manera compulsiva, dificultant la relació convivencial i familiar, forçant-la, de vegades, en situacions de molt difícil posicionament. En les situacions en què és el propi menor el que se situa sistemàticament en una evident posició de risc, encara que no es demostri un diagnòstic psicològic/psiquiàtric greu o lleu, el nucli familiar és incapaç d'assegurar, per si sol, la mínima contenció, i es troba en una situació d'incapacitat, que el fa molt vulnerable.
És cert que quan es detecta aquesta situació de manera ràpida estàs a temps per plantejar més estratègies. Tanmateix, sigui perquè la família no vol fer conèixer les diferents i/o totes les circumstàncies vinculades, sigui pel que sigui, la realitat és que aquestes situacions es detecten tard, i en tot cas, tot i haver estat detectada "al moment", la intervenció es determina per la manca de temps de dedicació professional i la falta dels recursos específics necessaris i especialitzats.
De manera semblant, i com a dificultat afegida, cal considerar que tota l'estructura d'atenció i protecció a la infància i l'adolescència es desenvolupa en consonància amb tot un règim normatiu que, tot i tenir en compte la vulnerabilitat del menor –com a subjecte passiu–, obvia totes aquelles situacions en què és el menor qui se situa en posicions de risc, tot i comptar amb un nucli familiar aparentment capaç i/o normalitzat.
Lamentablement, les problemàtiques de salut mental encara es situen en una situació de gran precarietat de mitjans materials i humans, professionals poc o gens formats, etc. Cal construir un model propi d'atenció social a la salut mental, un model veritablement rehabilitador i comunitari que sigui capaç de superar la inèrcia d'ascendent fortament conductista (i, en molts contextos, innecessàriament punitiva, ja que és la mateixa praxi educativa la que estigmatitza el menor que pateix TMS). Cal vindicar la formació permanent especialitzada, el compromís professional autodidàctic, no només a nivell tècnic, sinó, sobretot, a nivell humà i ètic.
Tractar amb problemàtiques de salut mental incipients és molt difícil, degut a la mateixa casuística que acompanya al menor en moltes ocasions (entorns poc contenidors o famílies desbordades, patologies duals, fracàs escolar, pobre vinculació amb els recursos educatius formals i no formals, etc.). En aquest sentit, calen menys judicis de valor ('cas pedut', 'irrecuperable', etc.) i més habilitats professionals. Certament, l'atenció educativa en l'àmbit de la salut mental té molt poc a veure amb fer referències sistemàtiques al DSM-IV i aplicar pautes de medicació. L'acompanyament terapèutic va molt més enllà de l'esquinçament de vestidures enfront un brot psicòtic, o el menyspreu silenciós dels menors que cometen actes de violència filio-parental.
Els dictamens, pautes, derivacions, etc., no poden esdevenir la intervenció primària en salut mental si es tracta de l'àmbit social. Precisament perquè aquesta praxi només té sentit si es treballa en una xarxa multiprofessional, cal vindicar l'espai d'intervenció propi de l'atenció social: l'acompanyament terapèutic. Cal tenir present que la professió social prové d'unes inèrcies fortament pal.liatives, autoritàries i paternalistes, amb els resultats lamentablement prou coneguts per tots. Cal introduïr una nova praxi professional, compromesa amb l'enfocament comunitari, realista, ètica i fonamentada en valors humanistes (sovint, en aquest tipus de situacions, es desatén la part sana d'una persona amb malaltia mental, amb el conseqüent empobriment de les expectatives vitals i socials legítimes).
Cal anar treballant per a evitar que els recursos pal.liatius -UCA, Centre terapèutic, etc.- acabin esdevenint (contra la seva pròpia finalitat) recursos finalistes, enlloc de temporals; cal evitar que esdevinguin l'única resposta (inevitablement reduccionista i altament constrenyidora) possible en l'atenció social en l'àmbit dels menors que pateixen problemes de salut mental.
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari