Nens i nenes que fan especials les seves famílies

El Servei d’Adopcions d’Infants amb Necessitats Especials de la Fundació IReS va néixer fa més de 15 anys fruit de la necessitat de donar resposta a la demanda de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència de la Generalitat de Catalunya (DGAIA), perquè nens i nenes tutelats, pels quals és més difícil trobar una família, poguessin viure en un ambient familiar.

La nostra tasca consisteix en formar i validar les famílies que opten a aquesta modalitat d’adopció, així com la preparació d'aquests infants que permeti i garanteixi, en la mesura del possible, el posterior procés d'adopció. Una vegada començada la convivència familiar, treballem en l’orientació, suport i ajuda durant la primera fase, seguit d’un acompanyament personalitzat fins a l’adopció plena.

És important recordar i recalcar que en tot procés d’adopció l’eix és l’infant i les seves necessitats, i mai no serà una manera de solucionar un problema de fertilitat o una voluntat de paternitat. És una mesura de protecció de la infància abandonada, del seu dret a tenir una família. L’obligació de les administracions (i de la societat en un sentit més ampli) és donar resposta i garantia a aquest dret.

A diferència del que podria semblar a la llum de les llargues llistes d’espera de famílies validades per adoptar, no sempre aconseguim donar resposta a les demandes que ens arriben. Moltes vegades no és fàcil trobar una família d’adopció que vulgui o pugui fer-se càrrec d’aquests infants amb necessitats especials i això comporta que hagin de viure temporalment o de forma definitiva en un centre.

Però com han de ser aquestes famílies? Han de ser especials? L’experiència ens diu que no i, de fet, la clau no està en què ho siguin, sinó en que “es fan especials” en el moment en què ofereixen desinteressadament als infants el que la majoria de famílies donen de manera natural als seus fills. No és tan important què saben o poden fer, ni el que han fet en el passat, sinó el que estan disposats a oferir i a aprendre. Els recursos psicològics, materials, familiars i socials són importants, però altres condicions com l’orientació sexual, el conjunt de creences, els recursos econòmics, etc no són mai elements excloents per sí mateixos, obrint així l’adopció a totes les modalitats de família: tradicionals, monoparentals, reconstituïdes...

La base sòlida sobre la qual es sustenta l'adopció no és alguna cosa molt diferent del desig de ser pares, amb la voluntat i el compromís de dedicar-hi moltes energies. Aprendre mentre es fa el camí i deixar-se ajudar quan les situacions ho requereixen. És en el fons alguna cosa tan senzilla però alhora tan complexa com crear un nucli de convivència, constituït per figures referents estables i unides per relacions d'afecte, suport i pertinença. Això és, una família.

Quines realitats engloba el terme de necessitats especials? Estrictament parlant tots som especials per la nostra manera particular d’estar i relacionar-nos amb el món. Però quan parlem d’infants amb necessitats especials fem referència principalment a aquelles diferències que requereixen una mirada i atenció especial. Les agrupem en 4 grans grups, tot i que sovint ens trobem infants que s’encabeixen en més d’un:

- Menors institucionalitzats majors de 7 anys
- Grups de germans amb algun d’ells major de 6 anys
- Infants amb malalties cròniques i infeccioses
- Infants amb discapacitats físiques, psíquiques o sensorials

En l'adopció, i particularment en l'adopció de nens/es amb necessitats especials, poder oferir amor dedicació i disponibilitat és molt important, però també es requereixen altres habilitats per les quals és important preparar-se: la paciència, la perseverança, la serenitat, el reforçament de la pertinença, l’acceptació de que no tot es pot canviar, la capacitat de demanar ajuda professional, la importància de saber-se cuidar per poder cuidar...També cal treballar prèviament algunes qüestions relatives al desig, les motivacions i la gestió de les expectatives. I, per damunt de tot, no oblidar que són infants a qui l’abandó ha deixat una petjada, una ferida que els pares poden ajudar a minimitzar però mai guarir del tot i amb la que hauran d’aprendre a conviure.

Molts infants, tot i haver viscut situacions molt desfavorables, poden arribar a sobreposar-se i crear noves relacions que els ajudin en el seu desenvolupament personal. I creiem que això és més probable si se'ls faciliten nous vincles afectius forts i estables en el si d’una família. L'adopció actua en gran manera com un procés reparador o compensador de les mancancesque aquests menors han tingut en la seva vida.

És per això que busquem famílies que (encara) no saben que poden ser especials per a un nen o nena també especial. Disposades a oferir el millor que té l’ésser humà: la capacitat d’estimar. I estar disposats a reconèixer que, per més que els hi donem, sempre serà més el que en rebrem.