L'economia de les cures

Fa unes setmanes vam rebre la notícia que Donald Trump serà el nou president dels EEUU i això podria tenir, entre altres, unes conseqüències més o menys greus en la realitat de la immigració a EEUU. En tot cas la situació per aquells que volen creuar la frontera pot empitjorar però ja fa mesos que la dificultat en creuar-la fa que moltes de les dones que tradicionalment emigraven a EEUU optin ara per gastar els mateixos diners -uns 4.000 €- per arribar a Europa.

Davant del fet d'haver de pagar uns diners a una màfia i estar exposades a violacions quasi segures i a una molt probable mort, opten per un projecte migratori menys atractiu cap a Europa, ja que les condicions de treball i les expectatives són bastant pitjors que a Amèrica, però és més segur. Aquest és el motiu pel qual darrerament estan arribant moltes dones centreamericanes a Espanya.

I per què un dels països escollits és Espanya? Perquè aquí hi ha feina als domicilis i ningú pregunta sobre papers. Actualment quan el nostre pare o mare necessita una atenció continuada i - això cada cop s’està produint més- podem optar per l'atenció al domicili o per buscar un centre residencial.

Podem preferir atendre personalment, fent una aturada laboral - que no sempre és possible - però potser tampoc és el que hom desitja, això és una decisió totalment personal. Ara per ara, però, si optem per això serà a compte propi. No hi ha manera de seguir cotitzant, o sigui no hi ha reconeixement laboral ni social de tota aquesta tasca.

L'altra opció pot ser un centre residencial. La persona ha de sol·licitar la valoració de dependència i, quan aquesta arriba, esperar a ser atès per un/a treballador/a social que elaborarà el que s'anomena PIA, Programa Individual d'Atenció. Mentre es fa aquest procés es pot començar a mirar residències però la realitat a Barcelona és que totes tenen llista d'espera i fins que es fa l'entrevista amb el/la treballador/a social no et pots apuntar a la llista.

El cost privat d'una plaça de residència concertada correcta és d'uns 1.800€. Si tenim estalvis, propietats o tenim uns fills que puguin assumir aquesta despesa fins que arriba el torn en la residència escollida. O si no, sempre es pot pensar en una residència que estigui lluny del domicili i on hi hagi menys llista d'espera. Aquesta opció és només, per tant, per a una part de la població, no per a tothom.

I l'altra possibilitat és l'atenció a domicili que, feta en condicions, també està reservada per a uns quants. Què vol dir feta en condicions? Doncs contractant persones en tres torns: matí, tarda i nit . Això és caríssim si es fa de manera regulada.

L'ajuda que es dóna per part de l'anomenada Llei de dependència són uns 387€ que evidentment només cobreixen una part de la despesa que suposa contractar algú al domicili.

I fins aquí les opcions...

Tots sabem que pot haver-hi una persona al domicili atenent els nostres avui per una quantitat raonable amb la qual cosa amb la pensió de la persona gran, els diners de la Llei de Dependència i un esforç per par nostra, tenim a la nostra parenta depenent ben atesa.

Quina és la quantitat raonable per tenir una persona interna a casa? Mentre hi hagi demanda hi haurà persones abocades a haver d'estar internes fins i tot per 300 o 400€ al mes que és molt més del que disposen al seu país. En el mercat lliure hi ha molt marge per sota. La majoria de persones internes, no cal dir-ho, són dones, que envien quasi tots els diners a les seves famílies. D'una manera o altra han aconseguit el seu objectiu que és que el seu treball millori la vida dels seus i la seva pròpia.

El cercle és complert.

Així és com s'ha organitzat l'atenció a la dependència a Espanya, a Catalunya i a Barcelona. Això, però, no passa a tot arreu. La majoria de països europeus tenen una major despesa en la cura al depenent i aquesta despesa es fiscalitza i per tant és molt més complicat tenir una persona que atengui al domicili sense haver de dir com s'han gastat els diners rebuts i com es paga l'atenció al domicili.

A Espanya segueixen arribant moltes persones migrants irregulars que es veuen abocades a treballar en unes condicions pràcticament d'esclavatge.

I ara no es tracta que ens fustiguem amb el que està passant als domicilis o que ens sentim més o menys malament pel que està passant al costat de casa o a la nostra, sinó que hem d'exigir una atenció a les persones amb dependència que dignifiqui a tothom: a qui cuida i a qui és cuidat. I això només és possible canviant el model de sistema de cures i dotar-lo adequadament.

Si ens imaginem com a estat hem de poder pensar en com s'hauria d'organitzar en moltes facetes i aquesta, de les cures, és una de les més importants.