“A la frontera sud, deixar morir i fer morir dona diners”

Helena Maleno Garzón | Defensora dels drets humans i investigadora especialista en migracions i tràfic d’éssers humans


L'Helena Maleno rep trucades quan és nit fosca, alertant-la que hi ha pasteres plenes de persones que estan a la deriva enmig de la Mediterrània o entre algun punt entre les costes africanes i Canàries, a punt de naufragar. Salva moltes vides, però també ha hagut de reconèixer els cadàvers d’aquells que no van poder arribar a l’altra riba. Posa noms als números, i demostra que els números tenen noms. La persegueixen i l'han expulsat del Marroc per la seva defensa dels drets humans. L'aclamen i premien, perquè és un àngel de la guarda de la frontera sud, lligada a tantes persones que hi transiten, que hi viuen, que hi sobreviuen.

Des de Caminando Fronteras —el col·lectiu amb el qual Helena Maleno i moltes altres companyes defensen el dret a la vida de les persones migrants— denuncien i documenten amb fets i informes com l’Estat espanyol, emparat per Europa, fa “necropolítica” a la frontera sud. Aquests dies, occident reacciona davant la massacre a la tanca de Melilla. Pocs dies abans que aquesta tragèdia ocupés les portades de tots el mitjans europeus, Maleno ens concedia una entrevista al Social.cat, on ja alertava que la renovada “amistat” entre l’Estat espanyol i el Marroc estava tenint impactes molt greus en la repressió que pateixen les persones que esperen a les costes marroquines el moment per travessar la frontera, o fer-se a la mar. De segur aquesta entrevista s’hauria centrat en altres aspectes si s’hagués fet després de la massacre de Melilla, però Maleno ens va donar moltes de les claus per entendre el què ha passat ara.

El control de la migració és l’objectiu de la nova posició del Govern espanyol amb el Marroc?

Hi ha molts més interessos darrere, més profunds per part del Marroc, uns interessos que no podem mesurar, però sí que veiem que aquesta nova política està tenint impactes. A partir de les bones relacions entre el Marroc i l’Estat espanyol, la repressió contra les persones migrants subsaharianes ha augmentat molt. Han incrementat les batudes policials, les deportacions col·lectives, i les detencions en centres que no tenen res a veure amb el Ministeri de l’Interior, en centres vinculats a altres administracions públiques del Marroc. També s’ha incrementat la violència sexual contra les dones en aquestes batudes. Tenim constància que les forces policials han despullat dones enmig de les batudes, i les han deixat al carrer, com a escarni públic. Totes aquestes mesures s’han pres per demostrar a l’Estat espanyol que el Marroc és un bon amic. Si aquestes són les relacions que l’Estat vol establir amb el Marroc, continuarem parlant de xantatge i no de solidaritat.

“D’ençà de les bones relacions amb el Marroc, la repressió contra les persones migrants subsaharianes ha augmentat molt”

Veiem l’altra cara de la moneda amb les facilitats que s’han ofert als refugiats ucraïnesos. Tu que has acompanyat a tantes persones que es juguen —i perden— la vida per arribar a Europa, que penses davant l’agilitat de l’acollida d’aquests refugiats?

Això ens dona l’oportunitat de reflexionar. Hi ha dos aprenentatges claus. Primer, que sí que es pot fer allò que sempre vam dir que es podia fer amb les persones refugiades. Ara ha quedat clar que és una realitat, i hem d’aprendre d’aquestes bones pràctiques que s’han posat en marxa. D’altra banda, aquesta és la constatació que el sistema de fronteres és un sistema racista, que ve d’unes estructures creades després del colonialisme i que dicta el dret a la llibertat de circulació depenent d’aquesta colonialitat, i que ens posa davant del nostre racisme, el social, l’institucional i l’estructural.

La pandèmia i els nous acords entre Espanya i Marroc ha fet que es donin canvis en la manera de desplaçar-se a la frontera sud?

Durant la pandèmia ens va sorprendre molt que una de les rutes més actives ha estat l’algeriana. Sabem molt poques coses d’Algèria, i ho estem demostrant ara, quan justament hi ha hagut un moment de crisi. Sabem poc de les persones que estan sortint des de les costes d’aquest país, i tampoc coneixem el nombre de desapareguts ni de morts... Rebem moltes trucades de famílies que estan buscant a persones desaparegudes en la ruta algeriana, i estem intentant investigar, per saber perquè s’està movent la gent des d’allà, i quins són els perfils i els motius, i sobretot per saber quantes víctimes hi pot haver. Però ens trobem amb una opacitat molt gran respecte a aquest país, pràcticament no existeixen organitzacions socials de cooperació, i suposem que les raons són els interessos energètics.

I pel que fa a la ruta canària? La majoria de les desaparicions de pasteres venen d’allà ara mateix.

Després de tancar-se la ruta del nord del Marroc, es va activar la ruta canària. Aquest fet té molt a veure amb interessos territorials, terrestres i també marítims, en aigües jurisdiccionals canàries, i també amb interessos geoestratègics. De nou hem vist com s’usa la migració com a moneda de canvi entre països per accedir als seus interessos geoestratègics. No sols per accedir a diners de la Unió Europea, sinó per altres qüestions de macropolítica. La ruta canària és una de les més mortíferes del món. L’any passat van morir 4.404 persones en total. Ha estat l’any amb més víctimes comptabilitzades, des que Caminando Fronteras monitora el dret a la vida a la frontera. Així mateix, hem de posar especial atenció a les dones que s’estan movent, per saber de quines violències estan fugint, quins són els seus perfils, i què els hi passa quan afronten maternitats en els trànsits migratoris. També com s’està abordant la infància migrant, com es criminalitza als anomenats MENA, però a la vegada com se separa a les mares i als seus fills i filles, amb les retirades de custòdia. No sols en frontera, sinó dins del territori, tal com denuncien col·lectius com Madrecitas.

“En el control migratori, el discurs de l’extrema dreta és el mateix que el d’altres governs més progressistes”

Veiem, però, una menor presència de tota aquesta realitat a l’agenda mediàtica. Per què creus que s’ha desplaçat el focus d’atenció del que passa a la frontera sud? *

D’una banda, es posa el focus quan es vol, i amb un discurs militar, pràcticament de guerra: invasió, criminals... O si no, es fa des de la compassió: pobrets, les màfies, el tràfic d’éssers humans... Aquest lèxic construeix unes polítiques concretes, dirigides a continuar amb aquestes polítiques de mort. Fixa’t que la migració desapareix del focus mediàtic, però de sobte el ministre d’Exteriors diu que l’OTAN hauria d’encarregar-se del control de les migracions, com si fos una amenaça. Això és un salt qualitatiu en el discurs i per això nosaltres sempre diem que hi ha una guerra que es lliura a les fronteres, i fins ara queda demostrat que és igual qui governi: pel que fa al control migratori el discurs de l’extrema dreta és, de facto, el mateix que el d’altres governs més progressistes.

Esperaves més del “govern més progressista de la història”?

A la frontera veiem les mateixes polítiques, dictades pels grans lobbies armamentístics i les grans indústries, com la de l’esclavitud o la humanitària. Tot el que passa a la frontera sud forma part d’una necropolítica en la qual deixar morir i fer morir dona diners. Aquestes indústries de l’esclavitud les veiem amb les condicions laborals de les jornaleres de la fruita a Huelva, al Maresme, a Almeria... De fet, qui ha estat pioner en aquesta mena de necropolítica migratòria és el PSOE. Van ser ells els que han iniciat el camí. Òbviament, quan ha governat el PP l’ha seguit sense qüestionaments, però tot l’ideari de la frontera militaritzada i l’externalització és un constructe que s’ha anat formant amb els governs socialistes.

“Tot l’ideari de la frontera militaritzada i l’externalització és un constructe que s’ha anat formant amb els governs socialistes”

Com deies, econòmicament hi ha un interès real en mantenir la migració de forma irregularitzada, per a permetre que uns certs sectors econòmics continuïn esclavitzant a persones. Com canviar aquesta “necropolítica”, tal com l’anomeneu?

El que cal canviar és el propi sistema. Quants anys portem demanant una llei contra el tràfic d’éssers humans, que ataqui l’explotació laboral també? Però on s’ha posat el focus? En protocols contra el tràfic amb finalitats d’explotació sexual, amb dos objectius: tocar el cos de les dones a través de la moralitat; i segon, fer-ho sense protegir-les, perquè qui ha sortit beneficiat amb això és la UCRIF, la policia de control de fronteres, a la qual se li ha dit que eren els blancs salvadors que anaven a rescatar a les dones d’aquestes xarxes de tràfic. Però on està la reparació per a aquestes dones? On estan aquestes dones reintegrades amb tots els seus drets? No estan! El percentatge és molt petit! Però el discurs s’ha guanyat de nou. Si aquesta llei contra el tràfic no està feta és perquè no interessa, perquè hi ha tot un sistema que necessita aquesta explotació, i necessita l’alteritat i el racisme. Aquest és un sistema de privilegis.

Es pot trencar amb aquest sistema?

Caldria canviar-lo des de la base, des del suport, acabant amb aquests discursos. Està clar que el sistema no es canviarà des de dalt, i per això hem de pressionar perquè hi hagi més legislació en contra d’aquest sistema de privilegis. Per fer això, l’educació és molt important. Ara, alguns sectors educatius estan debatent si des dels llibres s’ha de parlar sobre la masturbació, però ningú està assenyalant perquè des dels llibres s’educa en l’explotació, o perquè no s’està explicant la història esclavista de l’Estat espanyol. Estem a Barcelona, grans esclavistes han sortit d’aquesta ciutat...

Helena Maleno intervé durant el 7è Congrés del Tercer Sector Social, organitzat per la Taula del Tercer Sector | Beth Magre (Taula Tercer Sector)

Vas arribar al Marroc en 2002 per a un projecte de tres mesos, i et vas quedar 20 anys documentant i denunciant el que passava a la frontera sud, donant veu a tothom qui la transita. En quin moment penses: ara no puc marxar?

El més bonic del compromís que tinc, i el que tenen totes les companyes de Caminando Fronteras, és que tot ha estat molt orgànic. Quan jo arribo allà, de manera natural em vaig trobant amb la gent, van sorgint coses, i no és una decisió, és un fluir. I a partir d’aquí es construeix Caminando Fronteras, i anem derivant en la frontera, igual que deriven les comunitats migrants. Ens anem inserint, formant part d’aquesta construcció fronterera. Vas teixint moltes xarxes. És com els arbres, quan creixen les arrels es van tocant per sota, i es va construint i comunicant la comunitat.

En aquests anys de lluita, has tingut moments de molta tristesa. Has rebut trucades, en qualsevol moment del dia i la nit, des d’embarcacions on la gent estava a punt d’ofegar-se. Emocionalment i mentalment, com has sostingut durant tant de temps aquesta pressió?

Plorant, cal continuar plorant. Perquè si no et desconnectes, i si deixo de plorar, si no m’afectés, hauria de deixar aquesta lluita. Rient també molt, perquè malgrat aquests moments, les companyes continuen vivint. A la frontera hi ha vida, la gent s’enamora, té fills... I en aquest construir, vas fent la teva trinxera de vida. És dur, i en els moments més durs de la persecució tant jo com la meva família hem necessitat acompanyament psicosocial, però és veritat que vas teixint resistències i forces per aguantar. He après moltíssim de les companyes, de la seva força, de com construeixen des d’altres sabers. També he après a qüestionar-me, i tornar a les arrels... Des d’aquesta vida que et planteja la modernitat, com un rebuig a les arrels, arriba un moment que desconnectes de l’ancestralitat. Havia desconnectat d’aquesta part espiritual i de sobte, a través d’elles, vaig tornar a connectar-m’hi.

“Quan vaig decidir lluitar, les companyes em van dir: no lluites només per tu, lluitarem per totes”

Vas sofrir una persecució judicial al Marroc, instigada pel Ministeri d’Interior d’Espanya, et van denunciar de tràfic d’immigrants, i van intentar fer callar la teva veu, amenaçant-te, a tu i als teus, i finalment t’expulsen del Marroc. Mai vas dubtar a continuar endavant? Què t’ha impulsat durant tots aquests anys de lluita, que tan bé has explicat al llibre Mujer de frontera?

Com explico al llibre, abans que comenci la persecució em van dir: agafa el passaport, encara ets a temps, no te l’han retirat i et podem creuar a Espanya. Va ser un minut en què vaig prendre la decisió: aquesta és la meva casa, aquesta és la meva gent i vull lluitar. També hi comptava amb un equip al meu costat disposat a lluitar, i que m’ha acompanyat i protegit tot aquest temps, així com un equip legal que m’ha defensat. Totes eren aquí sense dubtar-lo. Tornant a aquesta ancestralitat, vaig pensar: què faria la meva àvia, o la meva mare? S’haurien quedat. Vaig parlar amb els meus fills, i em van dir que endavant. Jo ja sabia que estava acordat que quan em presentés al tribunal em detindrien i ingressaria a la presó preventiva. Jo ja ho sabia en aquell moment que vaig prendre la decisió.

I no et vas aturar.

Quan vaig decidir lluitar, les companyes em van dir: no lluites només per tu, lluitarem per totes, i això va ser molt important per a mi, i ho vaig comprovar durant el meu procés judicial, amb la gran solidaritat que es va donar a l’Estat espanyol, i també al Marroc, i entre les pròpies comunitats migrants. Aquesta xarxa va ser la que va sostenir la resistència. La meva és una decisió que ha establert jurisprudència. Va ser dur passar pel procés, sí. Mirant enrere va ser bastant dur, i deixa seqüeles, sobretot al meu voltant, perquè ha estat un procés de molt sofriment i angoixa, per no saber quin seria el final.

“El Govern espanyol va ser còmplice de la meva expulsió del Marroc, perquè va acceptar la deportació”

El desenllaç ha estat la teva expulsió del Marroc.

Quan guanyem el procediment en 2019, les organitzacions de defensores de drets humans que ens acompanyaven ja ens van avisar que vindrien un altre tipus d’atacs. I aquí es fan més cruels els atacs físics. Van entrar a casa meva, i vaig patir molta por i inseguretat física, fins que es produeix la deportació, que va ser bastant violenta. Va ser a Barcelona, jo no venia aquí, però de sobte em trobo a l’aeroport del Prat, recollida per la Policia Nacional, que havia acceptat la meva deportació. Em porten a la comissària de l’aeroport des de l’avió, sense res... Tenien els meus documents a les seves mans. Jo estava marejada i desorientada, perquè no m’havien deixat prendre una medicació que necessito. El Govern espanyol va ser còmplice, perquè va acceptar la deportació, però no sabia si hi hauria també una detenció en el territori. Em vaig quedar sense res en unes hores: la meva gent, la meva filla, la meva casa. Ha estat un cop molt dur l’exili.

Creus que podràs tornar?

No. Ara com ara no. Les condicions de seguretat són molt febles. Al Marroc hi ha un retrocés molt fort pel que fa als drets humans, i soc una cara massa visible allà. Ara mateix no hi ha condicions reals de seguretat per mi i per als meus fills. Però continuarem lluitant. Vull que es reconegui el meu dret a tornar, i el dret de la meva filla, que mai havia viscut a Espanya.

“Defensar drets és un procés natural de resistència”

Ara que no estàs físicament a Tànger, Caminando Fronteras segueix en actiu?

Sí, hem continuat treballant. Per aquesta organicitat que jo et deia. Jo soc una cara visible del col·lectiu, no sols per la feina de Caminando Fronteras, sinó perquè he fet molta recerca per a altres organitzacions, i soc especialista en tràfic d’éssers humans. Però que jo sigui allà o no, no defineix el treball. Canvien algunes coses, però la nostra tasca es continua fent amb plenes garanties. Estem presents a la frontera com sempre.

Has vingut a Barcelona per participar en un congrés organitzat per la Taula del Tercer Sector on has parlat sobre la resposta que dona la societat civil organitzant-se per resoldre moltes qüestions que els poders públics no estan fent. Des de la teva experiència a la frontera sud, què més passaria si no hi hagués persones com vosaltres que continuen en la resistència?

Quan t’enfrontes a violacions de drets humans i a violències tan terribles com les que passen a la frontera, sobreviure ja és una resistència, i defensar drets és un procés natural de resistència. Això és el que fan les comunitats migrants. Què va passar en la pandèmia? Que la gent es va organitzar per viure en condicions! Però això ja ho estaven fent les persones migrants aquí. Jo recordava el col·lectiu manter, que tan criminalitzats han estat, i com ells han acollit als seus companys des de sempre. Aquestes pràctiques es fan en contextos de solidaritat i resistència. La societat civil organitzada és més necessària que mai, però una societat civil que de manera transversal pugui unir les lluites.

La clau llavors és enxarxar les lluites?

És molt important que no les separem, que entenguem les noves realitats de lluita, com les que es donen entre les persones que exerceixen el dret a la llibertat de moviment. Crec que les polítiques de la compassió han estat una estratègia utilitzada per Europa per treure l’enfocament dels drets humans en temes migratoris, i dirigir-lo cap a l’assistencialisme. Així han aconseguit separar les lluites, deslligant la interseccionalitat, i aquí és on hem de començar a construir i a treballar més xarxes.

(* Recordem que aquesta entrevista va realitzar-se dies abans de la massacre a la tanca de Melilla). 

Maleno: “La societat civil és més necessària que mai, però ha de ser capaç d’unir les lluites” | Silvia Rodríguez 

 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article