Fins quan consideres que una persona és immigrant?

Roc Casagran | escriptor

Una de les novetats editorials d'aquest darrer Sant Jordi ha estat 'Un ós panda al pas zebra', l'últim llibre de Roc Casagran. La novel·la retrata el fenomen migratori posant noms i cognoms a les misèries i dificultats i humanitzant el que massa sovint acaben sent simples xifres de persones que s'arrisquen per procurar-se un futur millor.

L'estiu passat vas estar tres setmanes al Senegal i a Gàmbia, què en vas aprofitar d'aquella vivència per plasmar-ho al llibre?
Abans de marxar ja el tenia escrit perquè ja m'havia informat: havia llegit llibres, havia vist algun documental i havia parlat amb algun senegalès que hi ha per aquí. Arran del viatge vaig poder afegir matisos sobre la manera de viure, el dia a dia als carrers...  Tant a Gàmbia com al Senegal vaig veure un contrast molt bèstia entre el plantejament vital de la gent d'aquí i la gent d'allà: aquí estem preocupats per d'aquí un any i per poder pagar la hipoteca; allà hi ha un dia a dia més autèntic.  Treballen dos dies, aconseguien diners per viure'n cinc sense fer res, paren fins que en tornen a necessitar i així anar fent. Això per una part és bonic perquè és allò de treballar per viure i no viure per treballar però a nosaltres, com a occidentals, això ens xoca molt. 

En un moment del llibre, quan en Baljo arriba al sud d'Espanya, dius: "Oficialment estaven retinguts. Parlant en plata, detinguts. Parlant en or, segrestats". De què és culpa que hi hagi aquest contrast tan gran entre el que imaginen i el que realment s'acaben trobant?
És una mica culpa de tot. Per una banda hi ha que les persones que emigren i després retornen al país només expliquen les coses bones. Això ja passava aquí als anys 60 quan venia la immigració espanyola: quan tornaven al poble el primer que feien era comprar-se un bon cotxe, ni que fos a pagar a molts terminis, un rellotge i un vestit per fer la sensació que havien triomfat. Allà passa el mateix: ningú no explica que han passat gana i que han dormit al carrer. Amb tot es crea una imatge falsificada del primer món i d'Europa per aquestes històries que només expliquen una part de la veritat, per la tele, pel futbol... De fet vaig colar el tema del futbol al llibre perquè és com un aparador mundial. Ells es veuen reflectits en els jugadors africans que juguen a les lligues europees i són els grans triomfadors. Tot plegat fa que aquesta gent que allà no té res a fer decideixi anar-se a guanyar la vida i jugar-se-la. I per molt que tu els expliquis que és molt arriscat... ells ja ho saben; ells són conscients que els hi va la vida però que el que poden guanyar és molt més i el valor de la vida a l'Àfrica és molt més relatiu que aquí.

La Blanca, que treballa en temes d'integració social, té un moment de crisi i acaba pensant que "allò només era teatre". Realment hi és aquest punt fals, d'aparador?
Sí. He estat treballant a normalització lingüística i organitzàvem actes de promoció de la llengua i cohesió social i hi ha molta feina que està ben feta però també n'hi ha que es fa de cara la galeria, amb colors polítics i per la foto corresponent. Amb la qüestió del català a vegades es diu, per exemple, que hi ha hagut mil nous alumnes però aquests després no tenen accés a propers cursos de manera que l'únic que s'aconsegueix és que, aquesta gent, només siguin, amb molta sort, bilingües passius. Tu no et pots fer la foto amb el treballador social que està treballant amb deu famílies i en canvi si que pots a anar a una exposició que alimenta la idea que som un país molt obert i acollidor.

Els immigrants dels anys 60 a vegades reneguen dels nous immigrants i usen el terme en sentit negatiu. Per què té aquesta càrrega negativa el terme immigrant?

La gràcia seria que el terme immigrant a més a més fos passatger. Fins quan consideres que una persona és immigrant? Fins que els seus fills neixen aquí? O els seus néts? O fins que parla la llengua del país? Jo tinc més preguntes que no pas respostes. És cert que bona part de la immigració espanyola i els seus fills són potser un dels actors que d'una manera més directa mostren la seva contrarietat al fenomen migratori i jo crec que per dos motius: perquè comparteixen espai, comparteixen ajudes socials i, per tant, hi ha un xoc que no és tan racista com econòmic. En el fons el racisme té una base econòmica perquè ningú no és racista amb l'Eto'o, a part dels quatre de sempre, però en canvi sí que ho ets amb el negre que està remenant les escombraries. A Sabadell mateix, els pisos que anys enrere havia ocupat la immigració espanyola ara l'ocupa la immigració llatinoamericana. La immigració espanyola que no ha pogut marxar d'allà i encara es beneficia de certes ajudes ara es troba que s'ho ha de repartir amb uns altres que són més pobres que ells.
Com a societat crec que és difícil dir què hem fet malament. Crec que hem de treballar per donar-hi normalitat i per no caure en tòpics i evitar la demagògia. Pel carrer potser ja no se sent tant que ens prenen les feines perquè sempre agafen les que ningú no vol fer però sí que es comenta sobre les ajudes socials. S'ha de desmentir aquesta percepció i una part dels polítics no s'hi esforça perquè són vots.

Per què, en general, als partits polítics els costa parlar d'immigració (deixant de banda els que ho fan i la criminalitzen)?
Jo crec que és el mateix que em passa a mi, que et deia que tinc més preguntes que respostes. Les persones que formen part dels partits deuen tenir dilemes morals; això de la moral i la legalitat que moltes vegades xoquen. Pots dir que legalment aquesta persona no té el permís de residència i l'hauries de fer fora però moralment tu qui ets per dir a aquesta persona que ha d'agafar un avió i tornar al seu país?

A través d'un altre personatge, l'Angelina, deies que no hi ha millor vehicle que el català però costa molt sentir més català que castellà...

Sí, tot i que depèn de la regió en què ens trobem dels Països Catalans. Evidentment hi ha una qüestió de prioritats: la primera és menjar, la segona dormir i la tercera segurament és aconseguir una feina o una regularitat més normal. Després de tot això ja deu venir relacionar-se amb la gent d'aquí. Hi ha molta gent que diu que és culpa dels immigrants que desaparegui el català. Jo amb això sóc molt crític i és culpa nostra que la llengua que li és més útil (que és la que primer voldrà aprendre) sigui el castellà. Ens hem de conscienciar que el català sigui la llengua que sentin pel carrer i és inconcebible que una persona que està aprenent a parlar en català se li parli en castellà. L'altre tema són els guetos, que tenen l'efecte crida i des de l'administració caldria incentivar la barreja. La immigració que acaba formant part del teixit social és la que es barreja amb la resta de la societat i no pas la que es tanca en un únic grup.

Per acabar, què pretens amb el llibre?
Pretenc posar preguntes sobre la taula. No tinc un discurs sobre com ens hem de comportar amb el fenomen de la immigració i, per tant, no vull inculcar-lo. Vull posar noms a la immigració. És a dir, aquella persona que veiem que és subsahariana i que al passar-hi pel costat l'esquivem una mica, però tampoc no gaire perquè no semblem racistes, posar-hi un nom i una història i explicar què ha passat, què ha viscut i quines són les seves esperances. Després és també trobar els paral·lelismes entre la Blanca i el Baljo. Per a un la seva escapatòria és anar cap al nord; per a l'altra, tot i ser al nord no s'hi acaba de sentir còmode. Vull acostar aquests dos mons i intentar que dialoguin.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article