Hem de ser coherents i trobar el punt just del que podem exigir

David Bonvehí | Diputat de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya

El David Bonvehí és un dels diputats de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya. Fa quatre anys, degut a un accident de trànsit, va quedar en cadira de rodes. Aquest any s'ha convertit en el primer diputat amb mobilitat reduïda a la cambra. Aquest fet va suposar una sèrie de canvis dins el Parlament de Catalunya. Malgrat que molts altres temes li desperten més interès que el món de l'accessibilitat ha accedit a parlar-nos-en amb franquesa i optimisme. 

 - Arran que sortissis com a diputat al Parlament de Catalunya, aquest es va haver d'adaptar per a persones amb mobilitat reduïda. Com ho valores?
Quan el president Artur Mas em demanar que ocupés aquest càrrec, tres mesos abans de les eleccions i preveient que Convergència i Unió tindria almenys vint-i-tres diputats (el lloc que ocupava a les llistes), des de la Mesa del Parlament i, juntament amb els diferents partits polítics, es va acordar de fer reformes dins l'hemicicle, ja que aquest no estava adaptat. Els accessos, lavabos, baixos, oficines... sí que ho estaven però l'hemicicle, al ser un edifici molt antic, no estava suficientment adaptat. Així, les mesures que es van prendre van ser: incorporar un elevador, un faristol que s'ajusta a la mida i, també, un micròfon de mà.
 
- Fins fa uns quants anys encara no es tenien tant en compte aquestes qüestions d'accessibilitat. Cada vegada ens anem adaptant més, però, és suficient aquesta adaptació? Consideres que és prou ràpida?
És ben cert que fins que no passa alguna cosa o es dóna un cas concret no s'intenta millorar la situació. Jo sóc bastant crític amb els edificis de nova construcció ja que, a hores d'ara, ja s'haurien de tindre en compte certs aspectes i adaptar-los adequadament. A més, hi ha molta gent al darrera que ha de vetllar-ho com els arquitectes. Ara bé, quant als edificis que no són públics o els edificis antics, és diferent, jo sóc el primer que entén que és molt difícil adaptar-ho tot. 
Crec que en el món del discapacitat, aquest que ara en formo part, a vegades pequem de la reivindicació per la reivindicació. Hem de ser coherents i trobar el punt just del que podem exigir. Els que tenim unes limitacions n'hem de ser conscients, malauradament la societat, ni ara ni mai, podrà ser totalment adaptada.
 
- Creus en el disseny per a tothom, és a dir, en fer objectes que puguin ser utilitzats per a tots de la mateixa manera?
Hi ha petites coses que no costen res i més si es fan noves, com per exemple, fer rampes, els lavabos més grans per a poder-s'hi moure fàcilment, aparcaments més grans i pròxims... És  a dir, crec que és relativament fàcil adoptar mesures que suposin poca inversió de diners i que no signifiquin grans canvis, però tampoc es fan i, per això, s'ha de continuar lluitant: sent  persistents, sortint al carrer, fent-nos sentir i demostrant que podem fer moltes coses. Ens hem d'involucrar a la societat i anar fent veure, dia a dia, i amb els detalls que estem aquí, però, sense fer grans reivindicacions que no es poden fer.

- A Catalunya hi ha dotze platges accessibles segons la Creu Roja, creus que són poques?
Jo crec que amb les dotze platges adaptades que hi ha ja fem ja que també tenim moltes piscines. Realment són pocs els que van a la platja i no crec que s'hagi de prioritzar aquest aspecte ja que n'hi ha de més importants i les poques que hi ha estan ben distribuïdes.

- La LISMI (la Llei d'integració social pels minusvàlids) s'ha de mirar de garantir. Des del Parlament com es mira que és compleixi?
Ara mateix no hi ha cap comissió de persones discapacitades, com hi havia hagut, que s'encarregui de controlar-ho. Ara bé, jo intento que totes les lleis i plans d'urbanisme que passen pel Parlament de Catalunya garanteixin els drets que tenim les persones amb mobilitat reduïda. En tot cas, tots els partits polítics tenen molt clar que aquesta via és la que s'ha de seguir. No m'he trobat mai en cap situació que no s'hagin tingut en compte aquests aspectes, tothom està bastant conscienciat i cada vegada és més assumit per la societat. Tot i així, s'ha de remarcar que la integració depèn, en gran mesura, de cada persona.
 
- Una ciutat accessible com ha de ser? Ens hem d'emmirallar bastant amb ciutats pròpies de l'Estat del Benestar, com per exemple Oslo?
Jo crec que una ciutat accessible, és a dir, on s'hi pugui viure molt bé amb cadira de rodes són més aviat les de centre-nord d'Europa que, en aquest sentit, van més avançats. Hi ha ciutats que ho tenen més fàcil que d'altres ja que són més planes i la geografia també hi influeix notablement. Barcelona està molt ben adaptada, segurament ja que al 1992 amb els jocs paralimpics es va fer una gran feina i s'ha de reconèixer que és un luxe. En canvi, per exemple a Manresa, on visc és molt dificultós. Per a que una ciutat sigui accessible s'hi ha de potenciar el transport públic per millorar-ne la mobilitat. 
 
Cada vegada més anem cap una societat on ens hem d'espavilar i hem de tindre recursos propis. No anem cap un estat on se'ns vaguin cobrint les necessitats, com passava fins ara, sinó al revés. Ara hem de ser capaços de buscar mecanismes o noves vies que ens permetin mobilitzar-nos i mantenir-nos. Tenim molts professionals i, potser, la millor solució seria no fer tants tractaments especialitzats i propis, sinó en grups reduïts i, així, s'estalviarien recursos i diners.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Joan
3.

La crisi com una excusa per evitar la justícia social...
(darrera si amaga una visió neoliberal de la diferència)


Visca CIU, tu!

  • 0
  • 0
Marga
2.
La coherència comença amb el que entenem per sentit comú, es a dir no exigir menys que la resta de ciutadans. Penso jo.

Perque la cadira de rodes no és un element negatiu, al contrari, amb la cadira de rodes tenim l’oportunitat de desplaçar-nos igual que qualsevol altra persona.

I com amb la cadira de rodes, amb l’Accessibilitat Universal, amb l’Assistència Personal, amb les Eines Tecnològiques i Domòtiques, amb la Renta Bàsica, amb l’accés a l’Educació Inclusiva, al Empoderament Personal, a una Vida Independent (de la cultura minusvalista), etc.

Dotze platges no són suficients, ni ho serán mentres discrimini l’accés a persones per raó de funcionar de diferents maneres. Es a dir, mentres jo, per anar amb cadira de rodes, o amb bastó d’invident, o amb necessitats de suports auditius o gràfics, no pogui escollir a quina platja anar, com la resta de ciutadans i ciutadanes.

Ja no és una qüestió de suficiència, ara ja és una qüestito d’igualtat d’oportunitats i d'aplicar els drets. Crec jo.

  • 0
  • 0
Asun
1.
No sé exactament quin tipus de relació màgica fa que es relacioni la coherència entre . Tampoc sé quin tipus de mesura és aquest punt just. Ens dius: La societat ni ara ni mai podrà estar totalment adaptada. Aquest és d’aquells comentaris que a mi, personalment, m’esgarrifen. Jo em pregunto: això significa que ni ara ni mai es podran garantir els drets d’una part de la ciutadania? No crec que exigir accessibilitat o assistència personal tingui a veure amb grans reivindicacions (tot i que tampoc fas explícit estar parlant d’això). No és possible que justament tinguem tant interioritzada la discriminació per raó de diversitat funcional que la petició de compliment de drets humans sembli una exigència? No podria ser això un clar exemple d’aquell subconscient recòndit que fa que considerem com a normal o legítim que una persona amb diversitat funcional resti empresonada a la seva llar? Com deia la Roser Ros, “la falta de complicitat entre ciutadans comporta que moltes situacions d'injustícia social perdurin i ens condueixin a la fragmentació social” Fragmentació, aquesta sembla ser la primera conseqüència clara, em sembla a mi, de donar a entendre que s’exigeix massa amb reivindicacions abusives.
  • 0
  • 0

Comenta aquest article