La familia humana té fam de carícies perquè sap que sense elles no té sentit viure

José Luis Fernández Luján. Psicoterapeuta humanista i expert en carícies

Jo les defineixo com qualsevol acció humana amb intenció amb la qual fem arribar a l'altra persona que estem pendent d'ella, que la reconeixem i que la seva existència és important per a nosaltres. Seria com que jo m'adono que tu ests aquí.

La "síndrome del desacariciat" és quan ens sentim emocionalment baixos o quan no rebem el reconeixement per part de les persones amb les quals tenim contacte o que estimem. D'alguna manera, això ens va portant a una tristesa i una ansietat. Això és el que ens està passant avui dia. Sembla que l'amor i l'afecte els hem deixat en un segon pla ens sentim més depressius, més incomodes, tenim més problemes de convivència.

Les institucions socials les han ordenat, les han endegat i les han estudiat. Els moralistes han intentat suprimir-les o convertir-les en tabú sense aconseguir-lo. La ciència les ha canviat per convertir-les en comportaments freds, d'estudi, anomanat-les reforç o càstig. Entre els amics i culturalment s'han reglamentat. I a les famílies es queden en l'aire sense ser dites. Però la seva energia està a totes bandes i compresa en el temps. La família humana té fam de carícies perquè sap que sense elles no té sentit viure.

És fonamental experiencial, perquè de cursos i tallers comencen per la teoria, després es marquen uns objectius i es proposen exercicis per entendre la part teòrica. Tinc l'opinió que s'ha d'anar de l'experiència a la teoria. Al taller, primer la gent comença a experimentar amb una parella o amb tres persones, es comença a establir un tipus de comunicació molt diferent al que estableixen en el dia a dia, i d'aquí van sortint el contingut i els objectius.

Tots tenim una personalitat de base amb la qual carreguem tota la vida i a vegades es converteix en un daltabaix constant. Han vingut xavals que han tingut problemes amb la droga, pares amb fills discapacitats, per exemple.

Es treballa amb tot el que són tècniques de Gestalt, ja que el concepte de carícia ve d'un enquadrament que és l'anàlisi transaccional. Utilitzo molt el focusing, la psicosíntesi, és a dir, tècniques que ajudin la persona a trobar-se amb si mateixa, a posar-se davant del seu problema, a parlar amb ell, a veure quina és la dificultat que té, a comunicar-lo, perquè moltes vegades el veritable problema és la comunicació.

La psicoteràpia humanista se centra principalment en la persona, no deixa res fora, des del cos, les emocions, la ment, fins i tot tota la part espiritual. Allò més important és utilitzar la tècnica humanista integrativa. Estem en una època en la qual totes les escoles segueixen encara en guerra, i jo tinc una visió més integral. Crec que s'ha d'apropar la tècnica i la teràpia a la persona i no a l'inrevés.

En principi és reconèixer com les fas, saber quines són les que t'agraden, les que et fan més feliç, aquelles que no has provat i aprendre a viure-les. El que és més dificultós per a les persones que vénen al taller és aprendre a demanar el que necessiten i com ho necessitem. Hem d'aprendre a posar-les en pràctica i a intercanviar-les lliurament.

Quan prestem atenció a una altra persona sense jutjar-la, quan mirem amb tendresa la mirada d'un nen, quan sentim aprovació, quan regalem una carta d'amor, quan deixem seure una senyora gran a l'autobús, quan li preparem el menjar a algú. Tot això són carícies, però hi ha una classificació que va fer Jesús Cuadro a Saragossa: les verbals i les no verbals, les que estimulen, els incondicionals  i les condicionals, i les atributives. Però el més important  de les carícies no és la forma, sinó la sinceritat amb què es donen. També les podem viure com a autèntiques, que són les que ens fan sentir bé, o com a falses, que ens porten al malestar, a sentir-nos enganyats. A més, hi ha les carícies mecàniques, que són les que fem quan saludem a algú que coneixem o algun veí.

És una tècnica que es va descobrir a Argentina i a Xile. Una dona es va dedicar durant trenta anys a treballar sobre l'energia del cos i va descobrir un sistema de centres energètics al cos que ampliaven la presència al món de la persona que els experimentava.

Em vaig adonar que introduint-la en el meu treball produïa un efecte molt poderós perquè s'obrien emocions amb moltíssima facilitat, les persones es tornaven més espontànies i es trencaven les barreres. Les carícies són la meditació en el pol oposat, la meditació amb els altres, on el focus som nosaltres.

Cada carícia ens ofereix l'oportunitat d'obrir-nos i abraçar totes les parts involucrades, de reconèixer-nos en els altres. Les carícies estimulen tota la part emocional, la serenitat, la tranquil•litat del cos i, per descomptat, estimulen la intel•ligència. Avui dia està demostrat, amb la tècnica del mindfullness, que quan acariciem la part parietal i emocional del cervell s'estimula i es desenvolupa més substància química i es genera un benestar que estimula al seu torn la motivació amb l'atenció, i fins i tot la sintonia amb els altres i amb el món.

A vegades, en lloc d'ensenyar-li a un pare a connectar amb el seu fill, el que s'ha de fer és que el pare connecti amb la seva part de nen. El principal problema que tenim amb els nens amb hiperactivitat és que volem normativitzar-ho tot, volem nens perfectes, però ens passem tot el dia treballant. El que necessita un nen és que estiguis amb ell, que l'estimis i que li facis entendre que estàs per a ell. Respecte als pares, ha de ser el pare i la mare els que li proporcionin carícies, encara que en els tres primers anys de vida són més importants les carícies de la mare i més endavant, quan el nen  necessita alguna cosa més senzilla. Això no vol dir que els adults no tinguem un nen interior.

Hi ha persones que estan acostumades a tenir un llar diàleg de treball, però no tenen gaire desenvolupat el canal de les emocions. El seu canal preferit seria mental i informatiu. I hi ha altres persones que són més emocionals i que necessiten el contacte físic constantment .

És una paradoxa que té molt a veure amb la llei de dependència. La majoria de persones que es dediquen a cuidar els altres, a satisfer-los i complaure'ls, no saben tenir cura de sí mateixes. És una paradoxa que es dóna en tots els cuidadors.

No crec que això existeixi, perquè aquesta persona, almenys, s'acaricia a si mateixa. Hi ha un límit que fa que moltes carícies les visquem com una invasió o que tinguem por a ser nosaltres mateixos. S'hauria de veure la funció que té per a la persona el fet de rebutjar les carícies i quina és l'ansietat que es desperta quan la toquen.