De la cadira de rodes al Camí de Santiago

Vicenç de Frutos pot ser el paradigma de la resiliència: malgrat tenir una diversitat funcional evident amb dificultats greus per caminar i desplaçar-se amb normalitat una sèrie de 'casualitats' a la seva vida van fer que es proposés fer el Camí de Santiago. I ho va aconseguir. Un dels opinadors del social.cat, Toni Olives, l'entrevista per conèixer en primera persona i íntimament la seva experiència. Publicarem l'entrevista en dues parts: una primera la llegireu a continuació i la següent la podreu llegir d'aquí una setmana. 

Com se't va acudir fer el Camí de Santiago? Tenint en compte que el teu estat físic no és el més òptim per a realitzar-lo, amb quines limitacions et vas trobar?
La visió és el que més problemes m'ocasiona perquè tinc només un 10% de visió en un ull i un 12% en l'altre i no és corregible amb ulleres ni operable. Amb l'altre problema, el més evident, fa més temps que som amics i ja m'hi he acostumat. De fet són diversos problemes i un ha anat agreujant l'altre, com un peix que es mossega la cua, i el resultat és que els fèmurs s'han soldat als malucs i el genoll dret només flexiona 15º amb la qual cosa quan camino gairebé arrossego els peus perquè el dret només el puc aixecar del terra un parell de centímetres i l'esquerra sí que el puc aixecar però cap enrere, pel bloqueig dels malucs.

Com ho fas per a aixecar-te si ensopegues i caus a terra?
És fàcil si hi ha algun objecte suficientment gran, ferm i segur: hi recolzo les mans, faig força per aixecar el cul, m'hi assec com si fos una cadira i després m'aixeco amb l'ajuda de la crossa.

Què et va induir a realitzar el Camí en aquestes condicions?
Ni jo mateix no ho sé. Molta gent em fa aquesta mateixa pregunta durant el camí tot i que crec que en realitat són dues preguntes: una per a saber el perquè i altres per a ratificar les seves opinions.

Quines opinions creus que volien ratificar?
La principal és que si vull demostrar-me alguna cosa a mi mateix.

I no va ser aquesta una de les raons?
No. Veuràs: imagina't que al néixer ens reparteixen unes cartes perquè juguem al pòquer de la nostra vida. Si et passes la vida pensant en com de dolentes t'han sortit les cartes no jugarem, només ens lamentarem.

Això requereix l’esforç de no voler preocupar-se per la sort en el repartiment de cartes i concentrar-se en jugar.
No és exactament el meu cas. Quan l'any 1983 em va atropellar un cotxe i em va trencar els dos fèmurs i després una sèrie de desafortunades intervencions em van anar deixant de mal en pitjor el primer que em vaig preguntar va ser: "per què a mi?" seguit d'un "d'algú ha de ser la culpa". I si busques un culpable l'acabes trobant.

I el vas trobar?
Per descomptat! Era evident que la culpa era de la meva dona i en menor mesura del meu fill.

Vols dir?
Vull fer notar que es necessita un nivell, cultural o el que sigui, per no treure conclusions estúpides i jo, per descomptat, no tenia aquest nivell encara que fos bo en informàtica i altres ciències.

De quina manera li vas exigir responsabilitats a la teva dona per l’atropellament?
Ara em penedeixo d'haver actuat així però en aquells moments estava amargat pel que m'havia passat. Ja no podria tornar a anar en bicicleta! Amb el que m'agradava! Ja no podria perdre'm pels camins de Catalunya! Amb el que m'agradava perdre'm pels senders. Només veia les coses que no podia fer i aleshores és quan comences per menystenir la persona que tens al costat, després passes per ridiculitzar-la, més tard. li crides i, finalment, li pegues una bufetada que va sentir tot el barri. En algun moment entre el 87 i el 88 "em vaig adonar" que el camí que començava a recórrer em portava directament a convertir-me en un animal, en la bèstia més inhumana. Ho havia de parar, el camí no era aquest... però quin era?

En quin moment va canviar la teva forma de veure les coses?
No puc dir que en un moment fos d'una manera i després d'una altra. En aquests dies o mesos hi van haver canvis, no sé si en el passat n'hi van haver més, segurament que sí, perquè quan t'acceptes tal com ets -i això sempre comporta temps- succeeixen els canvis de comportament i de la manera de pensar. Possiblement al revés: primer es canvia la forma de pensar i després ve el canvi en el comportament. En el moment en què succeeixen les coses em vaig adonar que em convertia en una bèstia i no em vaig adonar quan no vaig voler convertir-m'hi. Ara, amb els anys que tinc, veig els camins i els desviaments que he pres però que no vaig veure en el moment que ho vaig fer.

Quins altres canvis t'han succeït?
Diversos i segur que dels últims en seré conscient d'aquí uns anys. Per començar després de separar-me de la meva dona i decidir, encara que fos de forma no conscient, que no volia ser un animal, em vaig refugiar en la feina, vaig arribar a la conclusió que el meu valor com a persona depenia directament que jo sabés fer bé la meva feina i que la resta no sabien fer. És així com molts arribem a valorar les persones, segons l'èxit que tinguis amb les noies, el teu status social... És una mica el que durant els 90 es coneixia com la "cultura del pelotazo".

La feina va solucionar els teus problemes?
[riu] La feina és com una droga dura i enganxa. Al principi et sents alleujat de tota la vida miserable que has portat. Més tard penses com aquests exconvictes que van demanant caritat al metro -'És triste pedir pero más triste es robar'- i on estic ara no és bo però on era abans era pitjor. Quan agafes la feina com una droga té els mateixos efectes que tenen sobre el cervell drogues com l'heroïna, l'alcohol o la cocaïna: acabes fent el que sigui per conservar-lo, o guanyar més, o menystenint amics i família

Cóm i quan en vas sortir?
Va ser una casualitat. El 96 vaig tenir "la sort" de patir una embòlia cerebral amb un infart del mesencèfal esquerre.

...