“Els musulmans ens hem sentit aquests dies objectes d’investigació”

Mohamed El Amrani President de la Xarxa de Convivència de Roses

El somriure dolç del Mohamed és el primer que veiem quan obrim la porta de la nostra redacció. Tot i que no l'hem fet venir per parlar només dels atemptats, és obvi que tocarem el tema: “A la manifestació de dissabte es respirava confiança en el futur malgrat la tristesa”, ens diu. Ell considera que la comunicació és una eina de transformació social i ho demostra en el seu dia dia, apostant-hi de valent.

De quina manera vas reaccionar quan vas saber que havia ocorregut l’atemptat a Barcelona? T’esperaves que algun dia passés?

No, no m'ho esperava. La primera piulada que vaig fer va ser per demanar que no normalitzem aquestes situacions. No hem de caure en la trampa. Hem de fer tot el que tinguem a les nostres mans per evitar que això torni a passar. La meva primera reacció va ser d'incredulitat. Després, de preocupació perquè no sabia com reaccionaria la societat. Podien passar dues coses: o es mostraria un model de convivència fràgil o bé la societat respondria, de forma molt clara, a favor de la convivència.

I quina creus que ha estat la reacció de la societat catalana?

La reacció ha estat la que esperava d'una societat madura i que entén que la diversitat és positiva. A la vegada, però, hi ha hagut una altra part que no ha reaccionat amb aquesta maduresa, sinó que ho ha fet amb missatges xenòfobs i racistes que s'han traduït en pintades i atacs verbals. Haver fet les coses bé no ens ha de fer oblidar que hi ha una part de la societat que no ha respost bé.

Han estat dies intensos que mereixen una anàlisi profunda. Per exemple, la immediatesa informativa de les xarxes socials i dels mitjans ha motivat que es publiquessin notícies poc contrastades. Com a comunicador, com valores la cobertura dels atemptats?

També hi ha hagut una doble cobertura. Hi ha una part que ha respòs molt bé i una altra que ho ha fet amb molt sensacionalisme. Hi ha hagut una part que ha mostrat molta ignorància i molt desconeixement. Però també detecto que hi ha molt d'interès entre els periodistes per fer les coses bé. Quan els expliques que hi ha conceptes que estem utilitzant que no són correctes, ells ho entenen i ho introdueixen. T'adones que la pedagogia que fem arriba.

“Què hem de fer per prendre consciència de la diversitat? Conèixer l'altre. Ens falta no tenir por al dubte”

Quines són aquests conceptes que estem utilitzant i són erronis?

Per exemple, no hem de dir ‘segones generacions’, ni ‘model d'integració’, ni ‘comunitat musulmana’.

Per què no es pot dir així?

No podem dir ‘segona generació’ perquè donem per entès que la condició d'immigrant s'hereta. És millor usar expressions com ‘joves catalans de fills d'immigrants’ o ‘joves fills de la immigració’. Si emprem el terme ‘generacions’ mai no hi haurà un trencament. La paraula ‘integració’ es pot discutir si l’hem d’usar o no. Jo no hi estic d'acord, perquè quan integres crec que perds una part de tu, vas en contra de la construcció de la teva identitat. I no s'ha de perdre, perquè sinó no podràs reaccionar davant del món quan et diguin que ets diferent. Has de ser suficientment capaç, quan et diguin que ets diferent, de reaccionar.

Algun altre aspecte que t’hagi sorprès en la cobertura dels atemptats?

A la societat li estan sorprenent les històries personals. I, a mi, em preocupa que ens sorprengui, perquè vol dir que no n’érem conscients. Els mitjans de comunicació ens expliquen moltes històries dolentes i molt poques de bones, quan la societat les necessita. I també històries d’èxit, que ens donen confiança.

Una persona musulmana a Catalunya se sent diferent?

Sí, perquè hi ha coses del dia a dia que et fan sentir així. Per exemple, la típica frase “Que bé que parles el català”. No és microracisme, sinó desconeixement, perquè crec que no es fa amb mala fe. En canvi, sí que ho és quan es parla dels nois que van provocar els atemptats i diuen: “Parlaven català i estaven molt ben integrats”. Integrats no vol dir aprendre el català, va molt més enllà. Si aquests joves no estan preparats per respondre a la seva diferència, no acabaven d'estar integrats.

“A la manifestació de dissabte es respirava confiança en el futur malgrat la tristesa”

Què pot haver passat perquè ningú n’hagués tingut la més mínima sospita que s’haguessin radicalitzat aquests joves? Com poden haver caigut en aquesta xarxa de reclutament?

Poden haver passat moltes coses. No hi ha una raó concreta. Les investigacions policials ens en donaran més pistes. Sabrem com ha actuat la persona que els ha persuadit i quines tècniques ha utilitzat. Pel que estem veient, s'han utilitzat tècniques molt sectàries que impliquen manipulació psicològica i fa que aquests joves es sentin realitzats. Quan van al Marroc no són del Marroc i quan venen aquí no són d'aquí. Allà troben el seu entorn. Encara que intento trobar-hi una explicació, no em deixa de sorprendre la sang freda que han tingut en cometre els atemptats. La ment és acció i, al final, s'ha traduït en això.

Amb quina imatge et quedes de la manifestació de dissabte?

El que em va xocar més va ser que, a diferència d'altres indrets d'Europa, on les manifestacions contra el terrorisme han estat molt tristes, aquí hi havia un sentiment d'il·lusió. No era una manifestació festiva, perquè hi havia molta tristesa, però sí que es respirava aquesta sensació de confiança en el futur. No es cau en el pessimisme amb el lema ‘No tinc por’. Hi havia una posició col·lectiva. Semblava que ens dèiem: “Hem fallat, però aprendrem dels errors”. Vaig notar fortalesa, fermesa i optimisme.

De quina manera han afectat els atemptats a les persones musulmanes?

Som les segones víctimes. Els atemptats han posat en el punt de mira els musulmans a Catalunya i se n'ha parlat com si no se n'hagués parlat mai. Ara sembla tot nou, però no ho és. Potser no som conscients que Catalunya és diversa, potser ho diem però no en som conscients. I què hem de fer per prendre consciència de la diversitat? Conèixer l'altre. Ens falta preguntar, no tenir por al dubte. Ens falta que els mitjans de comunicació organitzin espais realment rigorosos, sense caure en el sensacionalisme i que siguin espais plurals. I no només quan passa un atemptat. Ens agradaria poder parlar de política, tecnologia i altres temes, perquè aquesta serà la millor forma de normalitzar-ho tot. Això farà que no ens sentim objectes d'investigació com ens hem sentit aquests dies.

“Els mitjans de comunicació ens expliquen moltes històries dolentes i molt poques de bones, quan la societat les necessita”

Defenses l’educació com a clau de volta de tot plegat. Quines eines creus que es poden utilitzar per prevenir la radicalització dels joves?

Les eines que necessitem passen primer per la consciència política. I el que cal és gestionar els projectes socials i la diversitat des del carrer. Cal trepitjar el carrer. La política necessita fer-ho. No només s'ha de fer cada quatre anys, s'ha de fer sempre. Hi ha molts polítics que ho fan, però no tots.

Estar immers en dues cultures, la del teu país d’origen i la de Catalunya, què t’aporta?

Aquest fet, si un mateix se n’adona, pot ser una riquesa. És un pont entre dos mons que són molt diferents. Encara que hagis viatjat al Marroc i tinguis molt coneixement de projectes marroquins o persones musulmanes, no serà el mateix que algú que ha viscut el procés migratori. Jo vaig venir amb tres anys, i tres anys donen de si.

Ets el president de Xarxa de Convivència de Roses, que vas crear amb tan sols 17 anys. El lema d’aquesta associació és ‘Innovació social al servei de la convivència’. Per què vas apostar per la innovació?

A l’hora de crear aquesta associació vaig veure que per resoldre temes de convivència o de cohesió s’utilitzaven les mateixes solucions sempre, per exemple, jornades de menjars del món… I això és folklorisme. Fomentar aquest folklore va en contra de la modernització de la gestió d’aquesta diversitat. Nosaltres busquem solucions noves a problemes antics que hem detectat.

“A vegades valorem més un futbolista que no pas un mestre. Això ens ha de fer reflexionar”

I com ho feu?

Creem un equip amb persones de diversos àmbits: psicòlegs, advocats, mediadors, informàtics, personal de botiga… És a dir, intentem traduir la societat civil en una associació. Sense representar ni un col·lectiu, ni un origen, ni una religió. Sinó que el nostre objectiu és viure la convivència d’aquell lloc. No influeix d’on vinguis ni quina religió tens sinó què aportes de positiu a la societat. Creem projectes i qui creu que pot aportar alguna cosa, ho fa.

Per què creus en l’emprenedoria social?

Més que emprenedor, em sento moltes vegades emprenyador.  L’emprenedor ha de fer projectes per canviar el món, però està constantment intentant que el món li deixi fer projectes. Et trobes mil barreres administratives, socials, polítiques i, amb un projecte, és encara més difícil. Ara tinc la sort de treballar a Suara Cooperativa. Estic a l’àrea d’innovació i intento aportar tot el que he après a la Xarxa de Convivència de Roses.

Catalunya és un territori ric en associacions i entitats socials...

Hem de creure més en el teixit associatiu i social i posar-lo en valor. No només des del món polític. Des de la societat civil cal reconèixer la feina que fan. A vegades valorem més un futbolista que no pas un mestre. Això ens ha de fer reflexionar.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article