“La pobresa t’arrenca la llibertat i és cada vegada més profunda”

Teresa Crespo Vocal de pobresa d'ECAS

Abans que Catalunya celebrés l’1-O, abans que l’Estat decidís escapçar l’autogovern amb l’article 155, abans dels presos polítics i abans, encara, de les acusacions d’adoctrinament contra l’escola catalana, ens vam reunir amb Teresa Crespo, que ara ostenta el càrrec de vocal de Pobresa de l’ECAS i que aleshores n’era la presidenta. Crespo desgranava, sense dubtar, com si les preguntes que li féssim ja se les hagués fet ella abans, les causes i conseqüències de la crisi econòmica i reconeixia una realitat que és tan certa com trista: “La pobresa t’arrenca la llibertat”.

Quan algú està a l’atur depèn d’una prestació, i això significa que els drets que tenia reconeguts han estat limitats. Més enllà de la falta de recursos, la pobresa et fa perdre la llibertat perquè no pots decidir què vols fer amb la vida. La pobresa s’evidencia a través de múltiples factors que s’interrelacionen: els ingressos, el treball, la salut, l’autonomia... Per això, quan algú vol sortir de la pobresa, no només ho resol amb diners. La Renda Garantida hi ajuda força i assegura que les persones tinguin uns ingressos mínims per decidir com viure, però cal una visió més global.

I com es resol, doncs?

En aquest moment, un 12% de famílies que no tenen cap ingrés no accedeix a cap renda bàsica. La crisi només ha acabat per a uns pocs. La pobresa és cada vegada més profunda. Això és inacceptable! Però tan important són els recursos com apoderar les persones. I això vol dir ajudar-les a recuperar la llibertat, la decisió, les ganes de participar.

Com s’ajuda les persones a fer-se valdre de nou?

El primer que cal fer és ensenyar a esperar, a entendre que les oportunitats sempre arriben. Després, hem de potenciar les capacitats transversals, hem d’ensenyar a participar, liderar, exercir responsabilitats. Tant hi fa si ets un obrer o un empresari, el pitjor que et pot passar és que et trobis sense fer res. No pot ser que estiguem perdent tant potencial humà! Per això hem d’ajudar les persones a crear activitat, però cal pensar bé quina mena s’ha de promoure. A mi em sembla que, més que el treball, s’ha de motivar la participació comunitària. Ja sigui lúdica, esportiva o de millora del barri motiva espais relacionals i, per tant, la persona que està sola té un motiu per sortir-se’n. Aquests espais poden generar, al final, economia social i motivar la integració i cohesió social d’un territori.

“Més que el treball, s’ha de motivar la participació comunitària. Tant hi fa si ets un obrer o un empresari, el pitjor que et pot passar és que et trobis sense fer res”

Això va contra l’individualisme salvatge que impera a les nostres societats.

Totalment d’acord. Tenim una economia que busca el benefici propi i ràpid, en comptes d’un model que defensi l’equitat i el bé comú. Tenim una economia que no està feta per a les persones. La suma de petites iniciatives locals pot ajudar a canviar, de mica en mica, aquest sistema. Soc conscient que no ho farem d’un dia per l’altre. Les entitats socials fem el que podem, però de vegades no en sabem prou, ho reconec. Tot i així, hi ha hagut experiències que han motivat que la gent surti al carrer i que diferents generacions es relacionin entre elles. Sovint les entitats treballem amb col·lectius que mai no arribaran a tenir un lloc de treball convencional. I què fem, aleshores? Cal pensar polítiques específiques, com fa el programa Làbora, que aposta per ocupar els col·lectius més vulnerables, fer que la persona se senti útil a la vida. Al final, dona igual si treballa, col·labora amb algun projecte o ho fa per afició.

És el que intenteu a través del projecte Lliures?

Sí, el projecte Lliures vol potenciar petites iniciatives comunitàries, d’economia social, que generin una altra manera de viure i de relacionar-se. És la comunitat del barri la que treballa per aconseguir els seus objectius.

“Tota la vida hi ha hagut pobresa estructural, però, amb la irrupció de la crisi, canvia el perfil” | Cristina Garde

La crisi ha fet canviar les formes d’organitzar-se de les entitats?

Sí, és clar. Tota la vida hi ha hagut pobresa estructural, però, amb la irrupció de la crisi, canvia el perfil. Entre el 2008 i el 2010 se’n va parlar molt. Una cosa és una persona pobra a qui li has d’ensenyar com vestir-se, què és la higiene i altres aspectes bàsics de la vida, i l’altra cosa és un senyor que és un arquitecte, que té un context familiar estructurat i a qui no li has d’explicar massa cosa, perquè probablement sàpiga més que tu. La feina de les entitats ara és, doncs, trobar feina per a aquesta gent i fer que, si no la troba, no caigui en una situació de pobresa.

Hi ha hagut també més solidaritat?

Quan sorgeix aquesta nova pobresa, li pot tocar al veí, al cosí, al germà. És veritat que la gent té una certa sensació de “Em pot tocar a mi” i això ha fet despertar més la solidaritat. Una persona de Càritas m’explicava que, en els anys de crisi, hi ha hagut més persones col·laboradores, més voluntàries, més donacions.

I si l’escenari és preocupant i cada vegada la gent n’és més conscient, per què no es prioritzen les polítiques socials?

Potser és pel model ideològic. Darrerament ens preocupa molt la situació política i el futur del nostre país i això ha condicionat les prioritats. Soc molt respectuosa amb el procés, però penso que la pobresa i la desigualtat són prioritàries.

“Ens preocupa molt la situació política i soc molt respectuosa amb el procés, però penso que la pobresa i la desigualtat són prioritàries”

Potser justament per poder posar al centre del debat les polítiques socials ens cal construir un altre Estat...

Quan sents alguns polítics que diuen que el nou Estat serà la manera de tenir més igualtat... Qui ens assegura que serà així si, quan estaven al Govern, no ho van lluitar al 100%? Segurament hi hauria més recursos, és clar, perquè no dependríem de Madrid, però algunes mesures ja les podríem haver engegat. És evident que patim un dèficit autonòmic molt important i estem aportant molt i rebent molt poc, però, malgrat tot, ens hem quedat curts en polítiques i inversió socials. Respecte a la mitjana de la Unió Europea, estem tres o quatre punts per sota. Pel que fa a Educació, Salut, Serveis Socials i Dependència no hem aconseguit revertir el dèficit que arrosseguem des del 2010. Això és bastant insostenible i un bon govern s’ho hauria d’haver plantejat.

Com?

Ja sé que no es pot canviar un sistema fiscal d’avui per demà, però sí que es poden fer petits canvis. Hem de distribuir millor els diners que tenim. Sobre el tema de l’evasió fiscal, per exemple, no s’ha fet res! Quina prioritat tenim? Per millorar tot allò social s’ha de tenir un millor control dels impostos. Amb un ple de pobresa com el que es va celebrar ja podem estar tots contents? No.

També es podrien haver teixit més complicitats entre els municipis i la Generalitat, per exemple, per controlar el preu dels lloguers a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Molts estudis asseguren que la despesa d’habitatge d’una família ha de ser només d’un 12-15% del total dels ingressos, però ara arriba a ser del 50-60%. Davant la dicotomia de “Pago el pis o dono de menjar als meus fills?”, moltes famílies deixen de pagar el lloguer. Ara ja no es tracta ni d’hipoteques de compra. I és cert que s’han evitat desnonaments i s’han fet intents de negociació, però no és suficient. París o Londres han pres mesures per limitar els preus de lloguer. Aquí, els municipis i el Govern haurien d’arribar a pactes. S’han de prendre mesures eficaces per limitar el preu del lloguer i dur a terme polítiques que creïn parc públic d’habitatge.

“En habitatge, s’han de prendre mesures eficaces per limitar el preu del lloguer. A més, la Llei de la Dependència és la gran frustració”

Tampoc hi ha hagut una bona entesa entre l’Estat espanyol i les comunitats per la Llei de la Dependència.

La Llei de la Dependència es fa en un moment de ple desenvolupament de la nostra economia i el PSOE no va fer l’estudi pressupostari adequat, però la va tirar endavant. En aquell moment es va pactar que el 50% era assumit per les autonomies i l’altre 50% era assumit per l’Estat. Això no ha estat així. Finalment la Generalitat n’ha assumit més del 70%. Això ha provocat que molta gent que hi tenia dret no l’arribés a exercir mai. En aquest context, tampoc la Generalitat ha creat noves residències de gent gran, perquè no tenia recursos, i ho ha fiat a les places concertades, però moltíssimes persones no es poden permetre el seu cost. La Llei de la Dependència és la gran frustració.

Com valora l’acord per la Renda Garantida?

Molt positivament, però caldrà veure el pressupost que s’hi destina i la quantitat de beneficiaris que tindrà finalment.

“Hem patit una crisi tan profunda que s’ha traduït en una crisi de valors. L’Estat del Benestar s’ha desmantellat, i amb ell, ho ha fet l’equitat, la justícia o el treball”

Com ha canviat la societat arran de la crisi?

La crisi neix per culpa d’una economia en expansió que només buscava beneficiar els seus interessos. Aquesta manipulació financera s’ha mogut en nivells molt grans d’especulació. La crisi ha generat uns canvis tan profunds que gairebé hauríem de parlar d’una nova era. Mai no recuperarem el que teníem abans. Abans, el sistema capitalista remuntava, però ara… ja portem des del 2008 així. És una crisi tan profunda que s’ha traduït també en una crisi de valors. L’Estat del Benestar s’ha desmantellat, i amb ell, també ho ha fet la idea d’equitat, de justícia o de treball. Ja res és garantia de res. Avui tenim una sensació de total inseguretat. Em costa definir com són els valors que estructuren la nostra vida...

I què n’hem d’aprendre?

Hem d'aprendre a ser crítics. Hem de mirar el nostre entorn i veure com el podem millorar. Hem de veure el que no funciona i ser proactius. Les entitats i la ciutadania ens n’hem de sentir coresponsables, de la nostra societat.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article