Llegeix un fragment de ‘Les vides blaves’, d’Alba Fernandez Pous

Redacció

L’opinadora del ‘Social.cat’ Alba Fernandez Pous ha publicat aquest novembre la seva primera novel·la, ‘Les vides blaves’ (Triangular Edicions, 2019). Al llibre, Fernandez Pous parla de l’amor, de la tristesa, de l’embaràs, de les cures, de la família, de la relació entre mares i filles.

Diplomada en Educació Social per la UAB i amb un màster en Conflictologia Especialitat en Mediació Familiar i Educativa per la UOC, l’autora explica “aquell secret que no has dit a ningú, aquell record que vius d’amagat, aquella tristesa que ens entossudim a foragitar de les nostres vides”. Al Social.cat publiquem, en exclusiva i com a avançament editorial, un dels relats que componen el llibre, ambientat en “un poble amb un pont que duu al mar, on les vivències més íntimes dels personatges acaben retrobant-se i abraçant-se”.

Javier i Leia: Marea

—És que té la panxa seca. Mai no parirà un fill.

—Si no le funciona el horno, a ver si se hacen a la idea ya.

—Ja fa massa vegades que ho intenta, ja m’entens, oi?

—Deixeu-ho estar i feu un viatge, home.

—¡Ay chica, se vive muy bien sin hijos! Te lo digo yo, ¡que me tienen refrita!

—No n’adoptaríeu pas, un d’aquells negrets?

—Jo te’ls deixo quan vulguis i me’ls cuides! I ja m’ho diràs. Haha!

—Conozco a un médico que...

I així, cada vint-i-vuitè dia del mes, a córrer a rentar a la palangana aquella taca de color magrana als llençols, insultant, desafiant. Fregar-la fort, amb els ulls entelats i la fortor del lleixiu als narius, que ofegava també la tristesa i la ràbia, no fos cas que després no marxés. La taca.

Mai van suportar aquell color. Aquella olor d’òxid i d’aigües ensabonades tenyides de roig, escorrent-se entre els dits, somnis trencats, desitjos fent-li pampallugues rere les retines mirant el sostre després de fer l´amor, amb les cames enlaire i apuntant al sostre blanc. Quieta, quieteta. Aquest cop, potser.

Se sabia de memòria la ubicació de les teranyines del dormitori, que es gronxaven amb la brisa, la Lea. Les esquerdes de la pintura a les parets i les diverses formes que tenien les ombres de les mampares, dels llums, de la tauleta, de les parets, segons l’hora. Les hauria pogudes dibuixar de memòria, en Javier.

1, 2, 3....50...100. Comptant, resant, com qui passa i empassa un rosari.

El tic-tac del rellotge de la cuina. La sentència del temps com un pes invisible sobre seu, com una espasa, substituint el capçal de llit de matrimoni.

Veus, consells, i certa malícia en algunes mirades durant la revetlla de Sant Joan.

—Una mica de vi, o potser no, Lea?

Copes de vidre entrexocant, dring-drings i bons desitjos, corredisses dels menuts sobre el terra de ceràmica multicolor, el crepitar de les bombetes a l’eixida, els sostres alts del pis de Sants fent eco als petards al crit de “Tietaaaa, Tietaaaaa!”.

—Agafa-la, me l’aguantes? Ens la cuides, per favor, aviam si tinc un moment per mi sola?

No tindria mai cap altre nom? Tieta, tata, teta. I Javier. Ell no havia estat classificat enlloc, encara. Era el germà poca cosa, el cunyat de paper, l´home invisible, el que no té opinió, el que no compta, i el que es descompta en la llista mental dels regals de Reis. El que rebrà el mateix parell de mitjons cada vegada, encara arrugats per les presses del darrer moment, i que estan d’oferta.

La Lea amb les mans al ventre, fent calor, fent niuet, pressionant endins les esperances. Aguantant el plor, la ràbia, el fàstic que li feien tots, i amagant el sotrac i l´ai al cor i les arcades quan feien petar els trons a sota, a casa els veïns.

—Els escanyaria. Els esclafaria a tots, Javier, t’ho dic.

Les engrunes que ella arrodoneix amb les ungles, fins a fer-ne pilotetes blanques, cigronets de pa sobre del tovalló. Mongetetes que voldria veure germinar dins del ventre. Un infant fesolet, com en un conte de fades.

—Aquesta nena és insuportable. Ho has vist? No menja, no dorm, jo ja no puc més!

—Calla, desgraciada —dit fluixet, cridat molt fort per dins, el gest absent de portes enfora a la conversa, la mirada baixa.

Els brindis, i l’hora de la coca de fruites. La copa de vi que cau sobre les estovalles noves, la taca vermella, com una MAREA roja, avançant cap on seuen ells dos, a l’altra punta de la taula.

Exclamacions entre rialles, sorolls de cadires que protesten enretirades sense miraments —no és casa seva, no és el terra que neteja ella fins a fer-lo net perquè rebrà visita-escànner—, corredisses que van i venen de la cuina.

Draps que apareixen blancs i desapareixen tenyits de color vermell sang, com les seves compreses; i mil mans movent-se amb presses sobre de la taca. Tapant-la, cobrint-la.

Que no es faci gran, que no arribi fins on seu ella. Per favor.

—Javier... Quantes setmanes fa avui?

La mà del Javier prement fort la seva per sota de la taula. Amagats de tothom, sentint-se estranys, convidats, a la seva pròpia casa.

—La tindrem, Lea. La tindrem.

I de sobte, un moment de silenci absolut, com quan es diu que passa un àngel; els menuts s’han adormit ajaguts entre coixins, fan olor de sucre, de pólvora i de soneta; els cabells ressuats enganxats a la carona, desmanegats, rendits, afartats de mirar amunt aquells petards que esclaten com flors de colors amunt, al cel; les retines cremades de color de plata de les llumenetes; desplomats, vençuts finalment al mateix sofà que fins fa res els feia de cabana, de nau espacial i de barca, i que deixaran fet un bunyol i sense endreçar.

La del vi fou la darrera taca.

La Lea s’alçà de cop, els palmells blancs de tant prémer-los contra la taula, fent de barrera i escut entre la marea roja i ells.

—Naixerà al febrer. I es dirà Anna...