El rebuig a l’escola: quan no agradar al grup es cronifica

Francisco Juan García Bacete  Catedràtic de Psicologia escolar i familiar a la Universitat Jaume I
Ghislaine Marande Perrin  Professora de Psicologia evolutiva i educativa a la Universitat Jaume I
Irene Jiménez Lagares  Professora de Psicologia del desenvolupament a la Universitat de Sevilla
María Victoria Muñoz Tinoco  Professora de Psicologia evolutiva i de la educació a la Universitat de Sevilla

La necessitat de pertinença és fonamental en el desenvolupament dels éssers humans. Per als més petits, aquesta necessitat es concreta a tenir companys i companyes d'aprenentatge, de jocs i, un temps després, amigues i amics.

Però, per a alguns infants, això no funciona i són sistemàticament exclosos de les relacions grupals. Els seus companys prefereixen estar amb altres membres del grup, i fins i tot, explícitament, prefereixen no fer coses amb ells. La recerca científica ha constatat que existeix un elevat índex de nens i nenes que al llarg de la seva escolaritat són rebutjats pels seus companys, amb petites variacions al llarg de l'escolaritat, i de forma molt desigual en nois i noies (els nens són més rebutjats que les nenes).

En les nostres pròpies dades trobem taxes d’entre el 12% i el 16% d’infants rebutjats pels seus companys i companyes, sent molt improbable trobar una aula sense cap rebutjat. De fet, entorn del 75% de les aules compten amb almenys tres estudiants rebutjats.

No agradar, experiència comuna

La major part de les persones no agradem a tothom, i fins i tot pot ser que siguem el focus del rebuig actiu d'algunes persones, per la qual cosa no agradar als altres i ser rebutjat formen part de la dinàmica interpersonal i grupal quotidiana. De nou, a les nostres dades apareix amb claredat que l'intercanvi de rebuigs o afectes negatius entre companys és una experiència adversa comuna des de l'inici de l'escolaritat.

Així, en estudis previs hem descobert que el 96% de nens i nenes d’entre sis i set anys assenyalen negativament algun company, i el 86% dels nens i nenes són com a mínim assenyalats negativament per un altre company.

El rebuig crònic i els seus efectes

Malgrat que el rebuig forma part de manera difícilment eludible de les nostres relacions, quan es torna crònic es converteix en un dels predictors més importants de desajustament psicològic, social i acadèmic per a qui el pateix.

Estudiar el rebuig i la seva evolució és complicat per diverses raons. La primera és que accedir a informacions negatives pot implicar fer preguntes delicades, la qual cosa no sempre és fàcil. Però potser la fonamental és que en la nostra societat existeix un fort biaix positiu sobre les relacions, oblidant els aspectes més negatius dels intercanvis personals, com serien les situacions en les quals dues persones no s'agraden o a una no li agrada l'altra.

El resultat que les persones estiguin menys disposades a expressar o compartir informacions negatives, o que les expressin en escenaris menys accessibles als rebutjats, és que es disposa de menys informació sobre les actituds o relacions negatives.

Tot això comporta que les situacions de rebuig generalment tinguin un caràcter encobert. Així, hem trobat que el 95% dels nens i nenes d’entre sis i set anys cometen algun tipus d'error en la identificació de les persones a qui no agraden, i que la meitat no arriba a descobrir qui són. Aquesta situació sembla mantenir-se en el temps, atès que entorn de la meitat dels alumnes de quart curs que rebutjen algun company o companya creuen que aquests desconeixen que no són agradats i que, en certa manera, això passa perquè ho oculten.

Per què no agrado?

Però, per què hi ha alguns nens i nenes que no agraden? Què tenen en comú? O potser una pregunta més adequada és: què ha ocorregut perquè el grup no els vulgui?

Una resposta ràpida i intuïtiva seria pensar que alguna cosa està malament en ells. Des d'aquesta teoria de les característiques s'assenyala que hi ha trets que es consideren desitjables en si mateixos, com l'empatia o ser sociables, que serien motius d'acceptació, i que hi ha uns altres, com l'agressivitat i el retraïment, que no es consideren desitjables i que podrien ser motiu de rebuig.

Es posa l'accent, llavors, en les pròpies conductes de les persones rebutjades. Una resposta una mica més complexa se centraria en el fet que les preferències o rebutjos es realitzen sobre la base del cost–benefici que té per als qui prenen la decisió.

En aquest cas es posaria el focus en la interpretació que els rebutjadors fan de la conducta del rebutjat en termes de costos per a si mateix o per al seu grup.

A més d'aquesta valoració objectiva de la conducta per part del grup, també hi ha evidències que demostren que ens agraden persones amb característiques similars a les nostres. Aquesta cerca de similituds també s'estén als grups, identificant-nos amb característiques diverses, com pot ser el sexe (”noies” enfront de “nois”). Aquesta última teoria proposa, al seu torn, que la dissimilitud condueix al rebuig.

Un cercle viciós

Així, un nen o una nena amb habilitats socials pobres té conductes contingudes, agressives o poc adaptades al grup, la qual cosa provoca cert rebuig entre els seus companys. De fet, en força ocasions ni tan sols trobem a l'inici conductes inadequades, sinó simplement diferències en conducta o joc, poca relació, poca afinitat o pertinença a grups diferents, inclòs el gènere.

Aquest rebuig inicial influeix negativament en les percepcions de l’infant sobre si mateix i sobre els altres. Això, al seu torn, influeix en el comportament de l’infant amb els iguals, que es torna cada vegada més desadaptatiu, la qual cosa, al seu torn, influeix negativament en les actituds i comportaments dels iguals cap a l’infant, formant així “una espiral negativa de desenvolupament”.

La cronificació del rebuig resulta especialment greu perquè és una situació que allunya permanentment als nens i nenes que el pateixen tant dels avantatges evolutius i beneficis de les pròpies relacions com dels mecanismes d'influència entre iguals i que són crucials per al desenvolupament de determinades habilitats.

L'absència d'aprenentatge grupal

Són nens i nenes, per tant, que no pertanyen al grup i que no es beneficien d'aquest com a context d'aprenentatge. Cal afegir, a més, que el rebuig sol ser una situació relativament estable quan no s'intervé en ella i que l'estabilitat del rebuig es relaciona clarament amb una major deterioració de l'ajust socioemocional.

Pocs problemes durant la infància comporten el nivell d'estrès i dany a llarg termini que el que causa el rebuig crònic dels iguals.

A curt termini, el rebuig provoca danys emocionals, com la solitud, i baix rendiment acadèmic; a llarg termini, es relaciona amb problemes d'internalització (depressió, baixa autoestima, ansietat) i d'externalització (abandonament escolar, problemes de conducta, conducta antisocial, abús de drogues).

Només intervencions que posin el focus tant en la prevenció com en la promoció de la convivència, que combinin l'atenció individual amb la implicació del professorat, la família i el grup d'iguals, que es prolonguin en el temps i s'adaptin a les situacions i pràctiques concretes de cada context oferiran solucions satisfactòries a les nenes i als nens immersos en les situacions de rebuig.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l’original aquí)