Família o escola: qui ha d’ensenyar als adolescents sobre sexe?

Carmen Santín Vilariño  Professora del Departament de Psicologia Clínica i Experimental de la Universitat de Huelva

En el nostre entorn s'ha passat de veure la sexualitat com una cosa prohibida a contemplar-la com quelcom accessible i interessant. No sols pel plaer que pugui proporcionar sinó per l'estatus que atorga dins del grup d'iguals. Es relaciona una major conducta sexual amb més atractiu físic, reconeixement o capacitat de lideratge dins del grup. Així es posa de manifest al cinema, la música o les xarxes socials. Però això no significa que sapiguem més.

Partirem de la base que no són certes moltes afirmacions populars sobre sexualitat. Per exemple, que “tots naixem sabent”, que “arribat el moment tothom sap el que cal fer” o “que l'amor tot el pot i l'ensenya”. Persistir en aquests mites solament perpetua patrons de relació que generen gran insatisfacció en homes i dones.

De l'entorn familiar a les pàgines web

Tant infants com joves tenen dubtes (i molts adults també) i se senten insegurs davant aquest aspecte essencial del seu desenvolupament personal i social. També respecte a les emocions que senten i les sensacions que experimenten. Per això, tal com fem en qualsevol altre àmbit, tracten de buscar respostes.

Aquests dubtes s'expressaran obertament si l'entorn familiar i educatiu els ofereix seguretat. Si això no passa, és possible que busquin el suport i la comprensió dels iguals allunyant-se dels adults de referència. Una altra possibilitat és que ho trobin en el que s'ha convertit en la seva principal eina d'informació: internet.

En aquest sentit, no hem d'oblidar que vivim en una societat saturada d'informació, on l'accés a la mateixa no sols és fàcil sinó immediat. Els adolescents actualment tenen, evidentment, accés a moltes pàgines sobre sexe, però a quina mena de sexe? Quins interessos tenen algunes de les pàgines que visiten? Estan preparats per a comprendre els continguts als quals accedeixen?

I amb aquestes preguntes no pretenem fer referència únicament al porno (potser la principal preocupació de famílies i formadors) sinó també a qualsevol contingut que puguin trobar sobre la seva salut sexual. Per exemple, recomanacions sobre pràctiques sexuals (moltes d'elles combinades amb el consum d'alcohol o altres substàncies) o sobre el paper que juga cada sexe en les relacions emocionals i sexuals (en molts casos perpetuant estereotips de desigualtat).

Quin és el paper de la família?

El paper que exerceix la família en la formació sobre sexualitat i afectivitat és essencial. No sols a través de l'educació específica sinó a través dels models que ofereixen als seus fills i filles i de les relacions afectives que estableixin amb ells.

Les relacions de parella que mantinguem al llarg de la nostra vida estaran determinades per les relacions d'inclinació que hàgim desenvolupat prèviament amb els nostres pares o cuidadors principals. És a dir, aprenem a sentir-nos còmodes, segurs, a mostrar-nos com som, a buscar la intimitat i a saber donar i rebre afecte al llarg de la nostra infància. Sobretot, a través de la seguretat i la confiança que hàgim rebut en les relacions afectives amb els nostres pares.

No obstant això, que els pares parlin obertament amb els seus fills de sexe segueix sense ser tot el freqüent que deuria. Recordem que quan parlem de sexe no sols ens referim als perills i la necessitat de protegir-se (de saber dir que no davant la pressió o coerció, de les malalties de transmissió sexual o dels embarassos no desitjats) sinó també de cuidar-se i voler-se, de saber donar i rebre afecte, de plaer i de comunicació.

En aquest sentit, molts progenitors reconeixen que els avergonyeix parlar d'aquest tema. O, senzillament, que no saben què dir o se senten insegurs davant els seus propis coneixements o les seves experiències. Tot això és una resposta natural a la falta de formació específica rebuda.

Davant aquesta situació, sempre poden buscar ajuda en el professorat dels seus fills, en els seus pediatres o metges de família, en lectures científiques sobre el tema: hi ha grans autors al nostre país que han treballat molt per a acostar l'educació sexual a totes les etapes de la vida, destacant el professor Félix López, catedràtic de la Universitat de Salamanca.

Però sobretot han de recordar que poden ser un referent d'educació emocional per als seus fills, fins i tot quan reconeixen desconèixer alguns temes en profunditat però s'ofereixen a acompanyar-los en el seu camí de descobriment.

Com ha d'intervenir l'escola?

Lamentem haver d'insistir que l'escola tampoc està complint amb el seu paper formador en aquest àmbit. Encara trobem que l'única informació sobre el tema que s'ofereix al llarg de l'educació fa referència a la reproducció i als mètodes anticonceptius.

No ha existit al nostre país cap llei educativa que hagi inclòs l'educació afectiva i sexual en el currículum. No obstant això, a Europa fa anys que treballem per a potenciar una educació sexual de qualitat, basada en el coneixement científic i que potenciï la salut entre els ciutadans. Per a això, s'han desenvolupat alguns documents de consens amb la idea d'homogeneïtzar unes bases generals que puguin compartir tot els països membres.

Una mostra d'això és la publicació de l'Oficina Regional per a Europa de l'Organització Mundial de la Salut i l'organització alemanya BZgA, en la qual van establir unes línies generals que ajudin els especialistes en salut a dissenyar programes d'educació sexual.

També al nostre país s'ha intentat establir un marc general que ajudi als especialistes, principalment professionals de la salut i de l'educació, a desmitificar algunes creences sobre l'educació sexual i a implementar propostes basades únicament en el coneixement científic. Així va néixer el document Educació per a la sexualitat amb bases científiques. Document de consens, que indica què és educació sexual i què no hem de considerar com a tal. Les seves conclusions inclouen:

• Abordar un ampli nombre de temes relacionats amb els aspectes físics, afectius, socials i culturals de la sexualitat.
• Fomentar la tolerància i evitar judicis morals.
• No limitar-se a la prevenció de malalties i no basar-se en la por.
• Fomentar el desenvolupament d'una actitud positiva cap al benestar sexual.
• Utilitzar un llenguatge apropiat i comprensible.
• Ha de basar-se en el canvi de les persones en cada etapa del cicle vital i adequar-se a les seves necessitats.
• Emmarcar-se sempre en la defensa dels drets humans universals.
• Cooperar amb la comunitat i amb les famílies, entre altres.

Continuem necessitant formació contínua per als professionals de l'educació en l'àmbit de la sexualitat, que es reconegui l'educació afectiva com un àmbit essencial en el desenvolupament dels nostres nens i nenes i que s'inclogui en els programes d'estudi la sexualitat en tota la seva amplitud (plaer, afecte, salut, comunicació, identitat).

I hem de continuar oferint suport a les famílies perquè puguin trobar formació i informació realista i fiable que els ajudi a educar als seus fills de manera sexualment sana i lliure d'ideologies.

Si els pares o l'escola no compleixen amb aquesta funció s'està deixant via lliure a la cerca d'informació en internet, les xarxes socials o els iguals. Informació que no sempre serà fiable i davant la qual continuen estant igual d'indefensos sense la formació necessària per a seleccionar-la. Si no se'ls ofereix formació específica, continuaran considerant la pornografia com un manual d'aprenentatge bàsic, amb tots els valors i ideals que, a més de la conducta sexual, es transmet en aquesta.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'orginal aquí)