La sexualitat és una dimensió inherent a l'ésser humà. L'acompanya des de la concepció fins al final dels seus dies. Per això, l'educació sexual és una necessitat fonamental que no sols ha de ser assumpte de la família, sinó també ha de ser abordada des dels centres escolars.
Habitualment, l'educació se centra en l'aspecte més biològic de la sexualitat: els genitals i el coit. S'adreça l'atenció a la prevenció dels riscos (fonamentalment, infeccions de transmissió sexual i embarassos no desitjats).
Tot i això, en paraules de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), la sexualitat és un aspecte central de la persona que abasta molt més: el sexe, les identitats i els papers de gènere, l'erotisme, el plaer, la intimitat, la reproducció i l’orientació sexual.
Part de la nostra identitat humana
La sexualitat es viu i s'expressa mitjançant pensaments, fantasies, desitjos, creences, actituds, valors, conductes, pràctiques, papers i relacions interpersonals.
Parlar de sexualitat és parlar de què som, com som, què sentim, com ens sentim, com ens vivim, com ens expressem com a persones sexuades o com ens relacionem.
Per tant, és una educació que s'ha de fer al llarg de totes les etapes vitals, i no només a partir de l'adolescència, ja que viure-la de forma sana ajuda el subjecte a fer-se plenament i a crear vincles afectius que l'ajudin a créixer amb seguretat i confiança.
A més, tal com assenyala l'OMS, l'educació afectivosexual és un dret de nens, nenes i adolescents.
D'on venim?
La primera infància es caracteritza pel seu afany per saber, i això inclou el seu interès per conèixer per exemple d'on venen els nens i nenes, com naixem, com canvia el nostre cos o l'exploració dels nostres genitals.
Oferint informació adaptada a la seva capacitat cognitiva i a la seva maduresa, a més de donar resposta a aquestes inquietuds estem forjant un vincle de confiança, transmetent el missatge que sempre serem per respondre les seves preguntes.
El que diem i el que fem
És possible que molts recordem, per exemple, el que passava a casa nostra quan a la televisió apareixia una escena de sexe. A moltes llars es canviava de canal immediatament. En altres es produïa un silenci incòmode. En altres, potser, es feien bromes.
És important ser conscients que transmetem no només amb allò que diem, sinó també amb els nostres silencis, amb els models que oferim, i amb els valors i actituds que mostrem.
Evadir els temes referents a la sexualitat, bé per incomoditat, timidesa o per no saber què respondre és també una manera de comunicar un missatge.
Fins i tot sense adonar-nos, qualsevol adult que es relacioni amb una nena o un nen està educant l'afectivitat i la sexualitat: ho fem amb les paraules que utilitzem o les que no pronunciem, els gestos o les mostres d'afecte que donem o no mostrem, i la manera com ho fem.
Una sol·licitud voluntària
Actualment, són els centres educatius, o més aviat les associacions de famílies, les que sol·liciten de manera voluntària tallers sobre sexualitat a institucions externes. Això no passa a tots els centres, ni a tots els nivells, i més aviat es produeix de manera puntual una o dues vegades l'any, sense una continuïtat.
En algunes comunitats autònomes espanyoles, a més, cal el permís dels pares o tutors legals perquè els menors puguin rebre aquesta formació, cosa que no passa quan es desenvolupen tallers sobre altres qüestions com l'educació viària o l'ús responsable de les noves tecnologies , per exemple.
Hi ha alguns projectes aïllats que s'apliquen en totes les etapes educatives, però no és ni de bon tros habitual.
Parlar no és animar
Una de les creences errònies que dificulten la implementació de programes és que parlar de sexualitat és estimular a tenir més experiències.
Tot i això, la curiositat dels nens i nenes no deixa d'existir si no obtenen respostes en l'àmbit familiar o escolar. En aquests casos, es busquen les respostes fora. Probablement a internet, on hi ha una quantitat enorme d'informació sense filtres, o entre els seus iguals.
La pornografia sense filtres
Alguns estudis recents apunten que l'accés a la pornografia comença als vuit anys. L'accés a aquest contingut sexual reforça la desigualtat, pot arribar a normalitzar la violència envers les dones i invisibilitza l'ús de mètodes anticonceptius.
Tot això pot tenir un impacte directe en la seva actitud i en la vivència de la sexualitat, si tenim en compte que a l'estudi de Save The Children (2020) el 52,1% dels qui veuen pornografia freqüentment confirma que la seva visualització li ha influït molt o força en les seves relacions.
Autoconeixement i naturalitat
Resulta imprescindible reconèixer els nens i les nenes com a éssers sexuats i oferir-los una educació sexual en totes les etapes vitals que els permeti fomentar el seu autoconeixement, el respecte a la diversitat sexual, una vivència plaent i positiva i respectuosa del seu cos i el dels altres , així com dotar-los d'eines perquè puguin protegir-se dels riscos associats a la sexualitat, com a abusos, agressions, infeccions de transmissió sexual…
Per això, no podem entendre l'educació sexual des d'un punt de vista exclusivament biològic, sinó que cal abordar-lo des d'un enfocament personal, relacional i social que implica educar en igualtat.
Es tracta de superar l'enfocament de prevenció de riscos per parlar des d'un marc positiu que integri els afectes, els desitjos, l'autoestima, la diversitat, el respecte i l'establiment de límits. L’educació sexual ajuda a construir una societat més lliure, responsable i inclusiva.
(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari