Hi ha dos aspectes fonamentals que tenen una influència directa en la pràctica docent i que fan que avui dia sigui necessari reflexionar-hi per a adaptar-se a les necessitats actuals dels estudiants. D’una banda, trobem la globalització i l’accés instantani i massiu a la informació. Com hem d’abordar l’ensenyament, si els continguts conceptuals i procedimentals estan ja a l’abast de tots amb un sol clic? Què hem d’ensenyar llavors, més enllà de continguts “d’actitud”?
Com va dir el filòleg i intel·lectual estatunidenc Noam Chomsky, “el propòsit de l’educació és mostrar a la gent com aprendre per si mateixa”. Ho estem fent?
D’altra banda, la salut mental i el benestar dels estudiants s’han convertit en una preocupació, donades les conseqüències que va generar la pandèmia, les quals encara comencem a veure en l’actualitat.
Més enllà dels efectes concrets de la pandèmia, la veritat és que el benestar emocional de l’alumnat sempre ha estat un factor que ha incidit en l’àmbit acadèmic. Hem de donar cabuda a la intervenció directa i concreta per part del professor que atengui tant les emocions abans, durant i després de l’activitat, com a les creences dels estudiants entorn de la seva capacitat o al seu autoconcepte.
Un buit per omplir
Generar dinàmiques i praxis docents que donin resposta a aquestes necessitats és un objectiu comú. Pot ser atès des de l’autoregulació de l’aprenentatge.
Molts estudiants conviuen diàriament amb sentiments d’ansietat, frustració i desvinculació amb el procés d’aprenentatge. Encara que existeixen moltes causes que poden generar una baixa motivació entre ells, en molts casos, observem que no posseeixen ni coneixement ni control sobre el seu propi procés d’aprenentatge.
És a dir, no saben com aprendre, no saben regular les seves accions per a aconseguir una meta concreta.
Un aprenentatge autònom
En massa ocasions, els docents ens centrem únicament a supervisar el correcte aprenentatge dels alumnes, oblidant-nos que el nostre deure és donar-los també eines que els ajudin a ser completament autònoms en l’aprenentatge.
L’aprenentatge autoregulat és aquest conjunt de múltiples processos d’autodirecció que permeten als estudiants transformar les seves capacitats en rendiment acadèmic. L’autoregulació de l’aprenentatge pot donar-se en diferents àrees, com la cognitiva, la motivacional, la comportamental o la contextual. Es posa en marxa a través de l’ús d’estratègies concretes.
Quan és possible començar?
Sabem que la capacitat d’autoregular-se emergeix de forma primerenca en la infància i continua desenvolupant-se a través dels anys preescolars. Malgrat això, actualment continuem observant en la pràctica docent –en els nivells d’educació infantil i en els primers nivells d’educació primària– que no se sol treballar explícitament l’ensenyament d’estratègies d’autoregulació de l’aprenentatge. Aquestes servirien per a conèixer i controlar les diverses dimensions del procés (motivació, comportament, context, cognició).
Múltiples recerques han explorat la relació entre les habilitats d’autoregulació (cognitiva, comportamental, motivacional, contextual) i unes certes competències acadèmiques.
D’aquesta manera, dominar les tasques, adaptar-se a elles o incrementar el control i adaptació sobre el context repercuteixen positivament en el rendiment acadèmic dels estudiants. I això no sols succeeix en etapes educatives superiors com la universitària, sinó també en etapes inicials com a educació primària.
Controlar el procés propi
Quan a un estudiant se li demanda escoltar amb atenció, esperar pacientment, seleccionar estratègies per a fer una tasca, planificar la seva setmana, revisar un problema o simplement organitzar el seu material escolar, posa en marxa unes certes habilitats d’autoregulació de gran rellevància. Sense elles, l’acte educatiu seria molt difícil.
Per aquesta raó, l’ensenyament explícit d’estratègies cognitives, contextuals, motivacionals o de gestió dels seus recursos habilita als estudiants per a tenir un major control del procés d’aprenentatge. Sobretot si l’ensenyament inclou estratègies metacognitives com la supervisió o revisió de la tasca.
L’ús d’aquesta mena d’estratègies atorga a l’estudiant informació summament rellevant referida al procés (on he fallat, quina errada he comès, quin canvi ha solucionat la situació). Aquesta informació és vital per a millorar el rendiment, perquè empeny a l’estudiant a no cometre els mateixos errors quan dirigeixi una nova experiència educativa similar.
Impacte en el benestar de l’estudiant
Més enllà de les tasques educatives, les habilitats autorregulatòries es relacionen també amb el benestar de l’estudiant.
L’autoregulació del procés fa a l’estudiant autònom. Dota d’informació rellevant per a incrementar aquesta percepció de control, empeny a l’estudiant a establir metes més clares, perquè coneix els objectius i secrets de l’activitat i, sobretot, en controlar l’activitat se sent capaç de fer-la bé.
D’aquesta manera, millorar l’autonomia, l’establiment de metes i l’autoeficàcia podria millorar el benestar dels estudiants en disminuir visiblement el seu estrès.
Les estratègies autorregulatòries que també presenten una consolidada relació amb el benestar de l’estudiant són aquelles enfocades a la gestió de les emocions negatives. Aquesta gestió està relacionada també amb l’autoestima i amb la satisfacció de l’estudiant.
En resum, sembla que la clau per a rendir i “estar bé” és saber com s’aprèn per a fomentar el control i l’autonomia durant el procés d’aprenentatge. Ara necessitem aprendre a ensenyar-los com s’aprèn.
(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari