Així fomenten els patis verds la curiositat científica

Josu Sanz Alonso  Professor a la Facultat d'Educació, Universitat del País Vasc / Euskal Herriko Unibertsitatea
Daniel Zuazagoitia Rey-Baltar  Docent i investigador al Departament de Didàctica de Matemàtiques, Ciències Experimentals i Socials, Universitat del País Vasc / Euskal Herriko Unibertsitatea

L’espai exterior de les escoles, el pati, no és solament un lloc de joc o descans. A vegades es crea una falsa dicotomia de l’espai de la classe com a lloc per aprendre i ensenyar i els espais exteriors com a llocs merament de joc i gaudi. Un pati que compti amb un mínim de materials i elements naturals permet als docents treballar continguts i desenvolupar pràctiques científiques amb els més petits.

Cada vegada més escoles d’infantil estan transformant els seus patis per fer-los més naturals. La major presència de materials no estructurats i elements naturals com aigua, sorra, terra o plantes ofereix més oportunitats per a promoure l’exploració informal i espontània de la ciència que un pati tradicional, de parets i terra de ciment.

El joc i l’aprenentatge científic primerenc

Malgrat la baixa importància pedagògica que sol donar-se al temps de pati, la seva qualitat pot influir en el desenvolupament i el benestar dels infants. Precisament per això, un disseny que busqui integrar elements naturals pot estimular l’interès i la curiositat científica dels infants a través del joc.

El joc exploratori, a més de provocar atenció, repte, plaer i emoció, estimula el desenvolupament cognitiu. Fomenta la manipulació per a obtenir informació dels objectes, i contribueix a les habilitats de raonament científic quan els infants descobreixen les relacions de causa i efecte o investiguen possibles usos dels materials.

A més, el joc i l’aprenentatge concorren quan s’involucra als infants en un procés d’indagació, és a dir, en petits reptes o recerques. Els mestres poden facilitar aquesta connexió, connectant el joc amb experiències curriculars, i promovent preguntes que fomentin que les criatures puguin observar, classificar, predir, experimentar i expressar tots els seus descobriments.

L’espai fora de l’aula, com més verd millor

Desafortunadament, els infants a les escoles passen cada vegada menys temps explorant la natura. En molts casos el contacte dels infants amb els espais verds està influït per les pors i la necessitat de control dels adults, però també per una falta d’espais fora de l’aula que siguin adequats.

Molts patis escolars no solen disposar d’elements naturals o la seva presència és anecdòtica i sense interès educatiu. No obstant això, són cada vegada més els centres que introdueixen gradualment i de manera conscient materials no estructurats i elements naturals al pati tradicional, i fins i tot estan realitzant transformacions completes naturalitzant el pati, generalment el dels més petits.

Aquests espais poden ser un entorn apropiat per a l’aprenentatge científic, ja que com en la naturalesa, en aquests espais podem trobar també un alt grau de variabilitat (en sons, formes, textures) i estabilitat (en patrons, sistemes).

Elements naturals

Un ambient natural és sinònim d’un ambient ric, on s’estimula i es promou l’aprenentatge, en contraposició amb els patis escolars habituals. Un pati naturalitzat o espai a l’aire lliure que vulgui tenir un propòsit educatiu hauria de comptar, entre altres elements, amb:

1. Aigua accessible en forma de rierols, fonts o tolls.
2. Roques, sorra i diferents tipus de sòls i paviments.
3. Una topografia a vegades irregular a més d’altures amb cordes, túnels, tubs i passadissos.
4. Diversitat d’arbres i plantes.
5. Elements de joc constructiu i simbòlic, eines per a excavar, galledes per a fer transvasaments i altres materials de magatzematge.
6. Camins i corriols que recorrin l’espai juntament amb espais privats per amagar-se, i per descomptat, espais comuns per a la socialització i el descans, entre moltes altres coses.

La importància de la mirada de l’infant

Un espai amb aquestes característiques pot ser estèticament o funcionalment apropiat per a un adult, però el més important és que sigui atractiu i útil per als infants, és a dir, que facin un ús ple d’aquest.

I és que l’apropament de l’infant a un espai i a uns materials es produeix des d’una altra clau: des de la possibilitat d’ús que pugui fer d’ell, és a dir, allò que els “convida” i els permet fer. Cada infant interpreta les propietats funcionals dels espais i dels materials i les adapta i personalitza al seu joc i al seu aprenentatge: “Què té aquest lloc per jugar? Què podré fer en ell?”.

Per tant, si bé un arbre és un arbre, o un pal és un pal, la funcionalitat que els infants atorguin a cadascun d’aquests elements pot ser variada. Així, és evident que com més accessible, heterogeni i variable sigui un espai i els elements que el componen més possibilitats ens oferirà.

Per exemple, el tipus d’arbres que tinguem al nostre pati influirà en el que els infants puguin fer en ell, ja que alguns no són prou alts o segurs perquè en pugin. O un espai que tingui una topologia uniforme no permetrà als infants jugar a tirar-se o fer rodar objectes pels pendents.

Tots aquests aspectes s’han de cuidar i estudiar profundament quan es dissenyin aquest tipus d’espais, o quan es vulguin fer petites intervencions o canvis als nostres patis tradicionals.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)