Estem psicopatologitzant l’educació?

Sylvie Pérez Lima  Psicopedagoga, UOC @sylvieperez 

Els objectius de l'educació d'avui al món, i especialment a l’Estat espanyol, parteixen d'una mirada constructivista i inclusiva. Així ho recullen, per exemple, les normatives espanyoles, que es basen en la necessitat d'una escola de tots per a tothom (encara que els recursos destinats puguin resultar insuficients). Busquem una escola inclusiva que pretén ser l'avantsala d'una societat veritablement inclusiva on tots els alumnes participin, se sentin segurs i aprenguin amb els altres.

Aquesta mirada que no és nova, però cada cop intenta ser més efectiva i real. La democratització de l’educació com a dret de tothom comporta un augment de complexitat a les aules. En nombroses ocasions ens trobem amb aules amb ràtios elevades, i, sobretot, amb múltiples diversitats per atendre.

Necessitat de mesures de suport

El docent, encara que coneixedor del desenvolupament infantil i adolescent i de la pedagogia dels processos d’aprenentatge, necessita algunes vegades de suport, acompanyament i orientació dels psicopedagogs, orientadors educatius i altres experts.

D’aquesta manera s’estableixen mesures de suport als alumnes, recollides en programacions d’aula però també moltes vegades en plans individualitzats per a cadascun.

A més, sovint se’ns recorda que darrere del fracàs escolar hi ha la manca de diagnòstic en alumnes amb trastorns de l’aprenentatge, del neurodesenvolupament o amb altres dificultats.

Necessitat de diagnòstic

Però això provoca que moltes vegades es perverteixi el camí necessari que implica una manera de treballar on el coneixement complet de l’alumne condueix al màxim desenvolupament de les seves capacitats. Són tantes les diversitats que tutors i especialistes docents poden requerir diagnòstics clínics per activar mesures de suport.

No ha de ser així. Una educació per a tothom requereix partir del plantejament que tots els nens i les nenes fins als 16 anys tenen dret a una educació i que serà inevitable trobar-se múltiples maneres d’aprendre.

Necessitats, no etiquetes

En l’àmbit psicopedagògic no treballem amb i des del diagnòstic sinó des dels suports i les mesures necessàries per als alumnes. El diagnòstic només té la funció de comprendre les necessitats que tenen els alumnes. Però el diagnòstic que etiqueta, en cas que n’hi hagi, ha de servir a l’educació per tornar-se flexible a les seves estructures i àmplia pel que fa als recursos; per poder donar cabuda a totes les maneres d’estar, de ser i aprendre.

Tot i això, és el mateix sistema educatiu el que desvirtua aquesta premissa quan per poder obtenir les beques d’educació especial (per poder dur a terme logopèdia, reeducació pedagògica i altres teràpies a l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu) calen informes mèdics del diagnòstic i certificats de la discapacitat. Això no contribueix a posar el focus a la necessitat de suport detectat des de l’àmbit psicopedagògic públic.

Medicalització de l’educació

Al sistema educatiu actual es reclama legítimament la figura de professionals de la infermeria als centres educatius per donar resposta a les necessitats vinculades a la salut que tenen els alumnes. Però això no hauria de normalitzar en cap cas que els docents sàpiguen quina medicació estan prenent els alumnes, especialment en l’àmbit de la salut mental.

El control de l’impuls, el temps d’espera... es tornen fàcilment patològics quan són difícils de gestionar, i caiem en el parany de pensar que des de la farmacologia es podran resoldre amb més rapidesa.

En aquesta situació, el llenguatge educatiu es torna cada cop més mèdic i contamina la mirada docent. Fins i tot ens pot fer oblidar la perspectiva psicosocial de l’educació: no tot depèn de les condicions biològiques dels alumnes.

El problema de la paraula ‘diagnòstic’

La medicalització de l’educació, la mirada patològica de les dificultats, fins i tot s’acaba notant en el nom que reben alguns moments d’avaluació educatius. Per exemple, la valoració psicopedagògica de l’alumne, que es duu a terme des d’equips d’assessorament psicopedagògic públics o privats, o per orientadors educatius. Aquests de vegades són requerits només per a l’establiment de l’etiqueta final, el diagnòstic, i no tant perquè orientin en les adaptacions i ajudes que es deriven d’aquesta valoració.

D’altra banda, fins i tot les proves que es duen a terme de manera interna en finalitzar la primària i amb objectius estadístics s’anomenen proves diagnòstiques. La paraula “diagnòstic” queda així relacionada amb l’avaluació educativa, quan no ho hauria de fer.

Establir xarxes potents de treball entre agents educatius, psicopedagogs, psicòlegs sanitaris, pediatries i agents socials esdevé necessari i imprescindible per poder respectar i acompanyar les necessitats individuals. Però la mirada s’ha de posar en els suports específics i les mesures necessàries, en què pot fer l’entorn per donar resposta.

Docents, no metges ni psiquiatres

Els docents no necessiten incorporar a les seves múltiples funcions la de descriure simptomatologia, opinar sobre la necessitat de medicació o sospitar possibles diagnòstics sobre la base de l’experiència, derivant l’alumnat a centres de salut. L’alerta és correcta, però no cal esperar la tornada del diagnòstic per a la posada en funcionament de les mesures d’ajuda. És una perversió del sistema quan se sol·liciten diagnòstics per disposar-ne als centres educatius.

Per exemple: quan els docents detecten dificultats en l’adquisició de la lectura i l’escriptura, no cal esperar un diagnòstic de dislèxia o trastorn del desenvolupament del llenguatge per modificar i reforçar aquest àmbit en l’alumne que presenta la dificultat. Quan s’observa una manca de capacitat d’atenció o memòria a curt termini no cal corroborar-ho amb un diagnòstic clínic per planificar activitats que la puguin entrenar.

Els éssers són diversos i les diferències són característiques del desenvolupament personal. Respectar aquestes diferències, personalitzar i flexibilitzar els enfocaments serà sempre més eficaç, però sense dependre dels diagnòstics.

Sense diagnòstics mèdics també podem atendre aquestes diversitats, comprendre la individualitat de l’ésser i respectar els diferents desenvolupaments i maneres d’aprendre.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)