Per què és tan dolorós el part?

A. Victoria de Andrés Fernández  Professora titular al Departament de Biologia Animal, Universidad de Málaga

És sorprenent comprovar com n'és de fàcil parir a les femelles de mamífers. Sense ginecòlegs, sense matrones, sense paritoris, sense epidural i, aparentment, gairebé sense esforç... I tot això en un temps rècord i ometent els manifestos signes de dolor que acompanyen els parts humans. Davant d'aquesta desigualtat manifesta hi ha dues possibilitats: o el llindar del dolor de la nostra espècie és molt baix o el nostre part és molt complicat.

Doncs bé, les dones no tenim res de fluixes. Ben al contrari, de vegades voregem l’heroisme. La resposta és que el part humà és un dels processos més perillosos, arriscats i crítics pels quals ha de passar la nostra espècie i implica un dels dolors més intensos que hi ha a la natura. Tant és així que va arribar a posar en perill la mateixa supervivència del nostre llinatge evolutiu i gairebé va impedir que arribéssim a existir com a espècie. La causa rau en una confrontació d’interessos entre dues tendències evolutives i es remunta molt enrere al nostre llinatge.

Primera circumstància: ens vam posar drets

Analitzem qualsevol femella de mamífer parint i centrem-nos en com són els malucs de la mare. La seva amplada és, proporcionalment a la mida de l’animal, molt més gran que la nostra. I no em refereixo al que anomenem, col·loquialment, “amplada de malucs” (és a dir, la distància entre maluc esquerre i dret) sinó a l’amplada ventrodorsal, és a dir, a la distància des del pubis al sacre. En els humans, aquest segment és substancialment més reduït i la causa cal buscar-la en aquests antecessors que es van posar, per primera vegada, drets.

El pas de la quadrupèdia a la bipedestació va suposar avantatges espectaculars. L’alliberament de les extremitats anteriors, juntament amb l’aparició del polze oposable, van possibilitar la manipulació directa de l’entorn (amb les implicacions biològiques i culturals revolucionàries). A més, l’elevació en altura va ampliar el camp visual, augmentant exponencialment les possibilitats de detectar perillosos depredadors i preses potencials.

Ambdues circumstàncies van multiplicar l’eficàcia biològica dels nostres ancestres i tota novetat evolutiva que contribuís a estabilitzar una posició dreta seria seleccionada positivament. Així es va reorientar el nostre maluc: els ilis es van fer més dorsals (abandonant la posició lateral característica dels quadrúpedes) i els isquis es van escurçar substancialment.

Tot això va contribuir, tant a mantenir millor el pes que li va venir a sobre el maluc, com a desplaçar el centre de gravetat i procurar estabilitat a una bipedestació molt més inestable que l’equilibrada marxa de quatre grapes.

Segona circumstància: ens vam fer capgrossos

Hi ha un segon element que entra en escena: la progressiva encefalització del nostre llinatge evolutiu. No hi ha “invent” natural més avantatjós que el nostre cervell. Els seus hemisferis telencefàlics són capaços de generar artificialment totes les eines i els avantatges adaptatius de la resta d’espècies juntes.

És evident que la selecció natural va afavorir als homínids tot el que suposés un augment de l’encefalització.

El resultat del xoc de tendències evolutives

Analitzem aquesta situació conflictiva. Se superposen dues tendències evolutives amb conseqüències anatòmicament enfrontades: cranis cada cop més grans passant a través de pelvis cada cop més estretes. És el que Washburn va anomenar dilema obstètric (però substituint el “ser o no ser” de Hamlet, per “més llestos o més drets”).

Resultat: mentre els nostres parents simis tenen prou espai per travessar el canal del part folgadament, els nadons humans passen per una circumstància realment conflictiva per néixer.

La imatge indica com la viabilitat del procés d’expulsió de la cria de ximpanzé no estaria afectada per limitacions estructurals rellevants. Per contra, a la imatge de la dreta, l’encaix és ajustadíssim. Els 9-10 centímetres que, de mitjana, tenen la distància biparietal del crani d’un nounat han de passar per un canal ossi d’uns 10-13 cm, mitjana del canal de part d’una dona.

Els ossos, a més, estan envoltats de parts toves, cosa que redueix al mínim la comoditat de l’espai disponible.

Afortunadament, el petit crani no està completament fusionat. L’existència de les fontanel·les permet la seva deformació, afavorint el pas tortuós a través del canal del part.

Però malgrat la secreció placentària de relaxina (que estova la símfisi del pubis i altres lligaments del maluc per regulació de la deposició de col·lagen), la situació és, doncs, molt més traumàtica a la nostra espècie que a la dels nostres parents simis.

Com afecta tot això al dolor?

El dolor del part té doble procedència. D’una banda, el cap del nounat pressiona la musculatura de l’úter matern, produint un procés isquèmic (falta d’oxigen) que fa mal (com fan mal les angines de pit, on la isquèmia afecta el múscul cardíac).

A aquest dolor se li uneix el generat per les distensions del peritoneu visceral i el sòl pelvià, molt més desenvolupat a l’Homo sapiens. En quadrupèdia, la gravetat pressiona les vísceres contra la panxa. En posar-nos drets, el paquet visceral es desplaça cap a la zona pelviana i aquí va ser on es va produir el reforç muscular.

Tot i no poder quantificar objectivament aquest dolor en les diferents espècies de mamífer per raons òbvies, sí que és raonable establir una correlació entre la intensitat del dolor i la força de les pressions intervinents en el procés. A més encaixament, més dificultat de pas, més pressió i, conseqüentment, més gran ha de ser el dolor.

A la nostra espècie, l’encaix és gairebé absolut i la pressió, màxima. Rosenberg i Trevathan afirmen que molts dels problemes obstètrics de l’Homo sapiens es deuen a la combinació d’una pelvis més estreta i un cap més gran que en altres espècies. De fet, entre les causes més freqüents de no progressió de part hi hauria la desproporció pèlvica-fetal, tant absoluta com relativa.

Encara que el nostre avenç cultural hagi desenvolupat la pràctica de cesàries que impedeixen “rebentar de dolor” (gairebé literalment), està més que justificada l’absoluta enveja amb què contemplem les nostres “primes peludes” il·luminant les seves moneries de criatures.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l'original aquí)