Les cuidadores del Sindicat SAD, en peu de guerra contra la bossa d’hores

Clara Congost  @QuasiClara 

“Bullying laboral”. Així és com Pilar Nogués, presidenta del Sindicat SAD de cuidadores professionals d’atenció domiciliària, defineix el sistema de bossa d’hores, una “pràctica laboral abusiva i il·legal” que a hores d’ara regeix el seu conveni. Per tal de portar aquesta il·legalitat als tribunals, han engegat una campanya de recollida de fons que també servirà per posar sobre la taula “altres pràctiques empresarials fraudulentes” i engegar estudis sobre la municipalització el servei.

“La bossa d’hores és una trama que es va inventar la patronal per fotre’ns les hores i tenir més beneficis”, assegura Nogués. La pràctica pretén fer responsables econòmicament a les treballadores de les hores de treball en què decau un servei de l’empresa per causes alienes. És a dir, imaginem que una treballadora té uns usuaris assignats i, d’aquests, un es mor, o entra en una residència, o ha hagut de ser ingressat a l’hospital. Doncs totes aquestes hores assignades, fins que l’empresa no les omple, es van acumulant a la cuidadora com un deute amb l’empresa, que les pot exigir en qualsevol moment, fins i tot fora de l’horari laboral de la treballadora.

Així, la bossa d’hores manté milers de dones sota l’amenaça de “reducció contractual, acomiadament o descompte salarial si no fan les hores negatives (deute), moltes vegades sense preavís i fora de la jornada laboral”. En aquests casos, les treballadores es lleven de bon matí amb un SMS que els comunica quantes hores deuen a l’empresa i, si no les fan, les hi descompten de la nòmina.

Per altra banda, “la bossa d’hores també és un parany quan fas hores extra”, explica Nogués, ja que “en lloc de cobrar-les van a parar a aquest forat, i si en tens massa et treuen clients”. El seu primer any a la professió, Nogués va treballar 300 hores que no li van pagar: tenia un contracte temporal de 29 h —que són els màxims que acostumen a fer— i una planificació setmanal de 44 h. Amb aquesta (des)planificació, les treballadores tenen zero conciliació personal i familiar.

“Això és completament il·legal, va en contra de l’article 30 a l’Estatut dels Treballadors, i a nivell personal acabem molt, molt cremades”, lamenta la presidenta del sindicat, que subratlla que moltes professionals acaben abandonant i es queden les treballadores més vulnerables. “Agafen dones vulnerables que puguin estafar, dones migrades, dones soles amb fills a càrrec, supervivents de violència masclista... Agafen un perfil de dona que puguin precaritzar i que no es reboti”. S’estima que més de 120.000 dones es dediquen a l’atenció de persones dependents i vulnerables a domicili a l’Estat espanyol.

L’única solució: els tribunals

Des del Sindicat SAD han parlat amb diversos inspectors i advocades, i tothom els diu el mateix: que això és il·legal. Llavors, com és que està en el conveni? “Doncs perquè si ningú ho impugna, les patronals poden negociar i signar el que vulguin”, afirma Nogués.

És per això que han posat en marxa la campanya ‘Qui cuida les que cuiden’ amb l’objectiu d’arribar als 8.000 euros (xifra mínima enfront dels 14.000 euros òptims) per portar el cas davant dels jutjats. Queden dotze dies perquè s’acabi el termini i han aconseguit un 45% de l’objectiu. “És l’única esperança que tenim. Ni polítiques feministes, ni el poble s’aixeca, ni la gent gran que tractem té força per fer-nos costat”, diu Nogués, que lamenta que tot i que Les Kellys van obrir la capsa de Pandora del sindicalisme femení, es troben molt soles en aquesta lluita. “El 70, 75% de la plantilla no passa de contractes de 29 h, tenim salaris de 700 euros... no vivim, no podem menjar, com podem arribar a fer demandes?”.

La presidenta del sindicat assegura que si aconsegueixen arribar al jutjat no només posaran sobre la taula la bossa d’hores, sinó també el fet que, a hores d’ara, l’empresa cobra als clients els desplaçaments de les treballadores: “L’hora en si ja és curta, i a sobre els hi traiem deu minuts del seu temps, un dret estipulat per la llei de dependència”, lamenta Nogués, que conclou: “A nosaltres ens fan pagar les hores, i als usuaris els desplaçaments. L’únic que demanem és poder cuidar amb dignitat i que aquests serveis no vagin a parar en mans d’aquestes empreses, perquè estan denigrant el servei”.