La depressió postpart, una tempesta perfecta

Teresa Bobes-Bascarán  Professora Associada en Ciències de la Salut, Universidad de Oviedo

Potser ets una d’aquestes dones que s’ha topat de cara contra la realitat quan, malgrat tenir instint matern, t’has trobat perduda i confosa davant l’arribada del teu bebè. Pot ser que fins i tot no hagis sentit aquesta felicitat radiant de la qual tant t’han parlat al llarg de la teva vida. Tranquil·la: probablement no et passa res malaltís ni patològic. Benvinguda a la maternitat real.

I, per descomptat, felicitats si ets d’aquest grup de mares que sí que estan pletòriques. Aprofita el moment! Molt s’ha especulat i bastant poc s’ha investigat sobre el que li passa a les dones durant l’època de l’embaràs i del part, si bé en els últims anys existeix un creixent interès a conèixer els canvis neurobiològics, psicològics i contextuals que conflueixen durant l’etapa perinatal.

Remolí de canvis i emocions

En primer lloc, l’evidència científica mostra el paper dels factors genètics i epigenètics durant la gestació i els canvis experimentats en el cos i el cervell de la mare que la preparen per a atendre i vincular-se amb el seu futur bebè. Un dels factors que més contribueixen a aquesta eclosió té a veure amb el torrent hormonal; d’aquí aquests canvis d’humor tan característics.

En segon lloc, durant aquest període cal tenir molt en compte la personalitat de la dona (per exemple, si presenta un elevat neuroticisme), l’estil d’inclinació ansiosa, les seves expectatives, mancances, anhels i percepcions de la realitat, de si mateixa i del seu paper futur com a mare.

No menys important és la influència del context, d’esdeveniments estressants que poden arribar (un acomiadament, una defunció, una malaltia, una ruptura de parella…) en el moment més inoportú. Tots aquests factors –biològics, psicològics i conjunturals– poden soscavar els ànims de la gestant.

Un greu obstacle per a la criança

Però quan parlem de depressió postpart, a què ens referim exactament? És un trastorn mental que s’inicia habitualment durant l’embaràs i fa eclosió en les setmanes immediates al part. Una de cada deu dones experimenta aquest estat d’ànim patològic, encara que la xifra varia segons el context socioeconòmic, amb majors taxes en països amb rendes més baixes.

La prevenció d’aquestes alteracions és de vital importància perquè afecta necessàriament la mare i a la criatura. La situació de tristesa i apatia comporta tremendes dificultats per a dur a terme les cures necessàries i exigents d’un bebè dependent les 24 hores del dia els set dies de la setmana. Sí, criar no té horaris ni vacances i, per descomptat, és per a tota la vida.

Encara que sembla obvi, no sempre es té en compte que quan neix un bebè, també el fa la mare. Aquest procés natural (i sovint turbulent) de transició a la maternitat, l’anomenada matrescencia, sovint és silenciat per la vergonya de no sentir la felicitat idealitzada o per experimentar una crisi vital.

Baby blues o depressió?

No poques dones expliquen que, lluny de tractar-se d’un període de plenitud, el perceben com una càrrega, un càstig o una barrera en el seu desenvolupament professional, social i personal. A vegades, aquest malestar o dissonància pot etiquetar-se incorrectament com a depressió postpart.

Perquè el que la major part de les dones experimenten és un període de malestar emocional o disfòria postpart conegut com baby blues. A ulls d’una persona aliena al gremi sanitari, podria confondre’s amb un trastorn afectiu, però és bastant diferent.

El baby blues sol aparèixer entre la primera i la tercera setmana postpart. Pot manifestar-se amb fluctuacions en l’estat d’ànim o ganes de plorar, però no produeix canvis rellevants en l’autoestima. Encara que la dona no dormi com abans, pot fer-ho segons el ritme del bebè. La sensació de cansament millora o s’elimina amb el descans i, sobretot, la mare és capaç de sentir plaer, alegria i il·lusió.

Per contra, la depressió comença a donar senyals habitualment durant l’embaràs i genera un estat d’ànim decaigut, trist, desesperançat. L’afectada té una baixa autoestima, pot sentir-se fracassada o incapaç com a mare i exhibeix una culpa exagerada.

La mare deprimida també sofreix insomni i no aconsegueix descansar ni reduir la fatiga amb migdiades o períodes de repòs. I, per descomptat, perd la capacitat de gaudi o entreteniment (anhedonia), manca que no es reverteix ni amb visites o estímuls que anteriorment l’animaven.

També és important destacar que les conductes suïcides solen passar desapercebudes durant aquest període de “felicitat obligatòria”. No obstant això, recents estudis mostren que entre un 5-14% de mares afirmen tenir idees suïcides, i que l’acte consumat és la primera causa de mort de les dones durant el període perinatal en països occidentals.

Factors de risc

Com s’ha esmentat, nou de cada deu mares no desenvolupen aquest tipus de trastorn mental. Els factors de risc que predisposen a patir-ho són, entre altres: antecedents personals o familiars de trastorn mental; falta de suport de la parella, de la família o de l’entorn social; pèrdua d’embarassos anteriors (duels no resolts, avortaments); percepció d’embaràs complicat; actituds negatives cap a l’embaràs; estratègies d’afrontament inadequades (per exemple, consumir drogues); situacions vitals estressants (estretors econòmiques, acomiadament laboral, problemes de parella..); i haver sofert abusos sexuals, maltractament o violència.

Prevenir aquest tipus de trastorns és responsabilitat de tots. La pròxima vegada que vegi una dona embarassada o acabada de parir, pregunta sense jutjar, observa si està arreglada, fes-li un cop de mà o mostra’t disponible per a ella.

I, per descomptat, si creus que pot estar tenint una depressió, acompanya-la al centre de salut perquè pugui rebre ajuda especialitzada. Recorda: la major part de dones amb depressió postpart que reben un tractament adequat es recuperen als mesos d’haver iniciat el tractament.

(Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Pot llegir l’original aquí)