El meu fill té TDAH: i ara què?

Experts de la UOC recomanen que les famílies treballin en l’escola i l’aprenentatge i adverteixen que medicar no ha de ser la primera opció

El sistema sanitari públic català va atendre per trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) l’1,5% de les nenes i el 4,2% dels nens d’entre sis i 17 anys l'any 2015. Gran part d’aquests infants van rebre medicació. Ho recull l’Observatori del Sistema de Salut en un informe monogràfic, unes xifres que són extrapolables a l’Estat espanyol, on, entre el 2000 i el 2012, els diagnòstics s’han multiplicat per 30. El TDAH afecta moltes famílies i alhora no està exempt de debat sobre si es diagnostica en excés o es medica massa els infants. Quin paper hi han de tenir els pares? Els experts de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) recomanen que es concentrin en l’escola i l’aprenentatge. A més, adverteixen que medicar no ha de ser la primera opció, sinó una decisió molt raonada.

“Primer és l’educació”, afirma José Ramon Ubieto, psicòleg clínic, professor de la UOC i coautor del llibre Niñ@s hiper: “En un futur la proporció d’infants amb TDAH disminuirà simplement modificant les estratègies educatives”, assegura. En aquest sentit, Sílvia Sumell, també psicòloga clínica i professora de la UOC, defensa que és essencial una “intervenció escolar concreta”. “Sabem que no sempre és un camí fàcil ni es tenen els recursos adequats”, admet. Aquests nens i nenes, indica l’experta, solen necessitar més supervisió, classes ben organitzades i reforç positiu.

Tots dos professors coincideixen que és probable que es faci un diagnòstic excessiu de casos de TDAH. “Actualment se’n parla més i es tenen més eines per a detectar-lo, però possiblement el llindar i la capacitat de pares i mestres de tolerar determinats comportaments d’un nen mogut és més baix, alhora que la dificultat de posar límits a casa fa augmentar els problemes de comportament”, apunta Sumell.

En aquest sentit, per a Ubieto és interessant aprofitar la hiperactivitat d’aquests infants. “Es tracta que aquesta agitació no els exclogui dels aprenentatges ni de les relacions, sinó tot al contrari”, detalla. “Si ho transformem en una oportunitat educativa i no en un problema, la nostra percepció de les conductes TDAH com a pertorbadores d’un sistema i d’una aula, pròpia del segle XIX, canviarà”, afegeix.

“Al llibre es parla del cas d’un noi molt hiperactiu que, amb la música i el ball, aconsegueix fer un llaç social i deixar de ser el freak i l’exclòs de la classe”, exemplifica l’expert. És molt important, afegeix, que quan hi ha una activitat que fan molt bé, com un esport o tocar un instrument, es potenciï.

Pel que fa a les dificultats d’atenció o la impulsivitat, hi ha moltes eines senzilles que pares i mestres poden utilitzar. És el cas dels jocs en parelles, com per exemple narrar una història a partir d’il·lustracions: quan un explica, l’altre ha d’esperar-se i seguir el fil per a poder continuar després. També, recorden els experts, hi ha recursos de realitat virtual o aplicacions per a exercitar l’atenció i la concentració.

Medicar immediatament no és recomanable

Per als dos experts, no s’ha de descartar medicar els infants, però tampoc no ha de ser la primera opció. “Sempre que sigui possible, es pot optar per la via del tractament psicològic; ja serem a temps d’afegir el tractament farmacològic”, indica Sumell. “Cal prendre l’eix educatiu com a central, i després anar veient quins altres elements hi podem situar”, insisteix en aquest sentit Ubieto.

“Va bé entrenar pares, germans o avis per a poder gestionar moltes situacions de la millor manera possible”, recomana Sílvia Sumell, que indica que és imprescindible que tota la família conegui el TDAH i en pugui parlar. Però, apunta Ubieto, això no ha de ser l’explicació final de tot el que passa al nen. “Una persona sempre és molt més complexa que aquesta etiqueta”.

Sumell recomana als pares cuidar-se i tenir el seu espai tant individual com de parella. “S’ha de transmetre als fills que cal desitjar coses i no renunciar als projectes sabent, això sí, quins són els límits, per no convertir el desig en una exigència autodestructiva”, apunta Ubieto. “Buscar l’excel·lència en els fills és una manera de no voler conèixer les nostres decepcions més íntimes”, conclou.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article