La manca d'habitatge assequible centra el darrer debat ‘Socialitzant BCN’

Redacció

No hi ha un perfil únic de la persona sense sostre. “Hi ha persones de totes les edats al carrer. També hi ha moltes dones sense llar però només el 20% viu al carrer”, ha destacat Albert Sales, assessor de la tinència d’alcaldia de Barcelona. Ho ha fet en el darrer debat Socialitzant BCN que ha tingut lloc aquest dimarts, 11 de desembre, a l’espai Francesca Bonnemaison de Barcelona i que ha abordat la situació de les persones sense llar.

D’aquesta manera, com que no hi ha un perfil de persona que viu al carrer tampoc hi ha una solució “estàndard ni màgica per atendre aquestes persones”, ha continuat Sales, que també ha reivindicat polítiques d’habitatge “reals i urgents” per afrontar aquesta situació.

El nicaragüense Gustavo Luís Flores da deu anys que va arribar a l’Estat espanyol i n’ha passat vuit vivint al carrer. Com ell, a Barcelona hi ha 3.591 persones que no tenen sostre. D’aquestes, 956 dormen al ras, 536 en assentaments i 2.099 en equipaments. “Al carrer ens cuidem entre tots”, assegura Flores, i admet que al carrer “s’ha trobat de tot”, des d’aquella persona a qui li ha molestat la seva “simple presència” fins a persones que li han donat menjar “perquè tenen bon cor”.

L’objectiu d’entitats com Arrels Fundació és posar eines a l’abast dels seus usuaris, com el Gustavo, perquè puguin tenir el seu propi espai. “Tenir un pis m’ha suposat un gran canvi perquè em dona rutines i això fa que em senti tranquil i feliç. Saber que tinc un lloc per a mi sense que ningú em molesti. Ha canviat fins i tot la meva manera de pensar”, reconeix Flores.

Així, segons Ester Sánchez, cap del Departament de Suport a la Persona d’Arrels Fundació, considera que la “clau és poder tenir les eines perquè la persona sense llar pugui ser autònoma”. A més, Sánchez reconeix que l’acompanyament de les persones sense llar ha de ser integral ja que “són persones a les que els fa por tornar a entrar en una societat en la que ja va fracassar. Crec que en ambdues direccions hi ha reticències i hem de treballar en aquesta direcció per combatre-les”.

Per la seva banda, Roger Fe, responsable del centre obert d’Assís, considera que les entitats que treballen amb persones sense sostre són els “substituts de la família”. “A partir d’aquí, totes les persones que han estat excretades del sistema les hem de fer tornar”, assegura.

La crisi de valors dona pas a l’aporofòbia

De riscos ningú n’està exempt i tothom pot acabar vivint al carrer. Amb tot, segons Sales, “hi ha valors molt arrelats que ens porten a pensar que si ens esforcem i treballem dur no acabarem vivint al carrer”. Aquesta posició de “superioritat moral”, que descriu Sales, pot portar a l’anomenada “aporofòbia”, és a dir, la fòbia a la pobresa o a les persones que es troben en aquesta situació.

En aquesta línia s’ha expressat Fe, i considera que s’està vivint “una crisi de valors” on tothom mira per un mateix, “l’individualisme està fent molt mal i està trencant els vincles comunitaris”. Per aquest motiu, Fe ha destacat que “intenten treballar des de la proximitat i l’empatia amb les persones sense llar i, sobretot, des de la dignitat”.

Com es cuida la ciutadania? s’ha pregutnat Sales, “tirant endavant la ILP de la Renda Garantida, per exemple. Destinant el 30% dels pisos de nova construcció a habitatge social”. A més, Sales reconeix que la societat necessita un parc d’habitatge. “Cal que en el parc social hi hagi una reserva per a les persones que surten d’una situació de sense llar”, ha afegit.

El model Housing First: una eina, no una solució

El model Housing First és un model que fa una proposta alternativa d’habitatge. “Oblidem-nos de la meritocràcia de la persona i donem-li un habitatge digne primer”, ha destacat Sánchez. Així, aquesta professional ha reconegut que, principalment, el canvi de viratge en el model Housing First rau en l’atenció professional. “Els professionals ens adrecem a la persona i l’acompanyem en tot el procés, més enllà del que aquesta persona faci. El canvi de model rau, precisament, en l’actitud professional, sense jutjar l’usuari”.

Sales ha assenyalat que el model Housing First és “una eina per aturar la cronificació de la situació de les persones sense llar però no per solucionar el sensellarisme”. “Necessitem polítiques d’habitatge adreçades al conjunt de la població i polítiques de prevenció”, ha assenyalat.

A més, en aquest darrer debat Socialitzant BCN s’ha posat sobre la taula la necessitat urgent de compartir recursos entre les entitats i l’administració per facilitar els tràmits que han de fer les persones que viuen al carrer. “Els recursos s’han d’adaptar a les persones i no al revés”, ha assenyalat Sánchez.