“Com us sentiríeu si us tanquen la porta i no us donen l’oportunitat de veure de què sou capaços?”

Cinc joves usuaris de la Fundació Comtal expliquen les seves experiències de superació en la celebració dels 25 anys de l’entitat

A l’Esther Jou, quan tenia 17 anys, la van portar en un centre de tutela. Va ser la culminació de tres anys de visites d’equips especialitzats de la DGAIA a la família, diversos intents de fuga i malestar constant. Dins seu, una pregunta ressonava sense parar: “Algú m’escolta i em comprèn?ˮ. I ara llança una pregunta a la sala d’actes del Palau Macaya, que és plena a vessar de joves i professionals de la Fundació Comtal, que celebren els 25 anys de l’entitat: “Com us sentiríeu si us tanquen la porta i no us donen l’oportunitat de veure de què sou capaços?ˮ.

Lamenta, sobretot, la manca de comprensió de l’institut on estudiava. “Als 14 anys havia de tenir un bon rendiment escolar però en vaig suspendre tres o quatre i des de l’institut van valorar que havia de repetir curs. Jo tenia les capacitats per treure-m’ho però les circumstàncies no m’hi ajudavenˮ, explica.

L’Hicham Makroum és un dels altres quatre joves que s’asseuen a la mateixa taula de debat que l’Esther. “M’encantaria poder fer l’exposició en català però encara estic aprenent i millorant el castellà”, diu Makroum, que va néixer al Marroc. Ell, que també es confessa “nerviós” de parlar davant de tanta gent, així com la resta de companys, va arribar a Barcelona quan encara era menor d’edat. Assegura que alguns cops es preguntava: “Què faig jo aquí?”.

Makroum desconeixia com funcionava la llei, no entenia l’idioma i això li generava “molta frustració”. No va ser fins al cap de cinc mesos que no va trobar un lloc on pogués estudiar, al principi en cursos curts, fins que al 2018 va continuar els seus estudis de comerç a la Fundació Comtal. “Soc feliç i ja penso en què estudiar el pròxim curs. Són molts joves els que es troben en la mateixa situació que jo i tots necessitem acompanyament”, subratlla.

Una situació similar és la que va viure Ayoub Mahdane. Ell, que també prové del Marroc, va travessar l’Estret de Gibraltar en barco quan tenia gairebé la majoria d’edat “en la recerca d’un futur millor” i per “ajudar a la seva família”. “Com que sóc culé vaig tenir claríssim que volia venir a Barcelona i vaig tenir la sort que em van proporcionar un pis, tot i que no tothom té aquesta sort”.

Ell també ha estudiat comerç, perquè és del què ja havia començat a treballar al Marroc. Ara, amb 19 anys, necessita un permís de treball, i assegura que això només ho pot aconseguir si una empresa el contracta “per un any”. Fa broma entre els assistents demanant si coneixen qui “vulgui contractar algú sense experiència”. “Si és que sí, quan sortim d’aquí en podem parlar”, hi afegeix, i riu tot l’auditori. Però aleshores canvia el to i alça la veu: “Som menors i no ens podem quedar sense fer res”.

El Rubén Pérez també va tenir força traves al llarg de la seva joventut. “Quan vaig acabar l’ESO estava perdut i no em van donar massa opcions”. Li agradava la tecnologia però, haver-se de fer càrrec de la seva àvia, que va estar malalta, i la manca de suport va fer que el seu projecte estudiantil s’estronqués un parell de vegades. Finalment, a la Fundació Comtal li van trobar un curs de programació gratuït que li va permetre cloure els estudis.

Els entrebancs, la Carla Ramírez, encara els va haver de superar de més petita. “Des de P-3 fins a primer vaig rebre bullying perquè m’agradaven les coses que se suposaven que eren de nois. La mare veia tot el patiment i va anar a parlar amb els professors. Per sorpresa seva, aquests li van dir que si no volia que em passés això m’havia d’aprimar i comprar-me joguines de noies”, lamenta. Tot i canviar-se d’escola “les coses no van millorar” i va agafar una depressió.

“Els meus companys només es preocupaven de jugar mentre jo m’havia de preocupar del patiment que estava passant. Aleshores vaig arribar a l’ESO i no tenia el nivell. Tampoc m’ajudaven”, explica. “Vaig repetir tercer i aleshores va arribar una salvadora, una educadora social de la Fundació Comtal que em va oferir ajuda i em va empènyer a fer un PFI. Em vaig informar i vaig decidir que m’agradaria fer cuina. Aquí és l’únic lloc on em sento realment còmode i puc ser jo mateixa”, exclama. I, a més, reivindica la igualtat d’oportunitats dels joves, indiferentment del gènere, per inserir-se en el món laboral.

Els joves vistos des de diferents perspectives

En aquesta celebració, no només els joves han donat la seva opinió sobre com s’enfoquen les polítiques de joventut. També han debatut des de diferents perspectives la presidenta de la Taula del Tercer Sector, Francina Alsina, la directora general de la Fundació El Llindar, Begoña Gasch, el tècnic de l’àrea de suport al jove del consorci de serveis socials de Barcelona, Juan Francisco Jiménez, la directora de la Fundació Surt, Sira Vilardell i la cap de redacció del Social.cat, Cristina Garde, moderats per la directora de la Fundació Comtal, Marta Galligó.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article