La persona per davant de tot

L'altre dia vaig conèixer a l'Andreu, un jove de 22 anys. Li agraden les pizzes i compartir tardes amb els seus amics i amigues prenent una beguda. També li encanta la música i la discoteca. Passar una estona amb ell va ser una experiència única, bàsicament perquè desprenia alegria, vitalitat i humor pels quatre costats i tenia una manera d'enfocar la vida que molts de nosaltres ja voldríem. De veritat. Sembla mentida que coincidir amb algú així t'aporti tant en tan poc temps i et faci enfocar el dia d'una altra manera. Persones així, en aquests temps, escassegen.

La setmana següent, sense saber-ho, vaig tornar a coincidir amb ell. Em vaig alegrar moltíssim de veure'l de nou. Era recíproc. Vam tornar a passar una tarda fantàstica, clar que sí. Espero poder trobar-nos aviat.

Se m'oblidava comentar que l'Andreu és un jove amb discapacitat intel·lectual. La discapacitat intel·lectual, com es pot veure, no és el que el caracteritzava com a persona i ni molt menys és el més important d'ell. Perquè, al final, la discapacitat resideix en la mirada de l'altre, sempre.

Un error clàssic dels/de les propis/es professionals del camp és presentar la persona amb tot el que la caracteritza negativament. El “no podrà”, “no sabrà”, “necessitarà suport” o fins i tot “jo no ho veig” estan a l'ordre del dia. Tòpics i mites que encara arrosseguem i que no aconseguim treure'ns de sobre. Sí que és veritat que s'ha millorat molt en aquest sentit, però val a dir que és una pràctica encara estesa en els nostres dies.

Això no només és un treball dels agents del sector, sinó que ha de ser un treball més extens, un treball de tothom. Un treball que englobi tota la societat i que canviï aquest enfocament únic cap a la part negativa de la persona. Perquè a ningú li agrada que el presentin amb el que no pot o no sap fer. De veritat us n’aniríeu a sopar amb algú de qui només us han explicat coses negatives?

Per altra banda, els serveis encara segueixen tenint una mancança organitzativa important enfocada cap a la persona. Estem organitzats d'acord amb l'estructura del servei i no de la persona per la qual treballem. Els nostres horaris, torns, presa de decisions, jerarquització, etc. afecten directament a la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual i és que sovint els nostres canvis són pocs i lents. Però sí que exigim sovint que les persones amb discapacitat intel·lectual s'adaptin a canvis estructurals o de servei, sense preguntar primer què els sembla. Realment en molts casos no realitzem accions que generin un impacte en la vida de les persones.

Potenciem la idea, doncs, de treballar dia a dia per a persones, com l'Andreu, ciutadans de ple dret, amb drets i deures com tothom i, per descomptat, amb moltíssimes qualitats i capacitats, les quals hem de conèixer i hem de potenciar.

Esforcem-nos a aprofundir en la persona i no quedar-nos en la part superficial, que moltes vegades no ens agrada. I fem l'esforç també des dels nostres serveis i entitats d'iniciar un procés transformador on la persona estigui al centre de l'acció i dotar-la de suports. Transformem-nos en generadors d'oportunitats per a les persones i canviem la mirada.

A tots/es els/les que esteu en aquesta línia, us convido que seguiu així i animeu a més gent a fer-ho. I també per als que encara no heu començat, va essent el moment. Persones com l'Andreu no poden esperar més, perquè la persona està per davant de tot.