La invisibilitat de viure en l’exclusió social

L'exclusió social es defineix com la pèrdua d'integració d'una persona dins de la societat, econòmicament i culturalment, a causa de la manca de drets, recursos i capacitats bàsiques. La Fundació Foessa va revelar uns informes mostrant així les xifres actuals: al nostre país hi ha 8,5 milions de persones en situació d'exclusió social, el que equival al 18,4% de tota la població espanyola, i un 30% en risc d'exclusió, que es tradueix en una dificultat cada vegada més gran per afrontar les necessitats diàries i en una alta probabilitat d'acabar exclòs. Ara bé, no vull quedar-me només en xifres, també vull mostrar tres factors que, per a mi, tenen molta relació a l'hora de parlar d'aquest concepte.

El primer és laboral: l'atur i la falta de feina, principalment d'aquells que són aturats de llarga durada i que presenten hàndicaps com poden ser els majors de 50 anys i també les persones que no han tingut l'oportunitat de seguir formant-se o pitjor encara, ni l'accés bàsic als estudis i l'educació. En referent a aquest mateix factor, ens trobem que una gran part de la població, tot i tenir un contracte de treball, no deixen de ser temporals i precaritzats, amb sous tan baixos que l'accés a l'habitatge, lloguer o simplement poder continuar permetre's pagar els seus estudis, es limita cada vegada més.

El segon factor és polític/social: I per què hi té a veure? Perquè la solidaritat i l'ajuda humanitària avorreix als que tot els hi va bé. M'explico. Encara es continua pensant que qui està en situació d'exclusió social “és perquè així ho vol”, com si poder viure dignament sense carències ni falta de recursos fos una elecció pròpia (tant de bo) i que si no tiren endavant és perquè “tenen poca voluntat de fer-ho”.

Aquest tipus de frases les he viscut tant professionalment com personalment, i us puc assegurar que crea una impotència tan gran que deixa a la persona amb una baixa autoestima que si per un moment tinguéssim allò tan important que es diu empatia, ben segura estic que més d'un s'ho pensaria dues vegades abans de dir aquestes coses. Sorprenentment (o no), aquest tipus de discurs és causat pels que són proclius a votar partits ultres i populistes. Partits que, evidentment, miren cap a un altre costat quan es tracta de col·lectius vulnerables, no fos que els hi prenguin el seu estatus i poder econòmic, que fa alimentar més l'odi, la indiferència i la insolidaritat entre tots nosaltres.

El tercer factor, i no menys important: la salut mental. L'exclusió social i la malaltia mental tenen més relació de la que ens podem imaginar. Són dues realitats que van de la mà. És el cas de les persones sense sostre, reclusos en centres penitenciaris, persones que es troben sota tuteles públiques, drogodependents, víctimes d'explotació i/o abús, refugiades i immigrants i sense ser menys important, les que no troben feina ni tenen ingressos i, per tant, la seva situació s'ha prolongat tant en el temps que els resulta impossible sortir del bucle.

Hem de recordar que l'exclusió social és multidimensional, i que tots els aspectes que hi van lligats, si no es superen, provoquen un empitjorament de la malaltia o dificulta la recuperació, ja que les privatitzacions socials incrementen el risc de patir-la i poden anar des de la depressió i l'ansietat, fins a una esquizofrènia o trastorn bipolar. Per això és essencial, com apuntava en el primer factor, que es tingui oportunitat per accedir a un treball, habitatge i poder optar a un tractament, suport i rehabilitació adequats a la seva situació.

És evident que és un problema que ens correspon a tots. L'exclusió social és la porta de la marginació i estigmatització per a molts, i encara ho és més en l'actual auge dels populismes que vivim. Per tant, no és urgent la necessitat de contribuir a un canvi en les desigualtats? I assegurar-nos de mantenir l'Estat de Benestar per donar protecció a la nostra societat i garantir-ne els drets bàsics?