M'he convertit en una espècie de detectiu somrient

Tot just fa un any em graduava del que és actualment el meu estil “de filosofia de vida”, la vocació per a l'Educació Social. Em considero una persona somiadora, d'aquelles que literalment tenen els peus aquí però el cap als núvols. M'agraden moltes coses, però el que més m'agrada és saber aprofitar les adversitats de la vida per créixer.

No sé si sabré expressar exactament el que em mou, fins al dia d'avui, en la meva pràctica professional. Durant els anys de formació del grau tots els continguts em ressonaven per dins, els podia extrapolar a la meva vida personal i podia comprendre millor les experiències viscudes. En altres paraules, a tot hi trobava un sentit. Actualment, sé que aquest sorgeix de la relació que jo mateixa creava (intencionada o no intencionadament) entre els continguts de la Universitat i la meva vida personal, els quals han anat i permeten encara que sani gradualment les ferides sorgides de la vivència d'un trauma durant els inicis de la preadolescència i això està sent possible gràcies a l'espectacular poder de la Resiliència, el qual també m'ha permès anar adquirint profundament certes competències professionals de l'Educació Social, de les quals n'estic molt orgullosa.

M'he convertit en una espècie de detectiu somrient, m'encanta observar atentament tots els petits detalls, i els que no són tan petits, mentre escolto activament tot el que puc per poder acostar-me a la persona i acompanyar-la, si ella així ho vol, en el procés de presa de consciència de la pròpia situació i realitat. M'encanta fer preguntes. Sobretot, pregunta rere pregunta, fins a extraure la resposta que realment necessito. Ah, m'encanten les llibretes i els bolígrafs, també. L'adjectiu somrient és perquè totes les funcions i tasques que realitzo sempre van acompanyades de grans dosis de sentit de l'humor, obligatòries quan navegues per oceans moguts. Em prenc l'humor molt seriosament.

Tot just fa un any m'iniciava en el món professional de l'Educació Social, sense cap problemàtica aparent i amb la motivació a flor de pell, iniciant la meva vocació en un CRAE (Centre Residencial d'Acció Educativa) públic del municipi de Lleida per a joves entre 12 i 18 anys, en el qual he après moltíssim. El respecte, la col·laboració, la tendresa, l'amor, la professionalitat i l'estima cap a la professió, són valors i competències que vaig poder observar durant una temporada, les quals he intentat anar introduint en els meus esquemes mentals per tal de poder dur a terme pràctiques educatives de qualitat.

Les autoreflexions constants m'han portat a repetir-me constantment voler ser molt bona en les meves qüestions professionals i sorprenentment la vida m'ha portat d'una forma molt dosificada i agradable cap a l'adolescència. M'encanta l'adolescència. L'adolescència és bonica tot i estar en constants pujades i baixades. M'agrada acompanyar les adolescents en el procés de construcció de la seva pròpia identitat, quelcom complex i alhora preciós, i més, a aquella adolescència que ha estat danyada en la seva infància, per tal de poder-les acompanyar en el procés de construcció i desenvolupament de Resiliència.

Tot just fa 6 mesos se'm va proposar entrar a formar part de l'equip educatiu d'un servei enfocat a l'acompanyament de menors estrangers no acompanyats de 16 a 18 anys, en el desenvolupament de la mateixa autonomia i acompanyament cap a la transició a la vida adulta, en el mateix municipi de Lleida. Paral·lelament, també vaig considerar imprescindible continuar estudiant, on l'estudi actual del Postgrau en Gestió i Planificació de la tasca educativa, que ofereix la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona, m'està donant mil i una estratègies de gestió d'equips educatius i de millora de funcionament d'organitzacions educatives, i realment m'encanta. Imagino una institució educativa no formal exemplar en relacions sanes i valors humans. Seria tan enriquidor i agradable l'experiència diària en ella...

Tot just en aquests moments, estic vivint una pausa laboral a tall de reflexió crítica, positivament i en forma de descans, per tal de millorar-me i créixer, ja que tal com recolzen diversos autors, l'experiència sorgida del fracàs és la que fa aflorar grans aprenentatges. Com la resiliència. Per sort, la vida m'ha regalat obstacles ben difícils d'afrontar, i ha estat la creença en mi d'alguna persona la que m'ha permès convertir-me en una persona i professional altament resilient. Personalment crec que és el que necessitem en els centres educatius. Professionals resilients.

Cal ser resilient en la nostra pràctica educativa, ja que la realitat de les educadores socials és ben complexa, i comporta la vivència constant de mils d'emocions variades. Per tant, cal cuidar-nos al màxim. Això és el que recomano a les futures educadores i educadors socials, cuideu-vos molt. Si vosaltres esteu sanes (espiritual, físic, i mentalment), podreu oferir qualitat en les vostres accions socioeducatives; per contra, l'estrès i l'ansietat podrien acabar dominant-vos. La resiliència permet a les persones utilitzar les seves pròpies vivències com a punt de partida per créixer i desenvolupar-se.

Així doncs, per què no parlar dels problemes que ens trobem a la feina amb les nostres companyes i companys laborals? D'aquesta manera es pot iniciar un procés de resolució i millora, però si no hi ha aquesta comunicació, rarament podrem fer-hi quelcom. Per tant, animo també a compartir i expressar els problemes laborals amb les mateixes companyes i companys de feina, per fer de la vostra pràctica professional una contínua formació permanent.

Tot just des de fa uns dies la meva ment no es trau la idea del cap de contribuir en investigació educativa. Com és sabut, a les professionals de l'Educació Social ens costa molt escriure entorn la nostra pràctica educativa, igual que en l'àmbit de la docència, i són poques les investigacions realitzades entorn aquest àmbit. El tema de les autoreflexions escrites de la mateixa pràctica professional és del tot interessant, i finalment m'he atrevit a començar a realitzar alguns esbossos. T'emportes sorpreses quan després d'haver elaborat alguns paràgrafs, penses i observes aquella realitat d'una forma diferent. I això ens enriqueix.

Justament, mai hi haurà res més bonic que estimar el que fas. Qui estima el que fa, m'entendrà ràpidament. Estic totalment enamorada de l'Educació Social, encara que la pràctica en la vida real sigui ben complexa i fins i tot difícil. Estimem el que fem. Tot just fa un any i així em va.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Mireia Sant Martí sarroca
3.

Quin text tant bonic! Jo també em sento enamorada de l'educació social. Amb 38 anys em vaig posar a fer el grau, encara no l'he acabat ni he pogit exercir. Però m'enriqueix molt tot el q estic estudiant i dins el meu entorn tb em sento una detectiu amb somriure... tant x fer a tot arreu!!! Gràcies x escriure!

  • 1
  • 0
Míriam Solé Solà El Palau d'Anglesola
2.

L'honor és meu al llegir aquests comentaris. No saps la força que em transmets expressant que ha de ser d'aquesta manera: intel·lecte, cos i ànima la nostra vocació. Enhorabona EDUCADORA :)

  • 0
  • 0
Araceli Lázaro Barcelona
1.

Has aconseguir traslladar-me el teu somriure, i a l'hora, la confirmació tot just fa més de 30 anys, que val la pena dedicar-se en intelecte, cos i ànima a l'Educació Social. Endevant

  • 1
  • 0

Comenta aquest article