Professionals i artesans (12): Acomiadar-se

“Camins que ara s’esvaeixen//Camins que hem de fer sols//Camins vora les estrelles//Camins, que ara no hi són(...)//Mai no és massa tard per tornar a començar//Per sortir a buscar el teu tresor(...)” (Sopa de Cabra, Camins, 2001)

“A vegades cal marxar, per poder tornar” (Anònim trobat a Internet)

“Adiós no siempre significa el final, a veces significa un nuevo comienzo” (Anònim d’internet).

Acomiadar-se. Marxar. Dir adeu o fins a un altre. Separar-se d'un lloc o d'algú, d'unes formes de fer, de sentir, de ser-hi. Què ens exigim quan marxem? O què ens exigeixen? Què deixem enrere i què hi ha davant? Acomiadar-se és acceptar el canvi. També és acceptar-se a un mateix. A les pors que ens envolta. Als dubtes que vesteixen tota decisió, presa o no. Marxar és donar-se l'oportunitat de créixer, de tornar a encetar en la vida o en qualsevol professió. Dir adeu pot ser una necessitat vital i professional. Una descàrrega que necessita tornar a ser carregada amb noves fites, amb nous objectius o, simplement, amb noves pautes que ens permetin créixer i sentir-nos estimats en la societat consumista i occidentalitzada que ens envolta. Una nova manera de ser o voler ser acceptats.

Tots acabem marxant algun cop. Tots acabem dient adeu i acceptant el canvi que sorgeix després d'aquesta paraula, d'aquests sons. Però no tots ho fem igual. No tots ho podem acceptar de la mateixa manera, ni amb les mateixes emocions ni reaccions, aquest fet de partir del lloc on estem i deixem enrere. No tothom sostenim els canvis de la mateixa manera, ni tenim la sort de sentir-nos acompanyats per les millors persones possibles o els professionals més preparats. A vegades només podem intuir allò que hem de fer quan aquest acomiadar-se es produeix. A vegades, utilitzem les regles estandarditzades i acceptades dels canvis per acompanyar aquest anar-se'n i acompanyar-nos a nosaltres mateixos.

Als CRAES, com a altres institucions i com a la vida, hi ha moments de marxar, de canviar, d'acceptar allò que vindrà. De mirar-se i recordar. Fins i tot, de permetre's l'enyorança d'allò que deixem enrere i que ens ha vinculat de manera emocional i vital a aquell lloc, a aquelles persones que ens han acompanyat i hem acompanyat. Tornar a veure i viure el món que ens envolta des d'una altra perspectiva. Diferent per aprendre, per conèixer-nos i trobar de nou les nostres potencialitats, els nostres defectes. Per tornar a ser i sentir. Però com a la vida, als CRAES i altres institucions, no estem preparats per la marxa, per les diferents marxes, ja sigui dels invisibles que hi viuen com dels professionals que hi treballen. Tots i totes ho viuen de manera diferent, totes vàlides, ja que no pot existir un únic patró d'acceptar i reaccionar a aquest fet, ja que no hi ha un acomiadament igual.

Hi ha Invisibles que no volen marxar, que els hi costa tornar a la vida d'abans d'arribar. Hi ha Invisibles que et demanen quedar-se amb nosaltres. Hi ha Invisibles que ploren per tornar a casa, que no saben gestionar millor aquestes emocions, després d'un temps on s'han sentit que algú els miraven. Saber acompanyar aquest no voler marxar és difícil i emocionant a la vegada. Cal saber mesurar les pròpies emocions dels educadors/es i les paraules que s'utilitzen per no caure en falses expectatives, ja escoltades abans d'arribar a les nostres institucions o crear de noves que després no es compliran.

Hi ha Invisibles que sempre estan marxant, a qualsevol lloc, a casa seva, al carrer, al consum, a l'autodestrucció... Acompanyar aquest no voler estar és complexa, pel desgast emocional que proporciona als/les educadors/es que els reben i que estan allà. És un no voler estar, on la presència, el no jutjar pot ajudar més que la no presència o el rebuig en les seves arribades. En l'enyorança, un cop hagin marxat, restarà el record del menjar ofert o de la xerrada última abans de tancar els ulls i tacar de llàgrimes les sabanes del llit que els acompanyarà aquella nit.

Hi ha Invisibles que decideixen marxar i donar-se una oportunitat, una nova oportunitat i lluiten per aquest acomiadament, per aquesta nova aventura, per aquest voler tornar a ser.Acompanyar aquesta marxa és senzilla i plena d'emocions que es reparteixen entre la responsabilitat de com anirà i la positivitat de confiar en els altres. També hi ha Invisibles que decideixen marxar per sempre i no tornar a ser. Aquest acompanyament es converteix en dol i malestar. És complicat parlar d'ell, donar-li sortida i acceptar la història de vida que hi ha darrere d'una marxa, en la majoria de les vegades, premeditada i pensada. És l'acomiadament més dur, ja que està associat amb la mort, al fet de no voler viure, de no voler intentar-ho. El silenci, poder estar, la presència, pot ajudar més que qualsevol paraula ja reconeguda i acceptada socialment.

Però no només s'acomiaden els Invisibles, sinó també professionals i artesans de l'acompanyament, educadors/es que tenen una trajectòria i, que, en un moment determinat de la seva història professional, decideixen canviar la mirada, tornar a encetar un projecte oblidat o de nou. Companys/es que diuen adeu, en voler aprofitar una nova oportunitat de créixer, sigui personal o professionalment. Companys i companyes que l'enyor et fan recordar moments viscuts, riguts o de xerrades inacabades sobre la professió d'educar o sobre la vida que ens envolta. Companyes i companys que en algun moment van sentir, dins de la seva ànima, la crida de l'acompanyament a les persones, de la seva cura, voler estar amb l'altre i mostrar-li que pot ser ell, que la història viscuda és important però que el més important es troba dins seu. Companyes i companys amb els quals aprens dels desencerts i dels errors. Dels encerts i dels moments de felicitat. Dels diferents moments de conviure dins d'una institució. Acompanyar aquesta marxa és complicada. Depèn molt del record que deixi aquesta persona en la resta, depèn de les seves altres marxes anteriors i com les ha viscut. En definitiva, depèn de com ha acceptat els altres canvis que s'han donat en la seva vida i com s'han tancat anteriorment, tant en ell/ella com en els altres.

Voldria acomiadar-me d'aquest text de nou amb un fragment de la cançó de Sopa de Cabra, Camins (2001) i que, sempre m'ha acompanyat en moments d'acomiadament o, simplement de poder dir adeu:

"Camins, somnis i promeses// Camins, que ja són nous// No és senzill saber cap on has de marxar// pren la direcció del teu cor// Camins, que ara s'esvaeixen// Camins, que has de fer sol".

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article