Carta a uns amics que seran pares

 

Potser no us havíeu plantejat fins ara que no us coneixeu de res mentre espereu un fill: ni l'un ni l'altre. I clar, no us coneixeu de res com a pare i mare i resulta que pensàvem que precisament ho havíem escollit a consciència.

Potser, també ara, penseu que no era el moment, potser sou massa joves, massa vells, teniu viatges pendents, carreres professionals a mitges, o allò de l'instint, no sabeu si és el que sentiu o, precisament, el que no sentiu. Però ho volíeu, tot i que ara, que mireu al voltant des d'una mena de tamboret del lavabo, i que no us reconeixeu massa ni per dins, potser ho dubteu a estones. No passa res, també us avanço que ens passa a tots.

I tu, amiga, de cop et sents responsable d'una cosa viva amb un cor que batega com si fos el cor d'un os bru, i que no saps si estimes, encara que tot et diu que l'has d'estimar com si no hi hagués demà. Però hi ha demà, i si no l'estimes et prometo que l'estimaràs un demà d'aquests, més o menys proper.

Potser comenceu a entendre perquè les carreres professionals femenines es poden veure frenades quan una està embarassada. O comenceu a flipar mandarines quan tothom, fins i tot sense haver-hi passat, té una opinió claríssima de la situació laboral-familiar del nostre país: quan puguis hauràs de sumar-te a explicar el món perquè sovint no podem portar el mateix ritme de vida. I a tu, amic, també et volem, també et necessitem, perquè si tu ho expliques ens faran més cas, perquè ets un noi i resulta que quan un noi parla d'embarassos i el que comporten, tothom es creu el que un diu. (Si un rellegeix això, s'adona de l'absurd i brutal que és, però és així).

A moments us preguntareu si ho feu bé. També m'agradaria avançar-vos que tots ho fem com podem i algunes vegades com creiem.

A vegades potser et sentiràs sola, o sol o solíssims tots dos per moltes raons, per exemple perquè veus gent que ja ha passat per això i sembla que s'han oblidat d'aquest moment de sacseig que passeu. I gent que no hi ha passat i viu com tu vivies i amb certa sobergueria algú us dirà que no n'hi ha per tant, que un embaràs és un procés normal i natural i afegiran allò de què aprofitis per dormir (que raó no els hi falta però són uns sàdics perquè volen que dormiu dues hores al dia com ells per sentir-se menys sols).

A veure, que sigui un procés natural no vol dir que sigui normal: no vivim embarassades permanentment, per tant és impossible normalitzar-ho per molt que una part de la societat vulgui menystenir-ho d'aquesta manera i així no haver d'afrontar, socialment, el que representa aquesta etapa vital.

És una animalada de procés que no sempre, t'ho dic a tu amic, som capaços d'acompanyar. T'ho dic a tu que no el portes dins però el vols com ella i això et deixa en una posició molt més còmode aparentment però també molt, però molt, més gris. També estarem aquí per tu, no tinguis por de necessitar-nos.

No podreu controlar què et passa per dins amiga, ni per fora. Tu, amic, tampoc ho podràs controlar i quan abans ho entenguis i ho acompanyis sense jutjar-ho, abans et prepararàs per a aquesta nova etapa, ja que la persona que naixerà possiblement tampoc controlarà massa què li passa, i sembla que no però tu també canviaràs molt per dins i per fora. Ja t'avanço que la societat ho porta molt millor això teu que els canvis de la teva companya, preparat per visualitzar-ho. Us necessitem, pares.

També, amic, si vols t'acompanyarem a explicar, si és el cas, que decideixes una cosa que hauria de ser normal com és fer el permís de paternitat en la seva totalitat, sigui quin sigui el teu càrrec, perquè el que és segur que ets, és pare. I aquestes setmanes, que segueixen sent poques, tindràs l'oportunitat de viure una intensitat que pot calmar el dolor que has pogut sentir durant aquests nou mesos, aquestes barreres, aquestes poques mirades cap a tu com a pare. Coneixeràs del que és capaç la teva companya i també un humà de quatre quilos, i parlant del pes, possiblement valoraràs com mai una balança de nadons.

Coneixeràs com de petites (tot i pesar uns deu quilos més de l'habitual) i brutes ens podem sentir amb una compresa-bolquer i amb un dolor de pits insuportable però com reaccionem i com superem el dolor amb acció. Comprovaràs com camina algú amb punts o com pot fer una fidedigna imitació de John Wayne a causa de les agulletes d'estrènyer i fer força durant molts i molts minuts durant un part. Fliparàs. I si hi ets, tot el que passi no només ho veuràs, ho viuràs, i aquí la màgia de tot.

Alguns moments la por no es fa càrrec de la nostra pròpia por i ens estimba com si ens n'anéssim a l'escorxador, no a tenir una criatura. Com si tot fos l'últim cop. Aquell sopar amb els amics, aquell viatge, aquell cine, aquella tarda de pluja amb Netflix, aquell tot. I no serà l'últim. Senzillament, per algunes coses, costarà més trobar l'estona, però ja us ben juro amics que ho valorareu com mai abans. I deixeu-me dir que hi guanyareu amb això de valorar en general, ja que a part de valorar cada fet i àpat que et recorda qui vas ser i qui ets, en part també, us haureu convertit amb algú encara més gros. Sense pretendre-ho, com que fas això de viure adaptant-te, canviant i contradient-te, aprens a viure aquest nou estat amb una intensitat tan grossa que no es pot explicar.

Sembla mentida, des de fora, trobar intensitat en buscar cangur, fer una muntanyeta de saliva amb sorra al parc o aprendre a fer macarrons de plastilina, però us juro que és intens. Cada cosa que faci el vostre nadó, paraules, gestos, rialles, us inflaran com un puto globus aerostàtic. Us sentireu tan plens, tan esgotats però tan reconfortats i orgullosos del que esteu fent plegats que valdrà la pena. Us ho asseguro. Cada dia serà únic de veritat. Tot el que us agradava abans ara us encantarà i hi sumareu més alegries. És tan enorme tot això que us sentireu trencats per dins en bocins que s'estructuren i es recomponen en segons, entre el dolor i la felicitat més plena, deixant sortir una força, una magnitud del que representa la vida i viure que us farà enormes.

Gaudiu i poseu-hi humor, que foten molt riure els punyeters aquests que tenen cors que bateguen com el d'un os bru.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Rosa Mayor nicolau Vallgorguina
1.
Com sempre Mariona, una visió molt personal. Al principi de l'article, vaig pensar que si fos un dels futurs pares cauria en una profunda depressió, afortunadament la cosa millora i fins i tot assoleix l'eufòria més absoluta, . Sempre m'agrada llegir-ne penso que aquestes petites notes d'humor que tens , fa que els articles siguin vius i amb color. Jo aquesta vivència, la tinc molt lluny, crec que no la vaig viure amb tanta intensitat, com descrius, possiblement fruit de l'època i les circumstàncies . Bé Mariona sempre és un plaer llegir-ne.
  • 0
  • 0

Comenta aquest article