L'altra cara de la vida

“La tragedia de la vida es lo que muere dentro de un hombre mientras vive”. (Harvey Dent, Dos caras).
“Tu creies que podríem ser decents en un món indecent. Però no és cert. El món és cruel, i l'única ètica en un món cruel, és l'atzar: objectiu, imparcial, just,...”. (Harvey Dent, Dos Caras).
“No es lo que experimentamos, sino cómo lo percibimos que determina nuestro destino”. (Harvey Dent, Dos Caras).

La vida té dues cares de la mateixa moneda: la cara i la creu. Segons on et trobis, el teu context serà d'una manera determinada o d'una altra. Podràs estar en un costat i un altre, això només dependrà de les teves decisions i de l'atzar vital que a tots ens envolta. No són cares immutables però, cal tenir en compte que sempre hi són. Sempre hi seran i sempre han estat. Segons on ens trobem en un moment determinat o en un altre, així serem mirats, prejutjats per la societat que ens envolta i ens limita, com la mateixa cantonada rodona de la moneda.

El problema recau en aquesta mirada, en aquest prejudici. Si estem en la cara, les mirades són diferents. Els judicis i prejudicis són, per dir-ho d'alguna manera, sans, estandarditzats, establerts i consensuats per una manera cultural i global acceptada per una majoria. És la manera de funcionar, sense desordres i emmarcats en una globalitat que amaga la part subjectiva i individual de cada un de nosaltres. La cara està completament acceptada i és la mirada a la qual tothom vol arribar o hauria d'arribar en algun moment de la seva vida per sentir-se realitzat, construït, acceptat.

La cara és la part que la majoria de nosaltres mostrem. La part visible de la nostra forma de ser. El funcionament estandarditzat que tothom espera veure de nosaltres i que, també, nosaltres, esperem veure en els altres. Són les cuirasses, les diferents pells que ens protegeixen de l'exterior i que han anat cobrint, guarint, el nen que tots i totes guardem al nostre interior. La cara és allò que no sorprèn quan ens relacionem, quan donem la nostra opinió sobre qualsevol tema en una conversa o en la feina. La cara és allò que s'espera, que es coneix i que funciona com la corrent del riu o les onades del mar. Com la sal dels oceans i de les nostres llàgrimes.

La cara és la projecció de la llum en la vida, la claredat del socialment acceptat. De la norma que tots i totes compartim. La cara és el titular de la notícia que no llegirà ningú però que tothom podrem jutjar perquè l'hem mirat i hem passat fulla o el canal de televisió. És el divertiment d'un programa de televisió que no diu res però ens permet fugir de nosaltres mateixos i de la nostra realitat. És el partit de futbol, de bàsquet, que tothom comenta el dilluns a la feina o al bar. Són els diners, els recursos humans i materials, els ports que no s'obren, els hidroavions que apaguen focs, que es prometen però que no arriben al seu destí o no cobreix els seus objectius marcats. Són els plàstics que ens envolten, ens han envoltat i ens envoltaran però que no acaben al seu destí sinó en un altre. Són les campanyes que tothom ha de conèixer i es parlen al carrer. La cara que ens dibuixen i ens fan creure que és real, vital i que cal ser-hi, estar-hi, pertànyer, ja que allà ens trobem tots i totes. La cara socialment acceptada. Aquella a la que tothom ha d'aspirar.

I, després, ens trobem la creu. La part fosca. La part desconeguda. La forma diferent de funcionar, quelcom que no està acceptat socialment i que no forma part d'allò estandarditzat. La part que ens sorprèn. La part que no deixem conèixer de nosaltres mateixos. El nen que reprimim en el nostre interior. La creu és allò que ens fa aturar i dir "mira allò". La creu ens permet reconèixer la nostra zona de confort, el nostre reialme de pau que ens ajuda a veure'ns per sobre de la resta. Ens veiem com llum en un món on reconeixem la foscor, i que ens permet escollir dues formes d'actuació: enfrontar-nos o amagar-la dins de la nostra llum cegadora que ens envolta en el nostre dia a dia.

La creu és darrere de la cara. És la mort de la vida. La tristesa d'un somriure. El record funcional de la cama o el braç que ja no ens acompanya. És la notícia amagada del foc en l'Amazones o en Àfrica. Són els emigrants que travessen fronteres, oceans i que ningú els pregunta pel seu nom, per la seva història. Són els menors que veuen morir als seus pares en el camí. Els pares i mares que no poden salvar als seus fills ni amb l'última abraçada d'amor. Les famílies que sacrifiquen el seu futur per un futur que els retorna al seu lloc d'origen. Els combats que els mateixos soldats no entenen i que acaben amb les seves pròpies famílies, amics o veïns. La creu és la buidor del forat de metralla en un menjador en el moment del sopar. És la bossa de plàstic llançada al mar des d'un creuer o des d'un camí turístic i massificat. És la notícia que es troba sota el titular que ningú llegirà però que tothom comentarà l'endemà. Són les polítiques socials assistencials que ens envolten i que no curen, només posen venes, pegats i, poques coses més. Polítiques, en general, que es basen en números, en objectius quantitatius que no qualitatius i que, en algun moment, s'ha de plantejar el seu real canvi de mirada. Polítiques que no cuiden però només parlen de cuidar al cuidador. Polítiques arrelades encara en la fe del canvi, de la mirada superior de les persones que els reben i treballen però no establertes en la prevenció, en l'observació d'allò que realment és necessari per acompanyar un canvi, per cuidar a algú que només necessita sentir-se mirat i reconegut i que ens permetrà oferir allò que pot necessitar per tornar a ser i estar.

I què fem els professionals que acompanyem, que cuidem, que protegim? On ens col·loquem? Creiem realment en la feina que fem? En el sistema? En les persones que acollim i amb les que treballem? La nostra tasca s'ha de continuar valorant per uns números, per uns objectius numèrics? Què fem? Qui ens cuiden dels diferents fracassos que ens trobem en la nostra tasca, en l'acompanyament a persones? Parlem d'ells? Creiem, realment, en els nostres usuaris/es? Ens organitzem qualitativament per fer la força necessària perquè la nostra veu professional sigui escoltada? Per provocar el canvi que el sistema i les seves polítiques necessiten? Escrivim per donar a conèixer la nostra feina professional? Ens donem a conèixer o encara parlem del "com si..."? Cerquem millores professionals (vacances, millores econòmiques, recursos, ...) o un millor reconeixement de la nostra feina, d'allò que fem i que no qualsevol podria fer? Reconeixement la part més antiga de la nostra professió, la vocació? On estem?

A vegades, m'he imaginat que som l'atzar que mou la moneda que és la vida. Que som la possibilitat de canvi. Els senyals del camí. La mirada que ens recorda la llum en néixer després de la foscor. L'olor del nou ésser. L'abraçada donada sense ser expressada. A vegades, m'imagino que tots i totes formen part d'aquest atzar que permetrà que una persona que es troba en la creu de la vida, pugui arribar a la cara i ser reconegut com a persona socialment acceptada i estimada. Tornar a ser i estar en la llum de la vida, reconeixent la foscor i assumint-la en la seva nova projecció. A vegades, m'agradaria creure que som atzar i que ens hem trobat, no per canviar persones ni camins, sinó per escoltar i donar opcions. Per acompanyar en silenci i en el temps. Per estar-hi, ser-hi i permetre a altre creure en ell i en la possibilitat de ser i donar vida. Acompanyar en el canvi a l'altra cara de la vida.