Com parlaran català els qui han arribat de fa poc a un poble petit?

Considerem petit un poble que no depassa els 3.000 habitants, on la gent coincideix en un moment o altre a la farmàcia, a l'entrada de l'escola, al CAP, al mercat, a la plaça, a la parada de l'autobús... Un poble on cadascú, quan descobreix un vilatà nou, fa càbales d'on viu, d'on és, què hi fa, i ho comenta amb el veí. Un poble on arriben a tothom els fets que en trenquen la monotonia: l'avi que s'ha mort, la botiga que ha obert, la parella que ha partit peres, l'afortunat de la rifa...

Les persones nouvingudes, tan bon punt surten al carrer, es veuen immerses en aquesta “música”. Una música que sona força sovint en català. Es troben amb la llengua catalana. Des del començament, però, perceben que aquí l'important és parlar castellà, sobretot quan veuen que els que parlen català canvien de llengua quan hi coincideixen en un punt o altre del poble.

Tot i això, senten parlar català i, si escolten, capten paraules i maneres de dir molt freqüents i acaben sabent-les sense adonar-se'n. Els passa a l'escola on porten els fills, al forn mentre esperen tanda, al mercat quan la firaire anuncia uns productes...

Parem-nos un moment en les paraules ‘apreses’, per fer-ho després en les converses que les generen. Quines paraules o expressions catalanes poden quedar gravades en la memòria d'aquestes persones que tenen ja llengua pròpia i malden per explicar-se en castellà? Se'n podria fer la llista de més d'un centenar. Començant per expressions de contacte interpersonal (hola, adéu, gràcies, perdó, bon dia...) i passant pels nombres més usuals, les característiques de les coses (gros, petit, llarg, prim, curt...), allò que ens situa en l'espai (a dalt, a baix, lluny, a prop, dins, fora, amunt, avall...) o en el temps (demà, dilluns, abril...), els colors, les mesures (quilos, litres, metres, graus...), les sensacions primàries (calor, fred, son, gana, set...), les parts del cos més visibles (cap, ulls, boca, cames...) i un etcètera no gaire llarg.

Evidentment, aquestes “illes” lingüístiques no són suficients per comunicar-se en català, però en poden ser la llavor. Caldrà que la gent nouvinguda trobi ocasions on sigui fàcil introduir-les amb ple sentit comunicatiu; necessiten converses amb catalanoparlants que vagin més enllà dels diàlegs prototípics d'encontres puntuals. Aquí sorgeix la necessitat de dotar els pobles d'espais socials on la gent que vol acostar-se al català pugui accedir-hi regularment i trobi veïns o veïnes disposades a donar-los suport tot mantenint-se en la condició de veïnatge. Espais socials de trobada i comunicació en català i en petits grups.

És possible constituir punts de conversa grupal com aquests, emmarcats en una acció de voluntariat i dins d'equipaments d'ús social com ara centres culturals, associacions de veïns, biblioteques, entitats solidàries, equipaments municipals, AMPA d'escoles, etc.? Hi ha cap recurs metodològic que pugui estar a l'abast dels qui reben els nous parlants i condueixen les converses?

La CAL, Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana, amb el projecte Xerrem Junts, disposa de les eines i l'organització necessàries per fer-ho realitat. De fet, ja ho està fent en força poblacions d'aquestes característiques.

A la CAL som a punt per correspondre a les demandes que se'ns facin en aquest sentit des de qualsevol entitat o ens públic. Signem acords de col·laboració, cerquem persones voluntàries, les formem convenientment, les fornim de recursos i les acompanyem en la tasca dinamitzadora.

El resultat és una experiència de cohesió social que genera interès per la llengua catalana, n'impulsa un coneixement més aprofundit i fa créixer el sentit de pertinença al país que la parla. Uns reptes als quals hem d'anar donant resposta des de tants i tants angles de la vida social i política.