Un pas endavant en la repressió, dos passos enrere en la lluita social

Catalunya viu una recrudescència del conflicte nacional. Conflicte que per la seva naturalesa camufla alhora, premeditadament, la realitat de les condicions de vida de les classes populars, dels treballadors catalans en el seu conjunt. La lluita social, la realment transformadora, fa un pas de gegant cap endarrere, mentre la repressió s'accentua, fent un pas endavant.

Demà ens llevarem en plena jornada de reflexió, preludi d'un escenari que no augura grans esperances per als interessos populars. Unes noves eleccions generals fruit dels designis de les grans fortunes que van pressionar als seus representants en el parlament, frenant la composició del que, embellint amb gran retòrica, van titllar de govern d'esquerres.

Els resultats en aquestes eleccions condicionaran, encara més, la realitat social. Una nova crisi s’apropa. I tenim tots els números de tornar a ser nosaltres, les classes populars, els qui paguem els plats trencats d'aquells que juguen a repartir-se el món, amos del dret de poder extreure'n suculents beneficis diàriament.

Davant l'agudització de les condicions de vida que implicarà aquesta nova crisi, cícliques en el capitalisme, els actors es preparen. La repressió i la presó a Catalunya no responen només a la fustigació al moviment nacional - a tot, no sols als seus líders agenollats als interessos de les grans fortunes catalanes - sinó al manteniment de l'ordre social.

Els treballadors del sector social, així com la resta de treballadors de qualsevol altre sector, coneixem les condicions d'explotació i infravaloració del nostre treball que dibuixen situacions deplorables, amb un conveni col·lectiu lluny de garantir sous dignes i drets, per a treballadors i usuaris.

Tenim una problemàtica apressant: habitatge, salut, educació, ocupació. Una situació que s'empitjora i que arrossega després de si altres problemàtiques: alimentació, drets bàsics, igualtat, etc.

La Llei de Contractes de Serveis a les Persones, la Llei Aragonès, és un clar exemple de la realitat. Emparant-se en la fal·làcia que cerca el benestar i la millora de la qualitat de vida, i garantir la qualitat de serveis, afavorint a empreses especialitzades i innovadores, si arriba a aprovar-se, portarà més misèria. Deixant de banda una anàlisi en profunditat sobre aquesta Llei - recomano llegir el posicionament de la Xarxa d'Economia Solidària (XES), el més concís i clar que he llegit sobre aquest tema – només cal tenir una mica de memòria històrica i veure què és el que succeeix a tota privatització: precarietat, persecució del funcionariat, preus inflats, infraestructures deplorables, atac dels mass media als drets laborals conquistats, etc. (Sobre aquest tema recomano el documental Catastroika, una mirada històrica sobre les privatitzacions, sobretot les ocorregudes a Grècia). Misèria i repressió, dues cares d'una mateixa moneda, en mans d'un mateix executor.

Els treballadors tenim un deute històric. Un deute amb els valors de solidaritat, progrés i transformació social, pilars elementals per a avançar cap a una societat justa i igualitària. La nostra resposta no pot ser la concessió sense miraments a qualsevol marca política, qualsevol partit, qualsevol líder. Hem d'obligar-nos a ser exemple.

Aquesta obligació no és la de martiritzar-nos a passar per les urnes per algun deure contret amb la democràcia fruit de la pressió mediàtica o social, o la mínima del “vaig votar al menys dolent”. Sinó l'obligació d'usar el nostre capital humà per generar condicions subjectives que facilitin els canvis. La picada d'ullet no és a l'abstenció, al boicot, sinó, com ens augura la jornada de demà, a la reflexió.