Valor públic i pulsió estatista, una confusió d’esquerres?


L’esquerra política fa un temps que posa el focus d’atenció sobre els models de gestió de les administracions públiques, en el sentit de com s’han de prestar els serveis, si de manera directa, és a dir, a partir de mitjans propis públics, o indirecta, amb el concurs d’empreses (siguin d’iniciativa privada/mercantil o bé de caràcter social/tercer sector) o altres organitzacions funcionalment similars (associacions i fundacions, bàsicament). Aquest és un debat polític necessari i fonamental, però, al meu entendre, descentrat per apriorismes ideològics que poden tenir per conseqüència enfortir innecessàriament l’Estat a expenses de l’autonomia de la societat civil. Miro d’explicar-me.

Si podem parlar de climes polítics, podríem afirmar que al nostre país actualment hi ha un clima de consens implícit en la idea que han de ser les administracions públiques les que controlin directament tant com sigui possible la provisió de serveis públics. Aquest consens recau sobre el conjunt de serveis, però ara especialment damunt dels d’atenció a les persones, sobretot després de la disputa generada al voltant del tràmit de la Llei de contractes de serveis a les persones. El supòsit subjacent a aquesta posició és que l’administració pública vetllarà sempre millor pels interessos públics, alhora que serà més eficient, estalviant recursos a l’erari públic, si presta directament serveis dels quals n’és competencialment responsable o es veu en la necessitat d’intervenir per responsabilitat pública.

No és motiu d’aquestes ratlles avaluar aquest supòsit. El meu propòsit és qüestionar un element clau que impregna el consens implícit sobre la prevalença del model de gestió directa de serveis per sobre de l’acord en matèria de planificació i gestió amb tercers: que l’esquerra política confon el que és públic amb el que és Estat, i que d’aquesta manera corre el perill de tendir més a l'estatisme que a procurar l’eficiència en l’organització i la provisió de serveis públics. Per estatisme entenc el plantejament que veu en l’administració pública l’única agència de promoció i administració de béns públics.

Discrepo de la connexió conceptual que fa ambivalents els conceptes de públic i Estat. Per tal d’aclarir-nos al respecte seria pertinent deixar llast ideològic i referir-se més a fets empírics formulant-nos la següent pregunta: aquelles associacions i organitzacions de la societat civil que promouen projectes i serveis d’utilitat pública, no essent Estat, pertanyen conceptualment a l'àmbit d’allò que s’entén per privat o bé a l’espai d'allò públic? La meva resposta és que no essent administració pública, el valor d’aquestes entitats és públic i que entre les seves funcions hi ha que promouen béns públics, és a dir, projectes i serveis pensats per a les persones que els requereixen per poder participar activament del conjunt de la societat a la qual pertanyen.

Podríem posar molts exemples d’entitats i organitzacions d’aquesta mena. En l'àmbit de l'acció social han estat fonamentals en processos d’inclusió: garantint atenció a les persones que ho necessitaven quan l’administració amb prou feines hi intervenia; innovant en plantejaments conceptuals i en metodologies d’acció que posteriorment han estat notables incorporacions teòriques i pràctiques a les polítiques públiques en curs i als serveis administrats per l’Estat; concertant amb l’administració pública col·laboracions de planificació, gestió i prestació de serveis. Només a tall de referència, en el camp de la lluita contra l’exclusió i la vulnerabilitat socials, o en el de les persones amb discapacitat i/o diversitat funcional, trobaríem moltíssims exemples d’iniciatives de valor públic que no es troben sota control de l’Estat però que empenyen el conjunt de la societat cap a noves fites de progrés, per regla general involucrant l’administració pública en aquest procés.

En conseqüència, si des de plantejaments denominats d’esquerra es justifica i promou acríticament que només el que és Estat garanteix allò que concebem com a públic, i que per aquest motiu l’administració pública ha de concentrar la producció i la provisió de tants serveis com sigui possible, molt probablement el subproducte d’aquesta posició sigui debilitar la societat civil, la capacitat d’autoorganització cívica i la millora continua dels processos de conceptualització i intervenció socials. Qüestió especialment inquietant, perquè una de les condicions de millora en política pública és la seva obertura als nous reptes de les societats contemporànies i a la innovació conceptual i metodològica, en què una diversitat d’actors en interacció juguen un millor paper en els processos de millora de les intervencions públiques que pocs o un de sol.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article