Acceptar o lluitar

“Vocació = Sí. Dignitat = També” (Proclama a la manifestació de l’educació social el passat 11 de Febrer del 2020).

“En 16 anys de professió, és la primera a la qual assisteixo per la millora de les nostres condicions i reconeixement” (Companya de professió l’11 de febrer del 2020).

“No sabem pas l’altura que tenim fins que se’ns demana que ens aixequem” (Emily Dickinson).


Fa una setmana va haver-hi una manifestació davant la DGAIA d’entitats del tercer sector. Els seus integrants, la gran majoria educadors socials, van estar tallant l’avinguda del Paral·lel durant unes hores. Les seves reclamacions són històriques i necessàries per a una professió que es necessita en la nostra societat deshumanitzada i, cada cop més global i unificadora. I també per a uns professionals que necessiten ser vistos, escoltats i passar de la invisibilitat confosa actual, a la visibilitat d’una professió tan real com la de mestre, psicòleg o enginyer.

“No som monitors, som educadors” s’hi podia llegir en una pancarta. És cert, som educadors i hem de defensar aquesta postura, davant d’altres professionals, davant de famílies i escola. Hem de dir-ho, hem de vocalitzar-lo i fer entendre la posició d’igualtat professional que la nostra elecció ens dona. Som professionals de les relacions socials, de l’art de la vinculació i, en aquest sentit, ens permet observar la realitat des d’una altra perspectiva, des d’un altre prisma. Una perspectiva que ens ajuda a veure allò que s’amaga en el fons de l’iceberg, aquell 90% submergit que totes les persones i els nostres usuaris i usuàries, tenen a la seva motxilla i que, a vegades, els fa actuar de la manera que ho fan. Aquesta és una de les nostres grans fortaleses i no les podem oblidar, ni amagar.

Som professionals de l’acompanyament, però a la vegada no ens sentim acompanyats. Donem suport a processos d’apoderament de persones fràgils, trencades com els puzles que s’obren a les taules i que cal muntar amb paciència, tranquil·litat i una important capacitat d’observació i triatge d’allò que ens servirà per acabar construint-lo. És a dir, de fer que el subjecte assumeixi la seva història, l’accepti i sigui capaç de veure’s formant part del món, en definitiva, de la vida. Acompanyem persones al llarg del seu cercle vital, alguns ho farem en la infància, altres en l'adolescència, en l’etapa adulta o en la vellesa... Diferents moments vitals on els educadors socials som presents, donem suport, fem créixer, apoderem les persones, però sense ser acompanyats per les institucions que ens governen i volen manipular-nos. Hem de fer visible la necessitat de suport de la nostra professió, per dignificar-la, per fer-la visible, per donar-li veu i reconeixement social.

Ser educador/a no és fàcil. Has de conèixer i acceptar les pròpies limitacions personals i professionals i reconèixer els límits i el buit de la societat actual que ens envolta. Ser educador/a, com deia un company de feina, és acceptar que només posem una llavor i que l'altra persona ha de permetre que creixi dins seu i que, a vegades, nosaltres no veurem aquest creixement, sinó que un altre professional serà qui ho vegi. Ser educador té una part purament vocacional, com ho tenen la majoria de professions relacionades amb les persones. He conegut persones que han estudiat per ser mestre, metge i educador i quan han encetat la seva professió, ho han deixat, perquè no era allò que s’imaginaven que seria. Hi ha una part vocacional, d’apropar-se i acompanyar a les persones, però també hi ha una part important de formació continuada de la nostra tasca professional, de conèixer al subjecte, de veure al subjecte, d’apoderar-lo.

Sense la formació adequada i continuada al llarg de la trajectòria professional, no pot haver-hi la figura de l’educador o educadora social. L’educador o educadora social no només pot ser vocació. És important, aquesta part d’interès per l’altre, ha d’existir, però la part formativa, en definitiva, és la part que ens dignificarà com a professionals, que ens farà visibles i ens diferenciarà de la voluntarietat d’altres oficis que acompanyen a persones. Les institucions i el govern ens han de veure com el que som: un grup professional necessari per a una societat cada cop més global i unificadora, on allò diferent cada cop és més rebutjat, Ens han de veure. I aquesta visibilitat s’ha de dignificar, no com el passat que ens envolta, sinó com el present professional que som, per millorar, no només el nostre futur, sinó el futur social d’una societat cada cop més perduda i diluïda.

No som salvadors de ningú. Només som els senyals que poden acompanyar aquest canvi. Els fars que mostren una llum dins de la foscor. El camí que creua el bosc. Som petjades que algú veurà i podrà agafar. Però perquè tot això sigui possible, cal que se'ns reconegui la nostra tasca professional, ser visibles com a educadors i educadores que som, caminant junts cap a una societat crítica, diversa i més justa. Treballem amb persones fràgils, trencades, però qui ens acompanya a nosaltres?

 

“Oye, ¿a qué te dedicas? // Soy Educador Social. // ¿Y eso qué es?” (Blog de Educador de menores).

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article