El tercer naixement: passaport per l'autonomia personal

Des del projecte Aula Actual cuidem molt el suport a pares en els processos d'educació dels seus fills, tasca sempre complexa i cada vegada més difícil i compromesa.

Atenent que la majoria de casos els pares exerceixen la funció d'educar als fills i filles des de la intuïció, documentacions genèriques i la seva pròpia experiència, la nostra contribució es basa en periòdiques informacions molt documentades sobre temes rellevants, orientacions concretes en funció dels trams d'edat dels fills i filles, i assessorament a pares i mares de grups específics com per exemple els dels becaris i becàries universitaris de les Beques Joves Talents de la Fundació AGBAR, que a més tenen orígens culturals diferents.

Situant-nos en l'àmbit de la informació, avui he volgut reflexionar sobre com contribuir a l'autogestió del fill o filla a partir d'una etapa del procés cap a la seva plenitud personal. I per aquest objectiu considero molt bon referent la visió que argumenta amb profunditat l'acreditat psicoanalista Eric Fromm, autor de diverses publicacions, entre elles Por a la llibertat. Em refereixo al que ell n'anomena el tercer naixement.

Fromm afirma que la tasca més important en la vida d'una persona és donar-se naixement a si mateixa, per poder arribar amb plenitud a ser la persona que potencialment ja és.

Ens indica que hi ha tres naixements possibles a la nostra vida: el primer és el moment de la concepció, quan els pares dibuixen el primer model desitjable del fill que comença ser. El segon és quan sortim del ventre matern: quan el nadó es converteix en una realitat i no sempre coincident amb el que havíem desitjat. Acceptar-lo sense recança, amb un amor sincer i compromès, és substancial perquè, sota l'impuls d'estímuls afectius valoritzants per part dels pares, el fill o filla siguin capaços de prendre el relleu en un punt del procés i fer camí des de la seva pròpia iniciativa. Vol dir poder passar de la total dependència a la plena autonomia, que no impedeix acceptar ajuts i suports quan calgui. Aquest és el tercer naixement, segons Fromm.

En el context dinàmic i constantment canviant de la societat actual, que va creant nous paradigmes que exigeixen un constant desaprendre allò que va quedant ràpidament obsolet per aprendre opcions noves, és necessari fer possible aquest tercer naixement. Hem de tenir clar que l'objectiu de l'educació actual és preparar als infants i joves per a uns escenaris de futur que encara no existeixen. Arribarà un moment en què els pares deixaran d'estar capacitats per ajudar-los, ja que els nous horitzons exigiran entrenaments diferents i molt creatius. És necessari saber quan cal fer un pas al costat. Sobrepassar els límits adequats es pot convertir més en un destorb que en un ajut. El tercer naixement pretén donar valor a aquesta autonomia en la conducció del mateix desenvolupament personal orientat cap als escenaris d'un futur imprevisible.

Però durant el tram en què els pares són protagonistes en la conducció del procés de creixement mental i emocional dels seus fills, han d'ajudar-los a desenvolupar competències i capacitats nuclears en la seva evolució. Em refereixo bàsicament a potenciar la seva capacitat analítica per avaluar els fets amb esperit crític i, com ja he esmentat, actualitzar-se constantment, sabent-se adequar a noves exigències, reforçar el talent creatiu i la mentalitat emprenedora, organitzar-se bé per aprendre a controlar l'estrès i evitar desbordaments. I finalment, utilitzar amb eficiència els nous recursos competitius per encaixar en la nova societat que vindrà.

Dissortadament encara hi ha joves que mai han pogut tenir aquest tercer naixement. A vegades per estar immersos en un context social inadequat. També per manca de compromís dels pares en la seva educació, actuant amb principis rígids, amb rutines antiquades i no gaire caliu afectiu.

N'hi ha altres encara més problemàtics, que acaparen tot el procés des d'una educació sobreprotectora, creadora de subordinació i poc rica de contingut. El problema rau en el fet que aquests pares, de fet són especialment les mares, fan la impressió d'estimar molt i això camufla el problema. A nivell possiblement inconscient, hi ha una mentalitat narcisista, amb un fons d'egoisme malaltís i actitud dominadora, que propicia la dependència emocional del fill o filla.

La relació pares-fills, com deia Andre de Peretti, un prestigiós pedagog i psicòleg francès, no és fàcil i a vegades és difícil d'avaluar perquè hi ha pel mig l'impacte de les emocions.

Estimem els fills perquè quan arribi el moment adequat, se'n puguin anar i construir el seu propi somni. Els pares sempre hem d'estar a prop, per si ens necessiten, especialment si entren en crisis que no saben gestionar.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article