Confinament i sensellarisme? #NoHome

És ben sabut que estem immersos en una situació excepcional que requereix mesures excepcionals. Tot i que ha costat prendre segons quines decisions considerades impopulars (cancel·lació de segons què), sembla que tot i que ha estat a poc a poc, s'estan duent a terme.

L'arrel d'aquesta opinió es desprèn del hashtag #joemquedoacasa, un hashtag, entre d'altres, que invita a tothom a quedar-se a casa per evitar el contagi i així contribuir a fer que el sistema de salut no es col·lapsi i poder-lo contenir. Tot aquest fenomen ha derivat a tota mena d'iniciatives per fomentar la interacció i la participació de la gent per no “sofrir” aquest confinament. El teletreball, per qui pot fer-lo, és una opció que s'està provant i que pot obrir la porta a la viabilitat d'aquesta pràctica en un futur, si funciona, però això és un altre tema.

Ara bé, com sempre, en aquestes situacions hi ha persones i col·lectius que es queden fora, que es converteixen en més vulnerables del que ja són, en més invisibles, en més dèbils i les seves opcions es redueixen a un nivell soterrani que les envolta d'un mar de rebuig més gran del que ja carreguen.

En aquesta situació/confinament hi trobem un ventall molt ampli de persones a les quals afecta, i molts tipus d'afectacions, és a dir, persones que ho utilitzaran per disposar de temps, per anar traient d'una llista accions que sembla que mai podien desaparèixer i altre tipus d'afectacions més extremes, com no tenir on anar o fins i tot confinar-se en situacions d'extrema duresa com persones, dones especialment, que són víctimes de violència de gènere, amb l'agressor. No ens podem oblidar absolutament de ningú.

Concretament, les persones sense llar, en situació de carrer, es troben exposades a més a més de tot el que ja porten a sobre a no poder guarir-se o confinar-se per no disposar d'una llar que els hi permeti. Aquesta situació nouvinguda pot oferir una àmplia visió de com està el sistema, de com funciona, de com les polítiques per pal·liar la vulnerabilitat de les persones, tot i que avancen, no s'arriben a resoldre, només a tapar.

No es tracta d'oferir serveis, es tracta de canviar l'estructura, d'observar que és el que es necessita perquè totes les persones tinguin garantides les seves necessitats bàsiques i en aquest context, insisteixo, en l'habitatge #housingfirst. Les persones que no poden quedar-se a casa, què? N'estic segur que en el moment de valorar els casos de risc en un hospital, els i les invisibles seguiran sent-ho.

Se'n podrà extreure alguna conclusió positiva de tot això? Servirà per donar-nos compte i sobretot per a què s'adonin de la necessitat de garantir els drets de tota la ciutadania? Servirà per veure que una llar digna és un dret? Malauradament, estic segur que quan tota aquesta situació minvi, tornarà a ser tot com abans del virus. I repeteixo, malauradament aquest virus, no servirà de res.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article