El confinament de les pantalles

Després de dies de confinament... ja amb un xic de perspectiva, a estones prou lúcides, parlem de pantalles, que aquests dies són alguna cosa més que pantalles. El confinament obligat per les mesures derivades de la pandèmia, ens ha encaixat dins una situació que no esperàvem viure. Les professionals, a distància del nostre terreny d’intervenció, però connectades a la feina, seguim treballant en la prevenció (sobretot dels usos de pantalles) i ens preguntàvem quines serien les respostes a les noves necessitats socials.

Però... Quines són les noves necessitats? Davant la urgència, la pressa, l’emergència, la incertesa... han sortit, com bolets a la tardor, tot de pautes per famílies, guies de salut emocional, consells específics per tractar amb adolescents... no hem tingut temps d’analitzar l’impacte social, familiar, acadèmic, econòmic, personal... I ja estem donant consells?

Escrivim des de la voluntat de no generar quelcom contraproduent per al benestar, tant dels adolescents, com dels adults (”No estic fent el que toca”, “No ho estic fent bé”, “No es compleix l'horari”, “No hi ha suficients límits” –quins són aquests límits?–, “No en tinc ganes...”). Tot ens ha sobrevingut d'una forma dràstica i amb el bombardeig constant dels mitjans, les xifres, els contagis, les defuncions, la incertesa pel futur, la salut, la família... sembla difícil que n’hagi de sortir quelcom fruit de la serenor, quan de moment tot és nou per totes i ningú en té ni idea de confinaments, ni de fórmules per a confinaments. Siguem humils.

I si posem sentit comú? Diuen que és el menys comú dels sentits, però és aquell que ens permet no perdre el nord davant d’adversitats i emergències, que no ens guiï la pressa o la por, no ens oblidem que aquí, els patiments són bidireccionals, pels nostres fills i filles i per nosaltres.

Nova fórmula per a tractar amb els i les adolescents? Nova manera de gestionar les emocions que vivim tan intenses? Recepta màgica per a no sentir-se angoixat/da aquests dies? Doncs no.

Tornem on érem? Doncs allà mateix.

Tenim davant una situació de convivència imposada. Serà des del vincle i les relacions afectives que podrem aconseguir que la convivència es pugui relaxar, sigui suportable, agradable i amable per tothom. Llavors, la resta, acaba fluint. Necessitem que flueixi per un benestar comú, i aquest és el nostre objectiu. Potser l’important és que totes estiguem bé. I entre totes les coses amb les quals “hem de bregar” amb les i els adolescents, nosaltres n’hem escollit algunes.

Els conflictes. Hi són i hi seran. Que siguin per coses veritablement importants. Que no es converteixin com a excusa per justificar l’ús de pantalles i l’evasió. Dosifiquem les energies!

M’enfado –em retiro a l’habitació–, jugo o miro (mòbil, Netflix, pel·li...) –com que estic enfadat/da–, allargo i hi passo el dia.

Si no troben motius per sortir de l'habitació, serà bastant probable que hi passin més hores del compte. Els adults fem alguna cosa en això? A què estem contribuint? A entrar o a sortir de l’habitació?

Les habitacions tancades. El seu espai, el seu confinament personal. Potser els adults utilitzem un espai molt més gran de les cases, ells/es no habiten tant per les cuines, els menjadors.... a mínim que s’hi sentin còmodes o no tinguin altre lloc on estar. Si els hi respectem el seu espai vital, serà més fàcil que en algun moment sentin la necessitat de sortir. Aprofitem aquestes sortides per convidar-los a “comentar”, “abraçar”, “tirar-nos a sobre”, “demanar l’opinió”.... i a estones rebrem feedback, i a estones rebrem “No em ratllis”, però anirem rebent. No ens oblidem que els adults, podem sortir a comprar de tant en tant.

Les pantalles. Un gran moment. De fet, vivim en el confinament de les pantalles. El protagonisme el tenen en gran part les pantalles: la distracció i l’oci, les converses, les notícies, les relacions, l’institut, la feina, la solitud, la companyia, les ganes, el descobriment, la curiositat, la informació, la desinformació, els fakes, la procrastinació...

Quina sort passar aquest confinament amb les pantalles. O us penseu que els que estem fent teletreball el podríem fer sense elles? Els adolescents podrien estar connectats (si ho fan) amb els profes? Amb els amics? Com la resposta és clara, serà més fàcil un acostament proper per poder entendre quina relació tenim tots plegats amb les pantalles. A més, si transitem per les seves dinàmiques i ells per les nostres, també veurem en què inverteixen i en què invertim el temps, i serà més fàcil animar-los a connectar-se per altres coses que no sigui només el referent a les seves distraccions i a convidar-los a fer activitats offline.

Abans de preguntar-nos si hem de reduir el temps que passen amb el mòbil, siguem curoses, doncs el mòbil ara més que mai suposa el seu contacte social, les seves necessitats comunicatives i d'expressió emocional. No oblidem que en aquest temps de confinament, els i les adultes també n'estem sortint beneficiats de les pantalles i els/els adolescents s’emmirallen en nosaltres.

Els sentiments compartits. No esperem que ens preguntin com estem, com ens sentim. Però se'ns passa pel cap explicar-los en algun moment com estem? Tampoc és “habitual” que ens ho expliquin ells o elles, ja que compartir sentiments queda restringit als iguals: “Estic ratllat, angoixat...”.

Si ja no es feia abans del confinament, què ha canviat ara? El temps. Tenim tot el temps, pràcticament les 24 hores per a anar trobant espais per a parlar-ne. Potser les primeres vegades, la resposta serà un monosíl·lab, i potser les segones també, i les terceres... Potser ens podem agafar a un “estic avorrit”... i estirar el fil. I potser algun dia, sortirà una frase de sentiments compartits. Benvolguda la paciència i les ganes. Com diu en Jaume Funes: Necessiten ser estimats/des però no ho manifestaran mai que ho necessiten.

Els deures, les recuperacions, els profes. Tema estrella. Va! Que tinguin un horari de treball, s'asseguin cada dia en aquest horari, facin les tasques de l'insti, que ho facin bé i aprovin. Així de fàcil, oi?

La incertesa també la tenen aquí. Com acabarà aquest curs escolar? Com passaran de curs? I els que tenen recus, com les faran? I els de la selectivitat? I si no faig els deures? I si no en tinc ganes? I si estic motivada i els faig tots super bé? I si estic desanimada perquè aquest tancament desanima a qualsevol? I si ja ho estava abans del tancament i ara ho estic més?

I resulta que ara ho han de fer lluny de l’espai escolar, els que estaven motivats i els desmotivats.

I a sobre, tot amb pantalles. Estan fent deures o què coi fan? Faran de tot, ja ho sabem.

Només faran els deures, les tasques i els dossiers si tenen ganes de fer-los. L’alumnat que no està motivat, els costarà encara més. Tant de bo la comunitat educativa que hi pensa i es preocupa ho encomani a la que no ho fa, i tingui en compte que cadascú necessita coses diferents, ara més que mai.

Pot ajudar: animar-los a fer-ho al seu ritme, rebaixant pressió i exigència, que consultin, que demanin ajuda (encara que ho sàpiguen tot i tot estigui controlat), i també els hi podem dir que entenem que no en tinguin ganes, que nosaltres també estem així, a estones. I que la situació excepcional, en algun moment, acabarà.

I una pregunta que aniria bé que tots ens féssim: i si perden un curs, què passa? Defensem els seus drets, oblidem-nos del paradigma normatiu, dels zeros, de les notes, encoratgem-los a aprofitar un temps que no és perdut. Com diu la Dolors Freixes: “Som una escola de vida, i la vida ha canviat. Estem vivint un moment històric que ens posa a prova i al límit personal, i col·lectivament”.

Potser podem “aprofitar les nostres pantalles adultes” per explicar al professorat què i com a mares i pares... família no ens està resultant fàcil i fem, molts cops, el que podem per ser-hi, acompanyar, animar...no som mestres. Agraïm que s’estiguin esforçant perquè els/les adolescents segueixin un “curs diferent”. Potser també els farà pensar sobre què poden demanar als seus alumnes, quines feines recomanen, obliguen... exigeixen, i tot serà més portable, fluirà millor... deu equacions? Exercicis avorrits d’ortografia? Exercicis complexos? O creativitat, exercicis que tinguin en compte els sentiments, tasques motivadores? Segur que per als profes tampoc és fàcil, també és nou per a elles i ells. Totes, tots hem de ser flexibles i comprensius. Ara més que mai.

No exigim ni demanem als nostres adolescents allò que no som capaces d’aplicar nosaltres, i si estem rígids i intransigents, potser també toca deixar-se anar una mica i gaudir d’alguna cosa, tant de bo escollim gaudir dels nostres fills/es, malgrat tot.

Mai havíem estat tan a prop dels adolescents, tanta estona i amb tanta intensitat. La idea és sortir-ne reforçats, buscant allò que ens apropi, que faci que els punts, a estones, es trobin i puguin ser moments de descoberta, de mirar i entendre amb atenció, el detall, amb ganes, amb la intenció de trobar-nos i pensar: que bé, estar confinats junts.

Ai! Havíem de parlar de pantalles...

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Elvira Martorelles
1.

Gràcies Ester, per les pinzellades, aportacions i reflexions en veu alta, Tot un moment que fenomenològicament parlant podrà ésser una porta oberta a oportunitats per a nous paradigmes psico-bio-socials.
Salutacions.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article